Dit això, volem recordar que demà, 6 d' octubre, fa exactament 80 anys dels coneguts històricament com "Fets d' octubre del 1934". Com que Estat Català hi va tenir una certa participació, ens afegim al recordatori i fem un breu resum dels fets, juntament amb una foto de Jaume Compte, un personatge important en la història d' Estat Català de finals dels anys 20 i començament dels 30:
Fets del 6 d’ OCTUBRE:
Abans de comentar els Fets del 6 d’ octubre cal
recordar quines esdeveniments havien passat a Catalunya i a Espanya:
A Catalunya, s’ havia proclamat la República
Catalana i després l’ Espanyola, s’ havia mort el líder d’ Estat Català i
President de la Generalitat i l’ independentisme augmentava de la mà d’ Estat
Català.
En aquest
context és on l’ independentisme es va diversificar en 5 tendències:
a) la dels
que seguien la línia marcada per la revolució comunista de l’URSS,
b) la dels
que seguien la línia independentista irlandesa,
c) la dels
que seguien la línia possibilista del pacte de Sant Sebastià,
d) la dels
que seguien la línia txeca de Batista i Roca, i
e) la dels
que seguien la línia laborista d’Aiguader (propera a la tercera).
En la tendència del
primer grup, el març de l’ any 1931, el PCP (resultat de l’ evolució d’ Estat
Català-Partit Proletari) van participar en la unificació del PCC amb la Federació Comunista
Catalano-Balear.
El 1934 ja EC-PCP, d’en Jaume Compte, va decidir
deixar el nom EC i definir-se únicament com a Partit Català Proletari (PCP),
van anar entrant al CADCI (associació sindical històrica i catalanista) i van
dirigir-lo.
A Espanya, començava la 2ª República i l’ any 1934
hi va haver l’entrada al Govern de Madrid dels governs de dretes i com a primer
ministre Alejandro Lerroux (parit radical anticatalanista). A partir d’ aquí hi
va haver nombroses topades entre les decisions dels governs català i espanyol,
però el distanciament va ser total a partir de la sentència del Tribunal de
Garanties Constitucionals, que el dia 7 de maig de 1934 va dictar contra la Llei de Contractes de Conreu,
aprovada pel Parlament de Catalunya.
M. Badia va ser nomenat Cap Superior dels Serveis d’Ordre
Públic (7-2-1934); això, afegit que Dencàs va agafar la Conselleria de
Governació de manera interina per malaltia del titular (29-6-1934), donava la
possibilitat teòrica que EC pogués controlar l’ordre públic del Principat. Des
de Governació es va crear un Comitè revolucionari que s’havia de preparar per
si calia un eventual aixecament al país.
La corda encara es va tibar més entre el Govern
català i l’espanyol quan el Director de Nació
Catalana (portaveu del PNC) va ser processat per injúries al Govern
central. Al judici hi va haver aldarulls per la prohibició de declarar en
català. El Director (Josep Aymà) i el seu advocat (J.M. Xammar), van fugir i
van ser detinguts i ingressats a la Model.
El judici per la fuga es va fer en una data
simbòlica (10 de setembre) i va tornar a generar aldarulls. Els serveis d’Ordre
Públic (dirigits per en Badia) no van poder mantenir la neutralitat i van detenir al Fiscal del cas sota l’acusació “d’alterar l’ordre públic i insultar la
policia de la Generalitat.
Per a uns era un cas insòlit que la policia
catalana detingués el Fiscal en comptes dels manifestants; per als altres era
una qüestió de coherència política. El 12 de setembre, Badia va haver de
dimitir a petició del mateix Govern de la Generalitat.
Un mes després començava la insurrecció a
Astúries.
El 6 d’octubre, paral·lelament, Companys
proclamava a Catalunya l’Estat Català
dins la República
Federal Espanyola.
El problema d’aquest gest és que tenia dues
lectures: per a l’independentisme era l’ocasió definitiva per a un aixecament i
la proclamació definitiva de la república Catalana. Però per als republicans de
Companys només era una estratègia per tornar el govern progressista republicà a
Madrid i no tenia cap pretensió independentista.
Tots els independentistes, des del Partit Català
Proletari fins a Palestra, NS, EC, PNC, etc., es van posar a les ordres de
Dencàs i van fer pinya per aprofitar aquesta ocasió única.
En cap moment hi va haver cap dubte en cap dels
seus dirigents (Cardona, Compte, Batista i Roca, Xammar, etc.). Suposadament
tenien 4.000 persones enquadrades i s’hi podia afegir (no era segur) la Guàrdia d’Assalt. Però
només tenien les poques armes incautades al Sometent.
Tothom va ocupar el seu lloc, esperant les ordres
d’actuar del Govern de la
Generalitat , però les ordres no van arribar mai i els
enfrontaments van ser pocs i puntuals per defensar-se de les canonades de
l’exèrcit espanyol. Un d’aquests enfrontaments va ser l’atac de l’exèrcit al
sindicat CADCI, on van morir els dirigenst del PCP, Jaume Compte i Manuel
Gonzàlez Alba i també l’Amadeu Bardina del PCC..
Cal afegir aquells dies la història de dos
militants d’Estat Català (Duc i Rafart) que també van morir aquella nit que
estaven movilitzats. En record dels dos membres d’EC, les primeres centuries separatistes que es van mobilitzar per
anar al front l’any 1936 contra l’Exèrcit de Franco, tenien el nom de Duc i Rafart.
Els altres sectors, en no rebre ordres d’atac, van
anar deixant el seu lloc a mesura que avançava el dia. Els dirigents de les
JEREC (Dencàs i Badia) van fugir i Cardona i els altres dirigents de les altres
organitzacions van haver d’anar a l’exili.
Els Fets del 6 d’octubre van tenir moltes i greus
conseqüències per al sector independentista. El més greu va ser l’exili, però
també l’enfrontament ERC (sector Companys)-EC.
Malgrat tot, aquests Fets i els d’
Astúries van fer caure el Govern dretà de la CEDA a 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada