Avui us posem un article del Bernat Dedeu, amb el qual no coincidim gaire, però el seu article d' avui, si més no, obre la reflexió i l' autocrítica necessària en aquest moment, en relació als joves.
Als joves els agraeixo, entre mil i una coses, que hagin desvetllat el típic paternalisme superb de les velles generacions entenimentades quan volen solidificar el seu poder. Els aprecio de tot cor, només per despullar, amb la seva pura presència, la indigència mental de tota aquesta quantitat infecta de sociòlegs aficionats i de politòlegs sapientíssims que pretén reduir la seva lluita a un afer tecnològic d’Instagram i Whatsapp i tots aquests tanoques que es ventilen els seus anhels polítics en tertúlies infectes dient que, ja se sap, els nanos estan cansats, no tenen curro i els manca esperança per viure, i que només per això té tota la lògica del món que es dediquin a cremar contenidors al carrer. Solament per la gràcia de desemmascarar aquests opinaires de merda, als joves ja els hauríem de convidar a dinar als nostres restaurants preferits, i sense límit de comanda. Porti, porti.
Cansats de l’Espanya repressiva i de
la Catalunya que només guanya en allò simbòlic, els nostres joves han dit que
ja n’hi ha prou de Tsunamis que ocupen l’aeroport fins l’hora d’anar a mumir i que ja en tenen
els picarols plens de declaracions polítiques i de teatrets patètics com ara
la manifa d’ahir,
amb la Borràs i la Rahola fent el corrillo de
les autoritats com autèntiques folklòriques. Me n’alegro sincerament que els
nostres nanos hagin dit que ja en tenen prou d’aquest teatre, que hagin decidit
que no paga la pena d’empassar-se tanta merda com hem digerit els de la meva
quinta, espantosament nostàlgica, i que tota aquesta mandanga s’ha d’acabar.
No seré jo qui parli per ells, perquè cada generació té el dret inalienable de
ser portaveu d’ella mateixa, però em fa feliç que per fi hi hagi gent que, més
enllà de ser o no espanyola, no estigui disposada fer el xaró.
Després de tot allò que va venir
posteriorment a l’1-O, la independència em sembla una possibilitat altament
remota. Però a diferència d’un servidor, que es cura la tristesa llegint
novel·les insofribles i fumant puros amb aparença de dandi comarcal, els joves
han decidit que no volen passar a la història com covards. De moment només
surten al carrer i es reivindiquen, és cert, però aquesta virtut cívica ja és
molt més del que jo he fet en tota la meva vida i amb els meus articulets de tres al
quarto. Aquests dies m’ha fet molta gràcia veure la generació de la Transició,
i especialment tots els vividors del progressisme espanyol que van veure com
Franco se’ls moria al llit, escarnir una nova generació de jovencells que estan
fabricant la seva veu amb la millor intenció de la qual són capaços. Als
xavals que surten aquests dies a defensar la democràcia menys lliçons i més
respecte.
Jo us saludo, estimats joves, i us
admiro perquè teniu la valentia d’arrasar amb allò vell que jo mai no vaig
disposar. Si la vostra guerra inclou destruir-me, us ho dic des d’ara, no
dubteu a fer-ho, si cal amb tota la força del món. De fet, us tinc el pitjor
odi possible: quan us veig, us envejo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada