INTENT D' HOMICIDI UNIONISTA A VALÈNCIA.

En la línia de la setmana passada, continuem veient noticies d' agressions contra persones catalanes, aquesta vegada ho viem a diferents mitjans fins i tot ens han enviat informació al bloc.
Com ja vam dir la setmana passada, no caurem en provocacions, però continuarem donant difussió de les agressions ultres o unionistes espanyoles.
Bé, aquesta vegada us pengem la informació d' una coneguda agència llibertària:

 Intent unionista d'homicidi al Mestalla de València 

La Policia Nacional espanyola requisa la màquina que havia fet fotografies 

Una família de Vic, atropellada expressament per madridistes en la final de Copa 

Poc abans del partit a València, un cotxe els va envestir damunt la vorera 

TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 25/04/2014 Vic (Osona).- Una família de Vic -el pare, la mare, la filla gran i el seu xicot, i els dos fills petits, de dotze i nou anys- fou atropellada expressament a València el 16 d'abril proppassat, poc abans de la final de Copa. Tots ells són afeccionats del Barça que anaven a veure el partit. 

El vehicle que els va atropellar anava ocupat per quatre individus, vestits amb símbols i emblemes del Reial Madrid. Així n'informa aquest divendres el diari ‘El 9 Nou’, en l'edició d'Osona i el Ripollès, que explica que cap d'ells no va quedar ferit de consideració, però el pare va patir un fort cop al cap; un dels nens, ferides a les costelles, a un braç i a un genoll, i la mare, una ferida profunda a la zona lumbar. 

La mare, Anna Casacuberta, ha fet també un relat dels fets a Catalunya Ràdio, en una entrevista amb Mònica Terribas.

‘El 9 Nou’ recull declaracions de la mare, que explica que tots ells es trobaven en una zona habilitada per als seguidors del Barça. Poc abans de l'hora del partit, la gentada es dirigia cap a l'estadi, i la família els va anar seguint, per saber cap on havien d'anar. I quan caminaven per la vorera de l'avinguda de Catalunya, la gent va començar a córrer cap a ells i van veure un cotxe que circulava per la vorera intentant atropellar tots els afeccionats blaugrana que hi havia. La crònica de Jaume Espuny ho explica així: “El capó del cotxe va picar contra el fill petit. La mare el va estirar e la mà i tots dos van caure a terra. El cotxe, un Peugeot de color fosc amb matrícula 0982 DBK, va parar un moment, i els ocupants, vestits de madridistes, van treure el cap i van tornar a arrencar i van atropellar el pare, Miquel, que primer va anar a espetegar sobre el capó i les cames li van quedar a sota del cotxe. Finalment, va caure a la vorera, on va picar amb el cap. El cotxe, però no es va aturar i va trencar per un carrer perpendicular”. 

Un jove de València va fer fotos de l'atropellament, les va ensenyar a la família, però no les va voler donar perquè no volia anar a testificar en un possible judici. Però la Policia Nacional espanyola, quan va aparèixer, se li va quedar la càmera i les fotos. Els quatre joves van ser detinguts pels voltants de l'estadi Mestalla. La família va voler denunciar els fets a la Policia Nacional espanyola, però els agents els van dir que primer havien de determinar si era un accident de trànsit o un intent d'homicidi. I no han sabut res més. 

Entre el pal i la pastanaga 

El catedràtic emèrit de dret constitucional i antic president del Consell d’Estat espanyol Francisco Rubio Llorente, en el seu escrit ‘El caminant davant l’abisme’ publicat al diari del comte de Godó justament el simbòlic dia de Sant Jordi, redueix a l’anècdota sentimental fets com ara aquest intent unionista d’homicidi de dones i criatures o el robatori d’estelades quan descriu la situació de conflicte entre l’Estat i el procés d’autodeterminació català que vivim com una qüestió reduïda a una guerra de banderes i cridòria reciproca dins una retòrica d’enyorança d’un passat mític.

De fet, aquest element unionista justifica subtilment l’estratègia de la tensió espanyola d’agressions, trencadisses o serrar astes de bandera, robar estelades als pobles, mentre s’obliga els ajuntaments a penjar la bandera monàrquica al balcó de la casa de la vila.

Aquest antic president del Consell d’Estat considera una obstinació malaltissa el mateix desig del dret a decidir de la gent d’un territori ocupat militarment per forces armades estrangeres, en aquest cas, les espanyoles.

Amb escrits d’aquest tipus, la llarga mà del CNI justifica les seves provocacions en decurs del dia a dia i que creixent. La qüestió, a nivell analític, passa per poder saber davant la situació al Principat que faran serveis com ara la CIA, el Mossad, la FSB o el MI6.

De moment, els de l’automòbil a València o els que serren astes d’estelada simplement són carn de canó de l’Estat mentre elements com Rubio Llorente són subtils unionistes que actuen des de casa seva, sense tenir les mans brutes de llot.

AGRESSIÓ A AFECCIONATS CATALANS: UNA NOTICIA MASSA HABITUAL.

Malauradament les notícies sobre agressions en els partits de futbol, especialment les que protagonitzen "agents policials", comencen a ser habituals.
I també comença a ser habitual que els que reben agressions són afeccionats catalans. Les denúncies que abans eren de "controls" policials on "s' incautaven" estelades, han passat a afegir-se agressions.
No caurem en provocacions, però no callarem i direm les coses com són: hi ha una tendència d' actuació contra tot simbolisme català i contra tot allò que sembla català, i si és dins del marc ambigu d' un partit de futbol, pensen que és millor.

  
        (foto i comentari del diari digital Vilaweb).

Rafel Martín descriu l'agressió de la policia espanyola a Mestalla

El jove afeccionat del Barça Rafel Martín que va denunciar una agressió de la policia espanyola a la final de Copa a Mestalla ha explicat amb detall com va anar l'agressió. Ho ha fet al programa El Suplement de Catalunya Ràdio aquest matí. També ha explicat les seqüeles físiques que li han quedat d'aquella agressió. Martín explica que va témer per la seva vida durant la pallissa. 'Va arribar un moment que ja no podia aguantar més els cops que m’estaven donant per totes bandes. M’estaven asfixiant. Em podrien haver matat', ha explicat el jove.

Martín Faixó ha parlat també de com el van deixar físicament els agents que el van agredir, segons els reconeixements mèdics que li han fet: 'Em van dir que tenia una fissura a la costella, tenia dificultat per respirar, un ull molt inflat i cops i hematomes per tot el cos'. El jove culer ha explicat que ahir li va trucar el president Artur Mas per interessar-se pel seu estat, i també el president d'Esquerra Republicana Oriol Junqueras, entre més. A continuació podeu escoltar les explicacions de Martín.

El diputat republicà al congrés Joan Tardà ha assegurat a través d'un comunicat que 'aquest tipus d'actuacions en què hi ha ciutadans que són colpejats, insultats i segrestats per la policia pel fet de portar banderes estelades, es vénen repetint des de fa molt de temps'.

A més, Tardà ha explicat que fa uns quants mesos ERC ja va presentar 'un informe sobre les agressions patides per ciutadans per part de la guàrdia ivil i la policia per haver parlar català', tot i que no han obtingut resposta del ministeri. Els republicans també demanaran la compareixença de Jorge Fernández al congrés per tal que aclareixi els fets.

Per la seva banda, el portaveu de CiU a la comissió d'Interior del congrés, Feliu Guillaumes, demanarà explicacions al director general de la policia, Ignacio Cosidó, Cosidó ha de comparèixer dimecres pel cas de les fotos dels jutges a favor del dret a decidir que van aparèixer a la portada a 'La Razón' i Gullaumes aprofitarà per sol·licitar a Cosidó que expliqui l'actuació dels agents de la policia espanyola amb l'aficionat del Barça.

MADRID, PUNT I FINAL.

El que passi avui a Madrid, no té cap misteri. Madrid només és la darrera etapa per emprendre embranzida i començar el camí definitivament cap a la independència.
Avui, les tres persones delegades pel Parlamanet català, ens representen a tots i totes els catalans/es. A ells els toca defensar allò que pensem, han de ser clars, ferms i no deixar-se subornar per unes promeses (que en cas improbable de fer-se) no es concretaria mai en res (en tenim experiència).

Però, aquesta darrera etapa s' ha de passar, encara que sigui per agafar embranzida sense mirar mai més enrera. En aquest punt concret coincidim amb en Partal que té un bon article a Vilaweb:

      Avui tres diputats del Parlament de Catalunya intervindran a Madrid per demanar solemnement al congrés espanyol que cedesca a Catalunya la competència per a fer el referèndum del 9 de novembre. Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera no representen el conjunt del parlament ni representen tota la ciutadania. Però sí que representen la gran majoria política i social que s'ha format aquests darrers anys entorn del concepte del dret de decidir.

No passa cada setmana, això que passarà avui. El novembre del 2005 Artur Mas, Manuela de Madre i Josep-Lluís Carod-Rovira hi van anar a defensar l'estatut. I ho van fer d'una manera excel·lent. Algú, crec que era Mas, hi va dir que era la penúltima oportunitat d'entesa. Supose que era una frase retòrica, però la va encertar: aquesta d'avui és l'última oportunitat.

El congrés espanyol tancarà avui la porta a la majoria de la societat catalana, blocarà la solució pactada que proposa el Parlament de Catalunya per a evitar el xoc de sobiranies. I, a partir d'ací, hom ja no es podrà fer gaires il·lusions sobre un possible recorregut futur conjunt cap enlloc. Simplement farem el nostre camí sense mirar enrere mai més. Els errors es paguen i Espanya els pagarà, com de fet ja paga avui el seu comportament erroni d'aquell vespre de novembre del 2005. 

Aquesta vegada, però, amb un error afegit i greu, amb una apreciació molt equivocada. El parlament espanyol s'erra de mig a mig si es pensa que escolta tres partits polítics provinents d'un parlament. Perquè no és així. Avui no hi parlaran tres veus, a la carrera de San Jerónimo, sinó milions. Turull, Rovira i Herrera ens posaran veu i cara a tots i tots avui serem ells, parlant a Madrid. Això de parlar en nom d'un poble és una ocasió que per sort ningú no té gaire sovint, perquè és d'una responsabilitat insuperable. Però crec que avui ells i nosaltres som ben conscients del paper que són cridats a fer. Com crec també que parle en nom de la gran majoria dels lectors de VilaWeb si dic que confiem en ells i som, avui de manera incondicional, al seu costat.

DEMÀ A LES 11:30 ESTAT CATALÀ TAMBÉ ESTARÀ A ST. JAUME EN DEFENSA DE L' EBRE.

Estat Català, com ja havia explicat i manifestat obertament en aquest bloc, ha donat o dóna suport (igual que altres entitats, partits, associacions, etc.) a la Plataforma en Defensa de l' Ebre.
És la posició correcta com a catalans/es i com a membres d' aquest territori que estimem i defensem. Demà diumenge estarem a Sant Jaume d' Enveja a la manifestació en suport a l' Ebre. Com era evident, es torna a sentir el batec de l' Ebre.

Us afegim un article de Nació Digital:

Ja se sent el batec de l’Ebre

Diumenge a les 11.30 hores comença a Sant Jaume d'Enveja la manifestació que torna a activar el moviment social en defensa del riu Ebre, el delta i la seua gent

Protesta a Amposta contra el pla de conca, l'any passat. Foto: Sílvia Berbís

La parada de ‘merchandising’ de la PDE al mercat de Tortosa, o botigues especialitzades en la venda de productes del territori, han viscut estos dies una revifada de l’activitat que seguix 'in crescendo'. Molts se n’han adonat que potser aquella camiseta s’havia quedat vella, o diguem que la talla necessitava una actualització, o que hi ha algun membre nou de la família sense l’uniforme de la lluita antitransvasament. Cadascú prepara de nou, com va fer sovint a principis de la dècada passada, i més esporàdicament després, la vestimenta que diumenge tornarà a posar de blau el cor del delta. Ja tot és a punt per a la manifestació que reactiva el front social contra el pla de conca de l’Ebre i tot el que implica. La Plataforma en Defensa de l’Ebre, per bé que evitar donar xifres de previsions d’assistència, és optimista, per tot el moviment previ que està notant, i també pels suports que s’han anat sumant a una convocatòria que es preveu massiva. Amb el blau al cos, i el nus al pit, tornem-hi
.

Aquests dies ha estat impulsat als mitjans de comunicació un anomenat "sindicat"  que en diuen "manos limpias", en realitat espanyolisme ultra. 

Va bé tenir més dades sobre ells.

Autor/s: Josep Casulleras Nualart (publicat a Vilaweb).

Les mans brutes de Manos Limpias

L'organització que s'ha querellat contra l'ANC té vincles directes amb l'extrema dreta i un funcionament gens transparent

L'última maniobra mediàtica de Manos Limpias ha estat la querella contra l'Assemblea Nacional Catalana. Abans havia denunciat per sedició el president Mas, però no hi va reeixir. Manos Limpias ha presentat querella en afers molt diversos, contra gent i entitats tan variades com ara les mares de la Plaza de Mayo, la sèrie infantil 'Los Lunnis', Samuel Eto'o i Baltasar Garzón, entre molts més. Darrere aquesta organització, que es vol denominar sindicat, hi ha una estructura opaca. La menen dirigents filofranquistes que pretenien bastir un Front Nacional com el de Le Pen a l'estat espanyol i no se'n van sortir.

Miguel Bernad és el president d'aquesta associació, que va crear el 1995 amb el propòsit de tenir influència en la vida política espanyola. Una influència que no havia aconseguit a través de partits ultres --com Fuerza Nueva i Frente Nacional-- durant els anys setanta i vuitanta, quan fou el cap visible de la ultradreta a l'Ajuntament de Madrid. El passat i el present de Bernad són netament falangistes. 

En unes declaracions al diari El Mundo, el febrer del 2005, deia això: 'Objectivament, amb tots els defectes que pogués tenir Fuerza Nueva, el partit de Blas Piñar va exercir un paper important en la transició espanyola. Sense una oposició d'aquesta mena, diguem-ne violenta, potser la transició s'hauria fet d'una altra manera. Tal com va anar, hi va haver un equilibri de forces, i va acabar --amb els incidents que hi hagués pel camí-- amb un text constitucional.'

L'article d'El Mundo on apareixien aquestes declaracions citava 'fonts pròximes' a Bernad per explicar que havia intentat de formar un partit d'extrema dreta com el Front Nacional de Jean-Marie Le Pen a França, amb una gran penetració electoral, tal com s'ha vist aquest cap de setmana a les eleccions municipals. Però Bernad va fracassar: la candidatura que va encapçalar a les eleccions al Parlament Europeu del 1994 només va esgarrapar un grapat de vots. 

L'any següent ja fundava Manos Limpias, que compartia la seu del carrer de Quintana de Madrid amb el sindicat filofeixista Fuerza Nacional del Trabajo. Però mentre s'anava intensificant l'activitat de l'organització, concentrada a denunciar casos de corrupció i tot allò que atemptés contra els seus 'principis morals' --el matrimoni homosexual, l'avortament...-- , Bernad s'escarrassava a amagar sota la catifa aquests vincles amb l'extrema dreta.

En una entrevista al diari El Mundo molt més recent, del gener d'enguany, deia: 'Em vaig presentar pel Front Nacional a les eleccions europees, però no he militat mai a Fuerza Nueva. Sempre he defensat la democràcia, la constitució, l'ordenament jurídic. No admeto lliçons de llibertat política de cap totalitari.'

Però el passat pesa molt. I les seves denúncies contra el jutge Baltasar Garzón per haver volgut investigar els crims del franquisme el van fer mereixedor d'un reconeixement de la Fundació Francisco Franco, que el desembre del 2011 el va nomenar 'Caballero de Honor'. Manos Limpias fou premiada 'pels seus serveis en defensa dels ideals del Movimiento', segons que explicava un portaveu de la fundació al diari Público, i Bernad va rebre el guardó de mans de la filla de Franco, Carmen Franco.

A part la connexió ultra de l'organització, aquests últims anys han sortit alguns draps bruts més. Se sap, per exemple, que Bernad fou encausat per presumpta corrupció. Concretament en un jutjat de Madrid, arran d'una investigació per estafa i coacció derivada d'un cas de suborn a l'ex-batlle de Totana, a Múrcia.

La majoria de les denúncies presentades per Manos Limpias han acabat en no res, tret d'un parell de casos sonats. El primer, el que ha portat a l'encausament de Cristina de Borbó en el cas Nóos. I el segon, el cas Atutxa, en què l'ex-president del parlament basc va haver d'anar a declarar al Tribunal Suprem espanyol perquè no havia dissolt el grup parlamentari de Sozialista Abertzaleak.

SALA I MARTIN DESGRANA LES AMENACES SOBRE LA INDEPENDÈNCIA.

Sala i Martín esmicola una per una les amenaces contra la independència

En una conferència a l'Orfeó Gracienc, que va deixar dues-centes persones al carrer per manca d'espai • (ANC i Vilaweb)

La conferència començava a les 19.30, però a les 19.10 la cua per a entrar a l'Orfeó Gracienc, al carrer d'Astúries, a tocar de la plaça de la Virrenia, ja s'enfilava un bon tros de carrer Verdi amunt. I això que les portes ja eren obertes. L'escenari no era cap aula de cap de les grans universitats americanes. Ni cap sopar a Davos. Ni cap videoconferència des de l'altra punta del món. La gran majoria dels interlocutors tampoc no eren estudiants brillants d'escoles de negocis, ni economistes de primer nivell, ni alts càrrecs de la Comissió Europea. No: era un públic de barri, de la vila de Gràcia, heterodox i de totes les edats i condicions socials. A l'Orfeó ningú no recordava un acte tan concorregut. A l'auditori, amb 220 vint cadires, no hi cabia ni una agulla; fins i tot es va habilitar una altra sala, amb 150 llocs, per a seguir la conferència a través d'un circuit tancat de televisió. Unes 200 persones més es van quedar al carrer per manca d'espai.

Xavier Sala i Martín va superar totes les expectatives de l'ANC de Gràcia, organitzadora de la conferència. El títol, això sí, prometia: 'És l'hora dels adéus?'. En quasi dues hores de conferència, preguntes del públic incloses, el prestigiós economista va esmicolar un per un tots els arguments i totes les amenaces contra la independència que arriben d'Espanya, d'Europa i de Catalunya mateix. 'No hi ha cap garantia que siguem millors que els altres ni que ho fem millor, però tenim la oportunitat de provar-ho, i això és el més important', va dir.

Com a bon professor d'economia, la conferència va començar amb un quadre amb dos punts esquemàtics: 'Costos i beneficis de quedar-se a Espanya' i 'Costos i beneficis de marxar'. 'Entre aquests costos i beneficis també s'hi compten els sentiments, els lligams de cadascú i les ganes o no d'escoltar Margallo cada dia, però jo sobre això no us en puc dir res; jo us parlaré d'economia i de totes les mentides que es diuen', va dir el professor només de començar. I a partir d'aquí la conferència va esdevenir un reguitzell d'arguments sòlids i ben documentats contra aquells qui diuen que en cas d'independència s'acabarien les pensions, que ens quedaríem sense mercat per a exportar-hi, que ens farien boicot, que les multinacionals se n'anirien, que el deute espanyol se'ns menjaria, que sortiríem de l'euro, que Espanya ens vetaria, que vagaríem durant segles per l'espai sideral, que ens farien fora d'Europa, que fer estats nous no és moda… Al final, una conclusió clara: 'A l'hora de votar, no penseu en l'economia perquè tot anirà bé, o fins i tot millor que no ara; per tant, voteu amb el cor.'

Però anem a pams. Heus ací un modest i petit resum de totes les amenaces desmuntades. També us oferim, en vídeo, la conferència íntegra.

1. No hi haurà diners per a pagar les pensions

Sala i Martín ho va dir clar: 'Les pensions no tan sols no perillen sinó que pujaran d'un 10%'. Com? Senzill: les pensions d'avui es paguen amb els imposts dels joves que treballen. I resulta que a Catalunya hi ha més proporció de joves i menys pensionistes que no pas al conjunt de l'estat espanyol. A banda, els treballadors de Catalunya tenen salaris més alts i, per tant, amb els mateixos imposts hi hauria més diners per a dedicar a les pensions. Concretament, un 10% més. A banda, just abans, Sala i Martín ja havia explicat que cada any Catalunya deixa escapar 16.500 milions d'euros. Diners que no tornen, segons les famoses balances fiscals, que es va encarregar d'explicar amb detall. I va recordar que el total de retallades fetes pel govern català aquests últims anys sumen 4.000 milions d'euros. 'És a dir, una quarta part dels diners que no tornen cada any!'

2. Fer estats nous és anar a contracorrent en un món globalitzat

Acompanyat d'un gràfic, Sala i Martín va explicar que del 1800 ençà, s'han creat quasi 180 estats nous al món, 22 dels quals, curiosament independitzant-se d'Espanya. 'Si formar part d'Espanya fos tan fantàstic hi hauria cua per tornar-hi i, de moment, cap d'aquests 22 no ho pas ha demanat.' Des d'un punt de vista econòmic hi ha una raó: 'Els beneficis econòmics d'estar junts desapareixen precisament en un món globalitzat, perquè el mercat deixa de ser autàrquic i esdevé global. Per això hi ha més estats, perquè ja no hi ha cap raó de mercat per anar junts si som diferents'.

3. Sortirem de la Unió Europea

'Fixeu-vos que no hi ha cap líder europeu que hagi dit clarament que Rajoy tingués raó', va dir Sala i Martín. 'Barroso!', va cridar algú des del públic. Immediatament, el professor va passar a la següent transparència, una foto gegant de Jose Durão Barroso, eludint l'explicació de l'anterior. I després de recordar que justament la setmana que ve Barroso acaba el mandat com a president de la Comissió Europea, va relatar el famós sopar que van compartir a Davos. Un sopar, curiosament --no es va estar de recordar-ho--, que va coincidir amb la dimissió de Sandro Rosell com a president del Barça.

'Li vaig demanar a Barroso, que seia al meu costat, com explicaria al món que la Unió Europea acceptava Eslovènia, que es va fer independent per una declaració unilateral d'independència, i Croàcia, que va aconseguir la independència després d'una guerra sagnant, i no acceptava Catalunya, que vol ser independent a través de les urnes, i els ciutadans de la qual ja són ciutadans de la Unió Europea. És a dir, la Unió Europea accepta estats que han dibuixat les fronteres vessant sang i no accepta aquells que les han dibuixades amb els vots? Doncs si això és la Unió Europea jo no en vull formar part.' Aplaudiments. Aleshores va avisar que efectivament cal unanimitat de tots els estats membres per acceptar nous membres i que Espanya ens podria vetar. Però de seguida va especificar que per formar part del lliure comerç europeu, 'que és allò que ens interessa més', no cal la unanimitat dels estats, sinó una majoria, i que en aquest cas tindríem el mateix estatus que tenen països com Suïssa i Noruega. A més, mostrant els mapes de les infrastructures de comunicació d'Espanya i França va demostrar que l'estat espanyol seria el primer interessat a voler travessar les fronteres catalanes sense haver de pagar aranzels, perquè els seus productes haurien de passar quasi forçosament per Catalunya per a arribar a Europa.

'Que m'avisin el dia que vagin a ca la Sánchez-Camacho a prendre-li el passaport espanyol, perquè vull veure quina cara hi fa'

Pel que fa a la lliure circulació de persones a Europa, va explicar que, en aquest cas sí, cal unanimitat dels estats. Però aleshores es va preguntar: 'La constitució espanyola --allò que Déu va escriure sobre una pedra-- diu que a cap espanyol no se li pot negar la nacionalitat espanyola. Aleshores, com ho faran? Aniran casa per casa a prendre'ns el passaport espanyol? Amb aquest passaport ningú no ens pot negar de viatjar per Europa. I si ho fan així, que m'avisin el dia que vagin a ca la Sánchez-Camacho a prendre-li el passaport espanyol, perquè vull veure quina cara hi fa.'

I finalment, amb una foto de la planta de BASF a Tarragona, va explicar que en l'improbable cas que la Unió Europea decidís que deixar fora set milions de ciutadans, els catalans, era un problema petit, ja no ho era tant explicar a les multinacionals alemanyes que deixaven de formar part de la Unió. 'Què li diran a la Merkel? Que ha de pagar milions d'euros i d'impostos en aranzels per fabricar a Catalunya? El poder econòmic, que és el que realment compta, no ho permetrà. Fixeu-vos en els esforços que han fet per salvar països com Xipre i Grècia!'

I, avisant que això ja era ciència-ficció, va fer una hipòtesi: 'Si tot això passés de veritat i no forméssim part ni de la Unió Europea ni de la unió de lliure comerç a Europa, què passaria? Que tindríem unes fronteres controlades per la nostra policia que supervisarien el pas de mercaderies, sobretot espanyoles. I els dirien: "Ah, no dieu que no som fora de la Via Làctia? Doncs aleshores paciència i a pagar." Ningú, i menys Espanya, no es pot permetre d'enviar-nos fora de la Via Làctia.'

4. Haurem d'assumir una part del deute espanyol

La resposta de Sala i Martín és també molt clara: 'El deute espanyol és nominal i al paper hi diu "Reino de España". Per tant, el deute és d'ells i, a més, si som independents, perdran un 20% del PIB, que és el que representa Catalunya. De manera que no el podran pagar i tots els bancs espanyols faran fallida.' I què passa si ens en volen atorgar un part? 'Aleshores els recordem una vegada més això de  la Via Làctia.' Per Sala i Martín, aquesta és una de les cartes per a la negociació. Catalunya, efectivament, haurà d'assumir una part del deute, però aleshores, tenint en compte que el deute és a nom d'Espanya, caldrà negociar unes altres coses, com la pertinença a la Unió Europea o més vets que l'estat espanyol pretengui aplicar contra Catalunya.

5. Catalunya sortirà de l'euro

'Ningú no ens pot fer fora de l'euro. Per llei. A més, un exemple: l'Equador utilitza dòlars americans i no ha pas hagut de demanar permís.' Per Sala i Martín, és pràcticament impossible que el nou estat català no pugui utilitzar l'euro. A més, diu, sempre podrem adoptar qualsevol moneda d'un estat que no formi part de la Unió Europea. Quin? 'Doncs per exemple la moneda andorrana, que és l'euro'.

