diumenge, 5 d’octubre de 2014

80 ANYS DEL 6 D' OCTUBRE DE 1934.

Després d' escenificar la unitat dels "sobiranistes" i del suport del món municipal, estem una mica més tranquils. Malgrat tot, continuem dient el mateix: unitat, fermesa, visió de país i de futur.

Dit això, volem recordar que demà, 6 d' octubre, fa exactament 80 anys dels coneguts històricament com "Fets d' octubre del 1934". Com que Estat Català hi va tenir una certa participació, ens afegim al recordatori i fem un breu resum dels fets, juntament amb una foto de Jaume Compte, un personatge important en la història d' Estat Català de finals dels anys 20 i començament dels 30:

 Fets del 6 d’ OCTUBRE:

Abans de comentar els Fets del 6 d’ octubre cal recordar quines esdeveniments havien passat a Catalunya i a Espanya:
A Catalunya, s’ havia proclamat la República Catalana i després l’ Espanyola, s’ havia mort el líder d’ Estat Català i President de la Generalitat i l’ independentisme augmentava de la mà d’ Estat Català.
 En aquest context és on l’ independentisme es va diversificar en 5 tendències:
 a) la dels que seguien la línia marcada per la revolució comunista de l’URSS,
 b) la dels que seguien la línia independentista irlandesa,
 c) la dels que seguien la línia possibilista del pacte de Sant Sebastià,
 d) la dels que seguien la línia txeca de Batista i Roca, i
 e) la dels que seguien la línia laborista d’Aiguader (propera a la tercera).
En la tendència del primer grup, el març de l’ any 1931, el PCP (resultat de l’ evolució d’ Estat Català-Partit Proletari) van participar en la unificació del PCC amb la Federació Comunista Catalano-Balear.
El 1934 ja EC-PCP, d’en Jaume Compte, va decidir deixar el nom EC i definir-se únicament com a Partit Català Proletari (PCP), van anar entrant al CADCI (associació sindical històrica i catalanista) i van dirigir-lo.
A Espanya, començava la 2ª República i l’ any 1934 hi va haver l’entrada al Govern de Madrid dels governs de dretes i com a primer ministre Alejandro Lerroux (parit radical anticatalanista). A partir d’ aquí hi va haver nombroses topades entre les decisions dels governs català i espanyol, però el distanciament va ser total a partir de la sentència del Tribunal de Garanties Constitucionals, que el dia 7 de maig de 1934 va dictar contra la Llei de Contractes de Conreu, aprovada pel Parlament de Catalunya.
La Llei de Contractes de Conreu era favorable als parcers, arrendataris i rabassaires (un dels sindicats forts en el camp català). La Llei retornada va ser votada favorablement, una altra vegada, pel mateix Parlament de Catalunya sense tocar-ne ni una coma. L’enfrontament era clar.
M. Badia va ser nomenat Cap Superior dels Serveis d’Ordre Públic (7-2-1934); això, afegit que Dencàs va agafar la Conselleria de Governació de manera interina per malaltia del titular (29-6-1934), donava la possibilitat teòrica que EC pogués controlar l’ordre públic del Principat. Des de Governació es va crear un Comitè revolucionari que s’havia de preparar per si calia un eventual aixecament al país.
La corda encara es va tibar més entre el Govern català i l’espanyol quan el Director de Nació Catalana (portaveu del PNC) va ser processat per injúries al Govern central. Al judici hi va haver aldarulls per la prohibició de declarar en català. El Director (Josep Aymà) i el seu advocat (J.M. Xammar), van fugir i van ser detinguts i ingressats a la Model.
El judici per la fuga es va fer en una data simbòlica (10 de setembre) i va tornar a generar aldarulls. Els serveis d’Ordre Públic (dirigits per en Badia) no van poder mantenir la neutralitat i van detenir al Fiscal del cas sota l’acusació “d’alterar l’ordre públic i insultar la policia de la Generalitat.
Per a uns era un cas insòlit que la policia catalana detingués el Fiscal en comptes dels manifestants; per als altres era una qüestió de coherència política. El 12 de setembre, Badia va haver de dimitir a petició del mateix Govern de la Generalitat.
Un mes després començava la insurrecció a Astúries.
El 6 d’octubre, paral·lelament, Companys proclamava a Catalunya l’Estat Català dins la República Federal Espanyola.
El problema d’aquest gest és que tenia dues lectures: per a l’independentisme era l’ocasió definitiva per a un aixecament i la proclamació definitiva de la república Catalana. Però per als republicans de Companys només era una estratègia per tornar el govern progressista republicà a Madrid i no tenia cap pretensió independentista.
Tots els independentistes, des del Partit Català Proletari fins a Palestra, NS, EC, PNC, etc., es van posar a les ordres de Dencàs i van fer pinya per aprofitar aquesta ocasió única.
En cap moment hi va haver cap dubte en cap dels seus dirigents (Cardona, Compte, Batista i Roca, Xammar, etc.). Suposadament tenien 4.000 persones enquadrades i s’hi podia afegir (no era segur) la Guàrdia d’Assalt. Però només tenien les poques armes incautades al Sometent.
Tothom va ocupar el seu lloc, esperant les ordres d’actuar del Govern de la Generalitat, però les ordres no van arribar mai i els enfrontaments van ser pocs i puntuals per defensar-se de les canonades de l’exèrcit espanyol. Un d’aquests enfrontaments va ser l’atac de l’exèrcit al sindicat CADCI, on van morir els dirigenst del PCP, Jaume Compte i Manuel Gonzàlez Alba i també l’Amadeu Bardina del PCC..
Cal afegir aquells dies la història de dos militants d’Estat Català (Duc i Rafart) que també van morir aquella nit que estaven movilitzats. En record dels dos membres d’EC, les primeres centuries separatistes que es van mobilitzar per anar al front l’any 1936 contra l’Exèrcit de Franco, tenien el nom de Duc i Rafart.
Els altres sectors, en no rebre ordres d’atac, van anar deixant el seu lloc a mesura que avançava el dia. Els dirigents de les JEREC (Dencàs i Badia) van fugir i Cardona i els altres dirigents de les altres organitzacions van haver d’anar a l’exili.
Els Fets del 6 d’octubre van tenir moltes i greus conseqüències per al sector independentista. El més greu va ser l’exili, però també l’enfrontament ERC (sector Companys)-EC.
Malgrat tot, aquests Fets i els d’ Astúries van fer caure el Govern dretà de la CEDA a Madrid