MANIFESTACIÓ 26 octubre 2019

Demà a Barcelona hi ha una manifestació que, tot i que ha intentat acollir un ampli espectre de la societat catalana fins i tot amb un lema tan genèric com "Llibertat", no ha aconseguit apropar a sectors com CCOO, i això és molt significatiu.
Cada vegada estan més definits, aquells que volien ser "equidistants", cada vegada més s' apropen als repressors. Igual passa amb el PSOE, aquells que no se senten cridats demà, però sí diumenge. Molt significatiu.
Però no volem parlar dels que se situen clarament a l' altre costat en un clar frontisme anticatalanista, sinó dels que sí que hi serem, dels que no defallim, continuem mobilitzats i no ens quedem a casa. El que passa és que després de dos anys de dispersió, hem de tornar a resituar-nos en el tauler polític i ho estem fent poc a poc, el jovent català ha emprés aquest camí també i les preguntes d' aquesta setmana del Partal als que anem a la manifestació, són un punt de referència del lloc on som i dels llocs on volem anar (i amb qui). Ens sembla un bon article de reflexió, mirant la manifestació de demà:








 La manifestació convocada dissabte a Barcelona pot ser important. Després de les dues setmanes de mobilitzacions contra la sentència, serà la primera vegada que es tornaran a trobar als carrers manifestants vinguts de tot el país, com en els grans esdeveniments que tant ens han marcat aquests anys –la manifestació de la vaga general, després de les marxes per la llibertat, coincidia amb manifestacions en unes altres ciutats.

Aquestes grans manifestacions han marcat una vegada i una altra el pols del país i moltes vegades han tingut efectes concrets evidents sobre l’evolució de la política catalana. La de dissabte podria ser que també en tingués.

Però, a diferència de les altres vegades, arribem a aquesta mobilització sense saber amb prou claredat què cal fer, sense tenir-ne prou clar l’objectiu. Evidentment, n’és un denunciar la repressió i la sentència, això és clar i és suficient d’entrada. Però hi ha un debat molt més imperiós al darrere que no s’ha resolt i que hem de respondre: ara anem cap a la consecució de la independència o aquest objectiu ja es descarta?

Aquestes setmanes hem vist coses molt impressionants. Al carrer. Però també hem vist la paràlisi i la desorientació del govern i la reacció electoralment interessada a cada pas que fan els partits. Tots tres. Enmig del volum immens d’informacions i sensacions que m’arriben, ara mateix sóc incapaç de discernir quin és el pols majoritari del país –no em reca gens de dir-ho. Però detecte la coexistència de tres sectors. Com més t’acostes al govern i al parlament més por i més conservadorisme hi ha, menys capacitat de reaccionar: consideren impossible d’aconseguir-ho i no són capaços ni tan sols de veure què passa al carrer. Al carrer, mentrestant, crec que hi conviuen encara l’impuls de l’ANC i Òmnium, expressat de manera extraordinària a les marxes, per exemple, amb el dels joves, el Tsunami i tot aquest espai emergent. Es tenen un gran respecte mutu, però no es barregen, aparentment. Entre els primers sembla que la lluita contra la repressió encara és prioritària, però sense renunciar a la independència a curt termini, mentre que en el segon la independència es viu com un objectiu a atènyer ara mateix, a aconseguir ara, en aquesta oportunitat que jo estic d’acord que s’ha obert.

A la manifestació de dissabte estic gairebé segur que s’hi trobaran tots. Hi haurà la classe política, hi haurà la potència de l’ANC i Òmnium i hi haurà el jovent. Serà, per tant, un moment únic i, respecte d’això, m’agradaria demanar una reflexió personal a cadascú de vosaltres.

Com és sabut, el comportament dels manifestants determina el sentit de la manifestació, més que no pas l’eslògan de la convocatòria o la pancarta que l’encapçala. Crits imprevists poden fer-se majoritaris i canviar l’escenari de dalt a baix, com va passar durant la manifestació de la sentència contra l’estatut del 2010, en què la convocatòria oficial va ser superada pels crits en favor de la independència. Per això la qüestió que us demane que considereu abans d’anar a la manifestació és si veieu clar què hi aneu a fer i què voleu aconseguir acudint-hi.

I, més en concret, us demane que valoreu si aquesta manifestació ha de pressionar el govern de Catalunya i la classe política o no, amb els crits, amb les consignes, amb les banderes, amb els símbols, amb les pancartes. Per què? Per aquesta sensació que han abaratit el somni i no volen recuperar-lo, amb la qual cosa es perd una segona oportunitat. Perquè en dos anys no han estat capaços d’articular cap resposta unitària a una crisi d’aquestes dimensions. Per declaracions com les que he sentit aquests dies a Artur Mas, en què comparava laxament els manifestants amb els autors dels atemptats de Barcelona i Cambrils; o de Gabriel Rufián, insistint en una televisió espanyola que hi ha feixistes que porten l’estelada, de manera que apuntalava la criminalització del moviment sencer. I encara, i per damunt de tot això, perquè em pregunte si nosaltres ens hem de manifestar com si no passàs res al costat del govern que ha tingut la responsabilitat de dirigir aquesta repressió tan gran que hem rebut, per mitjà del conseller Miquel Buch. No n’hem de dir res, d’això, quan siguem tots junts, novament, al carrer de la Marina? Pregunte.

 PS. Val a dir que la manifestació la farem hores abans que es commemoren els dos anys de la proclamació de la República pel Parlament de Catalunya. Ho recordarem, també, això?

Deixeu-me que us recomane avui aquest reportatge de Pere Martí, que analitza el gran ressò que han tingut les mobilitzacions contra la sentència a la resta dels Països Catalans. És un fet molt important i significatiu que hem discutit amb gent de tot arreu per donar-hi el valor que es mereix.