HEM VIST UN BRI DE DIGNITAT EN MOLTES I MOLTS JOVES

Aquestes setmanes hem vist un bri de dignitat en la resposta a la sentència, però no ens ha agradat gens la criminalització constant dels i les joves del nostre país, no ens ha agradat gens la submissió constant dels nostres partits al Govern espanyol, ni la submissió total a les directrius policials espanyoles, no ens agrada gens la manca d'una estrategia de futur (un full de ruta del que tant es parlava), no ens han agradat moltes coses. Però entenem que la joventut ha tingut un bri de dignitat en aquest temps de despropòsits catalans i cinisme espanyol.
Avui us posem un article del Bernat Dedeu, amb el qual no coincidim gaire, però el seu article d' avui, si més no, obre la reflexió i l' autocrítica necessària en aquest moment, en relació als joves.

  Als joves els agraeixo, entre mil i una coses, que hagin desvetllat el típic paternalisme superb de les velles generacions entenimentades quan volen solidificar el seu poder. Els aprecio de tot cor, només per despullar, amb la seva pura presència, la indigència mental de tota aquesta quantitat infecta de sociòlegs aficionats i de politòlegs sapientíssims que pretén reduir la seva lluita a un afer tecnològic d’Instagram i Whatsapp i tots aquests tanoques que es ventilen els seus anhels polítics en tertúlies infectes dient que, ja se sap, els nanos estan cansats, no tenen curro i els manca esperança per viure, i que només per això té tota la lògica del món que es dediquin a cremar contenidors al carrer. Solament per la gràcia de desemmascarar aquests opinaires de merda, als joves ja els hauríem de convidar a dinar als nostres restaurants preferits, i sense límit de comanda. Porti, porti.

Cansats de l’Espanya repressiva i de la Catalunya que només guanya en allò simbòlic, els nostres joves han dit que ja n’hi ha prou de Tsunamis que ocupen l’aeroport fins l’hora d’anar a mumir i que ja en tenen els picarols plens de declaracions polítiques i de teatrets patètics com ara la manifa d’ahir, amb la Borràs i la Rahola fent el corrillo de les autoritats com autèntiques folklòriques. Me n’alegro sincerament que els nostres nanos hagin dit que ja en tenen prou d’aquest teatre, que hagin decidit que no paga la pena d’empassar-se tanta merda com hem digerit els de la meva quinta, espantosament nostàlgica, i que tota aquesta mandanga s’ha d’acabar. No seré jo qui parli per ells, perquè cada generació té el dret inalienable de ser portaveu d’ella mateixa, però em fa feliç que per fi hi hagi gent que, més enllà de ser o no espanyola, no estigui disposada fer el xaró.

Després de tot allò que va venir posteriorment a l’1-O, la independència em sembla una possibilitat altament remota. Però a diferència d’un servidor, que es cura la tristesa llegint novel·les insofribles i fumant puros amb aparença de dandi comarcal, els joves han decidit que no volen passar a la història com covards. De moment només surten al carrer i es reivindiquen, és cert, però aquesta virtut cívica ja és molt més del que jo he fet en tota la meva vida i amb els meus articulets de tres al quarto. Aquests dies m’ha fet molta gràcia veure la generació de la Transició, i especialment tots els vividors del progressisme espanyol que van veure com Franco se’ls moria al llit, escarnir una nova generació de jovencells que estan fabricant la seva veu amb la millor intenció de la qual són capaços. Als xavals que surten aquests dies a defensar la democràcia menys lliçons i més respecte.

Jo us saludo, estimats joves, i us admiro perquè teniu la valentia d’arrasar amb allò vell que jo mai no vaig disposar. Si la vostra guerra inclou destruir-me, us ho dic des d’ara, no dubteu a fer-ho, si cal amb tota la força del món. De fet, us tinc el pitjor odi possible: quan us veig, us envejo. 

MANIFESTACIÓ 26 octubre 2019

Demà a Barcelona hi ha una manifestació que, tot i que ha intentat acollir un ampli espectre de la societat catalana fins i tot amb un lema tan genèric com "Llibertat", no ha aconseguit apropar a sectors com CCOO, i això és molt significatiu.
Cada vegada estan més definits, aquells que volien ser "equidistants", cada vegada més s' apropen als repressors. Igual passa amb el PSOE, aquells que no se senten cridats demà, però sí diumenge. Molt significatiu.
Però no volem parlar dels que se situen clarament a l' altre costat en un clar frontisme anticatalanista, sinó dels que sí que hi serem, dels que no defallim, continuem mobilitzats i no ens quedem a casa. El que passa és que després de dos anys de dispersió, hem de tornar a resituar-nos en el tauler polític i ho estem fent poc a poc, el jovent català ha emprés aquest camí també i les preguntes d' aquesta setmana del Partal als que anem a la manifestació, són un punt de referència del lloc on som i dels llocs on volem anar (i amb qui). Ens sembla un bon article de reflexió, mirant la manifestació de demà:








 La manifestació convocada dissabte a Barcelona pot ser important. Després de les dues setmanes de mobilitzacions contra la sentència, serà la primera vegada que es tornaran a trobar als carrers manifestants vinguts de tot el país, com en els grans esdeveniments que tant ens han marcat aquests anys –la manifestació de la vaga general, després de les marxes per la llibertat, coincidia amb manifestacions en unes altres ciutats.

Aquestes grans manifestacions han marcat una vegada i una altra el pols del país i moltes vegades han tingut efectes concrets evidents sobre l’evolució de la política catalana. La de dissabte podria ser que també en tingués.

Però, a diferència de les altres vegades, arribem a aquesta mobilització sense saber amb prou claredat què cal fer, sense tenir-ne prou clar l’objectiu. Evidentment, n’és un denunciar la repressió i la sentència, això és clar i és suficient d’entrada. Però hi ha un debat molt més imperiós al darrere que no s’ha resolt i que hem de respondre: ara anem cap a la consecució de la independència o aquest objectiu ja es descarta?

Aquestes setmanes hem vist coses molt impressionants. Al carrer. Però també hem vist la paràlisi i la desorientació del govern i la reacció electoralment interessada a cada pas que fan els partits. Tots tres. Enmig del volum immens d’informacions i sensacions que m’arriben, ara mateix sóc incapaç de discernir quin és el pols majoritari del país –no em reca gens de dir-ho. Però detecte la coexistència de tres sectors. Com més t’acostes al govern i al parlament més por i més conservadorisme hi ha, menys capacitat de reaccionar: consideren impossible d’aconseguir-ho i no són capaços ni tan sols de veure què passa al carrer. Al carrer, mentrestant, crec que hi conviuen encara l’impuls de l’ANC i Òmnium, expressat de manera extraordinària a les marxes, per exemple, amb el dels joves, el Tsunami i tot aquest espai emergent. Es tenen un gran respecte mutu, però no es barregen, aparentment. Entre els primers sembla que la lluita contra la repressió encara és prioritària, però sense renunciar a la independència a curt termini, mentre que en el segon la independència es viu com un objectiu a atènyer ara mateix, a aconseguir ara, en aquesta oportunitat que jo estic d’acord que s’ha obert.

A la manifestació de dissabte estic gairebé segur que s’hi trobaran tots. Hi haurà la classe política, hi haurà la potència de l’ANC i Òmnium i hi haurà el jovent. Serà, per tant, un moment únic i, respecte d’això, m’agradaria demanar una reflexió personal a cadascú de vosaltres.

Com és sabut, el comportament dels manifestants determina el sentit de la manifestació, més que no pas l’eslògan de la convocatòria o la pancarta que l’encapçala. Crits imprevists poden fer-se majoritaris i canviar l’escenari de dalt a baix, com va passar durant la manifestació de la sentència contra l’estatut del 2010, en què la convocatòria oficial va ser superada pels crits en favor de la independència. Per això la qüestió que us demane que considereu abans d’anar a la manifestació és si veieu clar què hi aneu a fer i què voleu aconseguir acudint-hi.

I, més en concret, us demane que valoreu si aquesta manifestació ha de pressionar el govern de Catalunya i la classe política o no, amb els crits, amb les consignes, amb les banderes, amb els símbols, amb les pancartes. Per què? Per aquesta sensació que han abaratit el somni i no volen recuperar-lo, amb la qual cosa es perd una segona oportunitat. Perquè en dos anys no han estat capaços d’articular cap resposta unitària a una crisi d’aquestes dimensions. Per declaracions com les que he sentit aquests dies a Artur Mas, en què comparava laxament els manifestants amb els autors dels atemptats de Barcelona i Cambrils; o de Gabriel Rufián, insistint en una televisió espanyola que hi ha feixistes que porten l’estelada, de manera que apuntalava la criminalització del moviment sencer. I encara, i per damunt de tot això, perquè em pregunte si nosaltres ens hem de manifestar com si no passàs res al costat del govern que ha tingut la responsabilitat de dirigir aquesta repressió tan gran que hem rebut, per mitjà del conseller Miquel Buch. No n’hem de dir res, d’això, quan siguem tots junts, novament, al carrer de la Marina? Pregunte.

 PS. Val a dir que la manifestació la farem hores abans que es commemoren els dos anys de la proclamació de la República pel Parlament de Catalunya. Ho recordarem, també, això?