6. La independència genera incertesa

'En això els hem de donar la raó, no sabem què passarà', diu Sala i Martín. Però afegeix: 'D'una altra banda, quina certesa ens dóna continuar formant part d'Espanya?' I aleshores, en cinc minuts trepidants, mostra un seguit de transparències amb fotografies del rei Juan Carlos caçant elefants, Díaz Ferran, Botín, Bankia, Rajoy, Wert, Aznar... 'No hi ha cap país civilitzat amb les institucions tan desacreditades. Quedar-s'hi és això. Això no és incertesa?' I en aquest punt va aprofitar-ho per a recordar un dels missatges clau de la conferència: 'No sabem si serem millors, no n'hi ha cap garantia, però tenim l'oportunitat de fer-ho tot de nou i des de zero i, a més, sense un govern a la contra.' Perquè, va recordar: 'Com ho farem per canviar l'educació, les infrastructures o la justícia essent part d'Espanya? És impossible! Potser els catalans som igual d'incompetents, però almenys, amb la independència ho podrem provar.'

'El principal enemic de la independència som nosaltres mateixos'

Per acabar, Sala i Martín va lamentar que, sovint, en els polítics, no hi veu el mateix esperit d'unitat que sí que hi ha al carrer. 'Espanya espera que ens barallem entre nosaltres, cosa que pot passar', va dir. I va fer una crida a la unitat: 'Si els ciutadans mantenim aquest esperit, els polítics no tindran més remei que seguir-nos, perquè si es barallen, ells hauran guanyat.'

Aquesta conferència fou programada fa mesos, però no ha estat possible fins ara, en què Sala i Martín ha passat dos dies a Catalunya. Demà vola cap a l'Aràbia Saudita i, tot seguit, a Mèxic, abans de tornar a Nova York.

SOBRE EXTRATERRESTRES I MENTIDERS.

Ara ja no és qüestió de quedar dins o fora de l' euro i de la Unió Europea (UE). El 9 de novembre també hi ha en joc continuar a la Terra o "vagar per l'espai" i convertir-nos en extraterrestres. Sembla mentida que els del PP considerin molts espanyols (el seu electorat fidel especialment) i als catalans i catalanes tan rucs per a fer aquesta mena de campanya entre catastròfica i còmica. Francament, sembla que hem d' estar a l' aguait dels "ciudadanos" que són molt més espanyolistes i anticatalanistes. 
El ministre d'Afers Exteriors i Cooperació, José Manuel García-Margallo, ha apujat el to de les advertències en contra del procés català, assegurant que, en cas d'independència, "Catalunya estaria condemnada a vagar per l'espai sense reconeixement internacional" i quedaria exclosa de la UE "pels segles dels segles". Evidentment, no ha faltat la ironia i una de les imatges més difoses per xarxa ha estat aquesta que reproduïm (# SpaceCatalans).

Però els dirigents del Pp no destaquen per les seves campanyes catastròfico-còmiques sinó per les actuacions mentideres: avui fa 10 anys dels fets d' Atotxa a Madrid i tothom recorda les intervencions d' Acebes i d' Aznar. Però no cal que anem 10 anys enrera, mentre Rajoy diu que els catalans/es anem malament "posant fronteres contra la modernitat" al mateix temps ells maten perquè ningú entri a les "seves" fronteres de Ceuta i Melilla. Menteixen quan diuen que estarem fora de l' euro i quan diuen que a Europa "no li interessa un territori que no ha negociat la seva consulta" (Margallo), menteixen quan donen com "un punt de vista més" les balances fiscals inventades pel sr. Monago a Extremadura (no cal fer-li ni cas, francament), menteixen quan diuen que els sopars de membres d' Omnium els paga la Generalitat, menteixen quan diuen que les energis renovables no són viables, menteixen quan diuen que hi ha una recuperació econòmica, menteixen quan diuen que els rescats europeus han servit per a més coses que per apuntalar els bancs (especialment Bankia), menteixen quan diuen que les reformes de l' ensenyament volen millorar-lo i menteixen quan diuen que la reforma de l' avortament és pel bé de tots.
En molts llocs del món uns dirigents així no podrien governar. A Espanya sí. I nosaltres fa molt temps que no hi fem res a Espanya.