INDEPENDÈNCIA, aquest és l' objectiu i no cap altre

El dia d' ahir va ser molt important, milers i milers de persones van caminar en les Marxes de la Llibertat. És igual si eren 600.000 o 900.000, CAP pais europeu és capaç avui de mobilitzar aquests milers de persones per cap causa. La gent està al carrer, està molt indignada, però té criteri i sap el que vol. També cal valorar positivament la iniciativa de l' ANC i Omnium amb les Marxes i a Intersindical i IAC per la convocatòria de vaga. I als joves la mobilització permanent a les Universitats, el dilluns a l' aeroport i cada dia a les manifestacions. Un agraïment a tots i totes. 
De la mateixa manera que valorem negativament la distància de CCOO i UGT.
El dia d' ahir va ser molt important perquè hem recuperat la iniciativa que vam perdre fa dos anys.
Estat Català, com sempre vam estar (com tothom) en les diferents marxes i aquí us deixem una foto d' una de les pancartes del partit en una de les columnes de les Marxes. Gràcies a tothom per ser-hi.

Per una altra part, les Institucions, cada vegada més lluny d' escoltar el que li expressa una part important de la població catalana. Aquests dies moltes persones s' han queixat de la sentència (com és normal), de la censura a TV3 (es dicta les paraules que es poden dir i les que no es poden dir), de la manipulació mediàtica, de l' intent (altra vegada) de tancar webs o censurar servidors, la manera com se salten alguns punts de l' Estatut quan els convé, etc. etc. Tota una situació que a ells els sembla que és una democràcia i a nosaltres ens sembla humiliant. Vivim en dos mons diferents i en dos països diferents, a la pràctica.
I mentre, que fan els nostres polítics i el nostre Govern? Continuen dividit, sense propostes polítiques. Amb por per si ens redueixen l' autonomia, però si l' autonomia ja ens l' han pres de manera encoberta: ells diuen de que es vol parlar al Parlament de Catalunya, als MMCC catalans, ells decideixen quan envien forces de seguretat i com han d' actuar a Catalnya, la Guardia Civil vigila ara l' aeroport del Prat i les costes i ports catalans i la policia l' Estació de Sants o l' Economia està totalment controlada des de Madrid i es fa una campanya continua a l' exterior contra Catalunya (això sí de manera encoberta pertquè ha de ser de manera "democràtica"). I mentre ens amenacen dia sí i dia també amb el 155, voleu dir que canviarà gaire? 
Molts parlen de "momentum". Ahir era un altre "momentum"? I perque no es va aprofitar per a fer cap passa i avançar? perquè les institucions no acompanyen?
Mentre tot això passa i ens desorientem amb disputes inútils (com les eleccions espanyoles), sembla que no entenem que l' unic objectiu ara és la INDEPENDÈNCIA. No és cap lema, és una realitat que tenim molt prop, no cal retrocedir a veure si algú ens reconeix en dret d' autodeterminació (sembla que fem un pas endavant i dos enrera). No ens enganyem si tenim la independència, no cal demanar si us plau a l' estat que amnistii als presos (o encara pitjor que indulti).     

Arribat aquest punt dels objectius claus, afegim un article d' avui den Partal a Vilaweb que ens sembla adequat a la data:

Portar Catalunya a la independència: l’objectiu és aquest i no cap altre

«Aquesta mobilització no ha de ser reconduïda cap a objectius electorals ni partidistes, cap al joc parlamentari ni de partit, cap al driblatge curt. Això seria imperdonable»

Molts pensàvem que no viuríem res més impressionant que els fets del primer i el 3 d’octubre de 2017. Ens equivocàvem. Tota la reacció que ha desencadenat la sentència del Suprem espanyol contra el govern, la presidenta del parlament i els dirigents socials ho supera. La vaga general d’ahir, convocada per la Intersindical-CSC, i acompanyada per la impressionant arribada a Barcelona de les Marxes per la Llibertat, ens ha portat a una altra fita històrica, davant una altra gran oportunitat, que no podem tornar a desaprofitar.

Ara no es pot rebaixar l’objectiu. A partir del mateix moment que es va saber el contingut de la sentència, el Principat s’ha posat dempeus, exigent, per respondre a l’autoritarisme espanyol de la manera que es mereix. Després de dos anys de suportar humiliacions i arbitrarietats constants, la generació més jove del país ha pres el relleu, s’ha posat al capdavant de les mobilitzacions i ha començat un moviment de resistència que ahir es va complementar a la perfecció amb el model clàssic i conegut que els catalans han treballat tan bé aquests darrers deu anys. Són els nostres joves, que fan d’aquests dies el combat de les seues vides, els qui han ajudat a capgirar l’atmosfera de dilluns ençà, des que l’ocupació de l’aeroport de Barcelona va donar el primer avís que entràvem en un nou cicle polític, desconegut.

Final del formulario

Per això no es pot rebaixar l’objectiu de cap manera. Aquesta mobilització no ha de ser reconduïda cap a objectius electorals ni partidistes, cap al joc parlamentari ni de partit, cap al driblatge curt. Això seria imperdonable. Aquest impuls immens, el retorn dels somriures de confiança després de dos anys de dol, només es pot posar al servei d’un nou envit per la república independent. És cert que el govern i el parlament no dirigeixen, no aporten solucions i ni tan sols són capaços de sumar amb la ciutadania. Però, segurament, la qüestió més important ja no és aquesta. La cosa més important de tot això que passa és que ha tornat a haver-hi un desplaçament del pivot central del procés d’independència, un pivot que torna ràpidament al carrer després d’haver confiat durant anys en les institucions.

I, en vista de tot això que hem vist, impressiona molt pensar que si el govern hagués tirat endavant la DUI l’octubre del 2017, la defensa de les institucions per part del carrer hauria estat aferrissada. No ho oblidem. Aprenguem-ne, dels errors.