Aquests dies ha estat impulsat als mitjans de comunicació un anomenat "sindicat"  que en diuen "manos limpias", en realitat espanyolisme ultra. 

Va bé tenir més dades sobre ells.

Autor/s: Josep Casulleras Nualart (publicat a Vilaweb).

Les mans brutes de Manos Limpias

L'organització que s'ha querellat contra l'ANC té vincles directes amb l'extrema dreta i un funcionament gens transparent

L'última maniobra mediàtica de Manos Limpias ha estat la querella contra l'Assemblea Nacional Catalana. Abans havia denunciat per sedició el president Mas, però no hi va reeixir. Manos Limpias ha presentat querella en afers molt diversos, contra gent i entitats tan variades com ara les mares de la Plaza de Mayo, la sèrie infantil 'Los Lunnis', Samuel Eto'o i Baltasar Garzón, entre molts més. Darrere aquesta organització, que es vol denominar sindicat, hi ha una estructura opaca. La menen dirigents filofranquistes que pretenien bastir un Front Nacional com el de Le Pen a l'estat espanyol i no se'n van sortir.

Miguel Bernad és el president d'aquesta associació, que va crear el 1995 amb el propòsit de tenir influència en la vida política espanyola. Una influència que no havia aconseguit a través de partits ultres --com Fuerza Nueva i Frente Nacional-- durant els anys setanta i vuitanta, quan fou el cap visible de la ultradreta a l'Ajuntament de Madrid. El passat i el present de Bernad són netament falangistes. 

En unes declaracions al diari El Mundo, el febrer del 2005, deia això: 'Objectivament, amb tots els defectes que pogués tenir Fuerza Nueva, el partit de Blas Piñar va exercir un paper important en la transició espanyola. Sense una oposició d'aquesta mena, diguem-ne violenta, potser la transició s'hauria fet d'una altra manera. Tal com va anar, hi va haver un equilibri de forces, i va acabar --amb els incidents que hi hagués pel camí-- amb un text constitucional.'

L'article d'El Mundo on apareixien aquestes declaracions citava 'fonts pròximes' a Bernad per explicar que havia intentat de formar un partit d'extrema dreta com el Front Nacional de Jean-Marie Le Pen a França, amb una gran penetració electoral, tal com s'ha vist aquest cap de setmana a les eleccions municipals. Però Bernad va fracassar: la candidatura que va encapçalar a les eleccions al Parlament Europeu del 1994 només va esgarrapar un grapat de vots. 

L'any següent ja fundava Manos Limpias, que compartia la seu del carrer de Quintana de Madrid amb el sindicat filofeixista Fuerza Nacional del Trabajo. Però mentre s'anava intensificant l'activitat de l'organització, concentrada a denunciar casos de corrupció i tot allò que atemptés contra els seus 'principis morals' --el matrimoni homosexual, l'avortament...-- , Bernad s'escarrassava a amagar sota la catifa aquests vincles amb l'extrema dreta.

En una entrevista al diari El Mundo molt més recent, del gener d'enguany, deia: 'Em vaig presentar pel Front Nacional a les eleccions europees, però no he militat mai a Fuerza Nueva. Sempre he defensat la democràcia, la constitució, l'ordenament jurídic. No admeto lliçons de llibertat política de cap totalitari.'

Però el passat pesa molt. I les seves denúncies contra el jutge Baltasar Garzón per haver volgut investigar els crims del franquisme el van fer mereixedor d'un reconeixement de la Fundació Francisco Franco, que el desembre del 2011 el va nomenar 'Caballero de Honor'. Manos Limpias fou premiada 'pels seus serveis en defensa dels ideals del Movimiento', segons que explicava un portaveu de la fundació al diari Público, i Bernad va rebre el guardó de mans de la filla de Franco, Carmen Franco.

A part la connexió ultra de l'organització, aquests últims anys han sortit alguns draps bruts més. Se sap, per exemple, que Bernad fou encausat per presumpta corrupció. Concretament en un jutjat de Madrid, arran d'una investigació per estafa i coacció derivada d'un cas de suborn a l'ex-batlle de Totana, a Múrcia.

La majoria de les denúncies presentades per Manos Limpias han acabat en no res, tret d'un parell de casos sonats. El primer, el que ha portat a l'encausament de Cristina de Borbó en el cas Nóos. I el segon, el cas Atutxa, en què l'ex-president del parlament basc va haver d'anar a declarar al Tribunal Suprem espanyol perquè no havia dissolt el grup parlamentari de Sozialista Abertzaleak.