Deixeu-me que us recomane avui aquest reportatge de Pere Martí, que analitza el gran ressò que han tingut les mobilitzacions contra la sentència a la resta dels Països Catalans. És un fet molt important i significatiu que hem discutit amb gent de tot arreu per donar-hi el valor que es mereix.    

INDEPENDÈNCIA, aquest és l' objectiu i no cap altre

El dia d' ahir va ser molt important, milers i milers de persones van caminar en les Marxes de la Llibertat. És igual si eren 600.000 o 900.000, CAP pais europeu és capaç avui de mobilitzar aquests milers de persones per cap causa. La gent està al carrer, està molt indignada, però té criteri i sap el que vol. També cal valorar positivament la iniciativa de l' ANC i Omnium amb les Marxes i a Intersindical i IAC per la convocatòria de vaga. I als joves la mobilització permanent a les Universitats, el dilluns a l' aeroport i cada dia a les manifestacions. Un agraïment a tots i totes. 
De la mateixa manera que valorem negativament la distància de CCOO i UGT.
El dia d' ahir va ser molt important perquè hem recuperat la iniciativa que vam perdre fa dos anys.
Estat Català, com sempre vam estar (com tothom) en les diferents marxes i aquí us deixem una foto d' una de les pancartes del partit en una de les columnes de les Marxes. Gràcies a tothom per ser-hi.

Per una altra part, les Institucions, cada vegada més lluny d' escoltar el que li expressa una part important de la població catalana. Aquests dies moltes persones s' han queixat de la sentència (com és normal), de la censura a TV3 (es dicta les paraules que es poden dir i les que no es poden dir), de la manipulació mediàtica, de l' intent (altra vegada) de tancar webs o censurar servidors, la manera com se salten alguns punts de l' Estatut quan els convé, etc. etc. Tota una situació que a ells els sembla que és una democràcia i a nosaltres ens sembla humiliant. Vivim en dos mons diferents i en dos països diferents, a la pràctica.
I mentre, que fan els nostres polítics i el nostre Govern? Continuen dividit, sense propostes polítiques. Amb por per si ens redueixen l' autonomia, però si l' autonomia ja ens l' han pres de manera encoberta: ells diuen de que es vol parlar al Parlament de Catalunya, als MMCC catalans, ells decideixen quan envien forces de seguretat i com han d' actuar a Catalnya, la Guardia Civil vigila ara l' aeroport del Prat i les costes i ports catalans i la policia l' Estació de Sants o l' Economia està totalment controlada des de Madrid i es fa una campanya continua a l' exterior contra Catalunya (això sí de manera encoberta pertquè ha de ser de manera "democràtica"). I mentre ens amenacen dia sí i dia també amb el 155, voleu dir que canviarà gaire? 
Molts parlen de "momentum". Ahir era un altre "momentum"? I perque no es va aprofitar per a fer cap passa i avançar? perquè les institucions no acompanyen?
Mentre tot això passa i ens desorientem amb disputes inútils (com les eleccions espanyoles), sembla que no entenem que l' unic objectiu ara és la INDEPENDÈNCIA. No és cap lema, és una realitat que tenim molt prop, no cal retrocedir a veure si algú ens reconeix en dret d' autodeterminació (sembla que fem un pas endavant i dos enrera). No ens enganyem si tenim la independència, no cal demanar si us plau a l' estat que amnistii als presos (o encara pitjor que indulti).     

Arribat aquest punt dels objectius claus, afegim un article d' avui den Partal a Vilaweb que ens sembla adequat a la data:

Portar Catalunya a la independència: l’objectiu és aquest i no cap altre

«Aquesta mobilització no ha de ser reconduïda cap a objectius electorals ni partidistes, cap al joc parlamentari ni de partit, cap al driblatge curt. Això seria imperdonable»

Molts pensàvem que no viuríem res més impressionant que els fets del primer i el 3 d’octubre de 2017. Ens equivocàvem. Tota la reacció que ha desencadenat la sentència del Suprem espanyol contra el govern, la presidenta del parlament i els dirigents socials ho supera. La vaga general d’ahir, convocada per la Intersindical-CSC, i acompanyada per la impressionant arribada a Barcelona de les Marxes per la Llibertat, ens ha portat a una altra fita històrica, davant una altra gran oportunitat, que no podem tornar a desaprofitar.

Ara no es pot rebaixar l’objectiu. A partir del mateix moment que es va saber el contingut de la sentència, el Principat s’ha posat dempeus, exigent, per respondre a l’autoritarisme espanyol de la manera que es mereix. Després de dos anys de suportar humiliacions i arbitrarietats constants, la generació més jove del país ha pres el relleu, s’ha posat al capdavant de les mobilitzacions i ha començat un moviment de resistència que ahir es va complementar a la perfecció amb el model clàssic i conegut que els catalans han treballat tan bé aquests darrers deu anys. Són els nostres joves, que fan d’aquests dies el combat de les seues vides, els qui han ajudat a capgirar l’atmosfera de dilluns ençà, des que l’ocupació de l’aeroport de Barcelona va donar el primer avís que entràvem en un nou cicle polític, desconegut.

Final del formulario

Per això no es pot rebaixar l’objectiu de cap manera. Aquesta mobilització no ha de ser reconduïda cap a objectius electorals ni partidistes, cap al joc parlamentari ni de partit, cap al driblatge curt. Això seria imperdonable. Aquest impuls immens, el retorn dels somriures de confiança després de dos anys de dol, només es pot posar al servei d’un nou envit per la república independent. És cert que el govern i el parlament no dirigeixen, no aporten solucions i ni tan sols són capaços de sumar amb la ciutadania. Però, segurament, la qüestió més important ja no és aquesta. La cosa més important de tot això que passa és que ha tornat a haver-hi un desplaçament del pivot central del procés d’independència, un pivot que torna ràpidament al carrer després d’haver confiat durant anys en les institucions.

I, en vista de tot això que hem vist, impressiona molt pensar que si el govern hagués tirat endavant la DUI l’octubre del 2017, la defensa de les institucions per part del carrer hauria estat aferrissada. No ho oblidem. Aprenguem-ne, dels errors.

APUNTS DE POLITICA NACIONAL I INTERNACIONAL.

Avui els espanyols cel.lebren la seva festa i la colonització de l' Amèrica Llatina. Un dia estrany amb moltes noticies, algunes d' elles amb indicis del que està passant i passarà...
Ells, el Govern espanyol i la judicatura han marcat el ritme i el temps dels fets i tots hem d' esperar a que treguin una sentència que tots intuim com serà. Però aquesta vegada no hi ha hagut filtracions (tampoc al diari El Mundo) i deixen la sentència per a després de la seva festa. A Barcelona només 10.000 persones, mitja plaça de Catalunya plena i mitja buida (alguns mitjans fins i tot diuen clarament que "l' unionisme espanyol fa figa" a Catalunya), tot i que avui havien de presentar l' enèssima plataforma que ajunta tot el "constitucionalisme espanyolista".
Una mica fluix potser molts es comencen a cansar d' aquesta comèdia, i més en un dia en que no hi ha res a cel.lebrar i el paracaigudista que portava la bandera espanyola s' encasta contra un fanal.
A Espanya continuen molt entretinguts en la sortida del cos de Franco del Valle de los Caidos, pura campanya electoral, si no s' haguessin repetit eleccions espanyoles és dubtós que el PSOE  haguessin posat l' accelerador en aquest punt
El mateix dia que tots els "opinadors " diuen que la condemna serà per "sedició" i no per "rebelió", per tant judicialment, els presos polítics passaran a ser "desordenats"MAI "colpistes" com diuen els unionistes des de fa dos anys i sense esperar la seva sentència.
Mentre ells ens van entretenint amb els seus malabars, nosaltres continuem avançant lentament, malgrat el xantatge, els intents de posar la por al cos i la utilització de tots els portaveus seus (ràdio, tv i premsa) contra els catalans i catalanes. Avui s' ha creat un nou Consell Local per la República Catalana a Arenys de Munt (on ells diuen que va començar la protesta pels referèndums), avui també es publiciten que les marxes per la llibertat estan preparades (molts pobles han fet marxes per la libertat i gairebé tots han triomfat). 


Avui també han passat moltes coses al món, només fem esment de dues: el Govern turc continua bombardant poblacions del Kurdistan occidental (llencen bombes en un altre país i ningú diu res), uns 200.000 desplaçats, gràcies al vist-i-plau nordamericà i europeu a la invasió. I la UE sense cap tipus de criteri ni de política exterior (i si hem de confiar en el nou càrrec de Borrell, més valdrà que marxem de la UE).La UE comença a ser una nau sense rumb, amb una política exterior a mida de cada país dominant d' aquest club.
La segona noticia internacional: la política neoliberal del president de l' Equador ha portat a una forta protesta al carrer que el president Moreno ha resolt de la manera més fàcil i més dictatorial: més policies i més morts (per ara uns 47).
Que trist, un dia on uns pocs celebren un imperi que va desapareixer (afortunadament) i uns altres ens hem de preparar per aturar injusticies i a l' exterior més repressió, més despaçaments, més matances, mentre els que tallen el bacallà econòmic, polític i militar, a nivell mundial continuen amb el cinisme de sempre.

Nosaltres, malgrat tot, continuarem donant suport a la independència d' aquest país, i també d' altres països com el Kurdistan o el respecte a la població equatoriana. I també al referèndum d' independència de Nova Caledònia l' any 2020.