AMB EL FEIXISME I EL RACISME, TOLERÀNCIA ZERO.

Ahir hi va haver una agressió a un noi xinès al metro de Barcelona, aquesta la coneixem perquè els mateixos agressors la gravaven, però segur que n´hi ha d' altres que acaben sense cap denúncia.
El vídeo és a la xarxa, no entenem perquè es pixela la cara de l' agressor i no la de la víctima. Aquí teniu la notícia breu, per part nostra només dir que ens mantindrem ferms contra el feixisme i contra el racisme.
En la Catalunya independent que volem no hi caben aquests personatges.

Vídeo d'una nova agressió nazi al metro de Barcelona

Pengen un vídeo al Youtube que mostra l'agressió a un noi amb trets asiàtics

'Nazis agredint un xinès al metro de Barcelona' és el títol del vídeo que ha penjat un usuari de Youtube. S'hi pot veure com un jove d'estètica nazi increpa un noi amb trets asiàtics fins que finalment li clava uns quants cops de puny. Segons que explica Llibertat.cat, l'usuari que havia penjat el vídeo a la xarxa i que després l'ha retirat, ha estat identificat com un nazi que habitualment penja imatges violentes i fa apologia del feixisme. L'autor de l'enregistrament ha difuminat la cara de l'agressor perquè no pogués ser identificat.

Al vagó, s'hi veuen més passatgers que observen l'incident i que quan el nazi comença a colpejar la víctima l'agafen per aturar els cops. També es veu com al final, quan el metro para en una estació i obre les portes, els passatgers poden treure el noi agredit fora del vagó.

Ara com ara, els mossos d'esquadra no tenen constància de cap denúncia sobre els fets. TMB assegura que sempre que passen fets d'aquesta mena els posa en coneixement de la policia, i que ara també ho farà.

La xarxa es mobilitza per identificar els nazis agressors d'un xinès al metro de Barcelona

RAJOY DESVIA L' ATENCIÓ CONTRA CATALUNYA

En Rajoy, s' afegeix a la colla d' impresentables que governen Espanya (Aznar,  Saenz de Santamaria, Wert, Montoro, Fernandez Diaz...). Tots són iguals, diuen les mateixes paraules sense cap argument.
Ara en Rajoy obre la boca per a dir que no pot acceptar que se somtmeti a referèndum l' existència del seu país.
Quin és el seu país? Suposem que Espanya, i als seus ciutadans els aniria bé que no es fessin reformes fiscals sinó tota una reforma tributària. Al seu país (Espanya) li aniria molt bé que no governessin algunes grans empreses espanyoles i multinacionals, al seu país li aniria bé que no l' enganyessin dia sí i dia també posant un nou rei express perquè el que hi havia estava tant tocat que queia sol, al seu país li aniria molt bé que Rajoy no s' entrevisti amb dictadors africans. I així podem anar dient pàgines i pàgines sobre aquest desgovern que tenen al seu país (Espanya).
Catalunya no posa ni posarà en dubte el seu país, només vol marxar. Els que han posat en dubte el seu país internacionalment són els nyaps de tot tipus (institucionals, financers, econòmics, polítics, relacions internacionals...) que han promogut els mateixos governants del PP.
S' equivoca totalment desviant l' atenció a Catalunya, quan ells mateixos són el càncer del seu propi país.
Cal dir, per si algú no ho té clar, que EL SEU PAÍS NO ÉS EL NOSTRE,, no estem parlant del mateix país.
El nostre país és Catalunya i no permetrem que ningú ens prohibeixi dir allò que volem per al nostre país.

I no parlem de l' afegit del Rajoy" de que "cap país ho permetria (el referèndum).." Tots sabem que hi va haver referèndums a Islàndia, Quebec, Groelandia, Montenegro, Timor Oriental ...i ara n´hi haurà un a Escòcia. I no creiem que es pugui titllar de països menors els estats d' on són o eren membres.

Rajoy: «No puc acceptar que se sotmeti a referèndum l'existència del meu país»

El president espanyol diu que "en cap lloc del món" s'acceptaria la consulta obviant el cas escocès (Nació Digital).

El president espanyol, Mariano Rajoy, ha repetit aquest divendres que no tolerarà la celebració d'una consulta sobre la independència de Catalunya. "No puc acceptar que se sotmeti a referèndum l'existència del meu país", ha assegurat Rajoy en una roda de premsa a Brussel·les posterior a la cimera de caps d'estat i de govern de la UE.

Segons el president espanyol, tampoc podria fer-ho "cap president de govern en cap lloc del món", tot obviant que el primer ministre britànic avala la celebració d'un referèndum sobre el futur polític d'Escòcia. "Això no és ni tan sols política, és pur sentit comú", ha etzibat Rajoy. El líder popular ha reclamat al president de la Generalitat, Artur Mas, que faci "un esforç per situar-se en un espai de sentit comú i sensatesa".

ELS CATALANS I LES CATALANES NO TENIM CAP REI.

No teniem intenció de parlar de la "coronació" del "nou" rei espanyol. No ens importa ni ens interessa. ESTAT CATALÀ mai en tota la seva història (qui vulgui que busqui arxius) ha estat ni monàrquic ni espanyol, així que és un tema que han de decidir altres (els espanyols). Nosaltres ens refermem: REPÚBLICA CATALANA.

Però hi ha unes quantes qüestions que va bé recordar abans d' aquesta "coronació" del "nou" rei borbó espanyol:
   Els Borbons són il·legals (a Catalunya, però també a Espanya), les raons són moltes, comencem per la primera: el testament de Carlos II fou falsificat.

  A l' antiga Corona d'Aragó i Catalunya no tenen cap legitimitat perquè es van imposarar actuant contra el jurament dels furs i amb una dura ocupació militar i genocidi posterior, cremant dotzenes de ciutats i viles (especialment del Principat i del País Valencià)..
Més tard, Carlos IV i després Fernando VII van abdicar en favor de l'emperador francès. I no hi ha cap document que torni la "legitimitat" als borbons. Només la imposició posterior d' un "nou" rei borbó absolutista i tirà, nomenat  Fernando VII.

Hi ha alguns historiadors prou documentats que diuen que un altre borbó (net del Fernando VII), que va governar amb el nom de Alfonso XII "no era fill lledesma (de la promíscua Isabel II amb un militar de nom Puigmoltó) i a més fou reinstaurat per un colp d'Estat militar contra el que havia elegit el poble".
 El seu fill va ser el següent borbó amb el nom d' Alfonso XIII (contra el qual van preparar el Complot del Garraf, membres d´ESTAT CATALÀ), Alfonso XIII era un vividor al qual li agradaven molt les dones i les festes (res a dir, a alguns altres també, fins i tot al seu net Juan Carlos), però el més greu és que va estar en "recerca i captura" per corrupció i delictes de la guerra del Rif durant la II República. I va ser el suport de la Dictadura de Primo de Rivera. Tot un personatge.
I arribem al net,  Juan Carlos, que  no era l'hereu, ja que l'hereu reial era el seu germà que ell mateix va matar amb una pístola (això ho han dit a tort i a dret els que no estan lligats al PPSOE, ni als mitjans de comunicació "nacionals" (espanyols).
Juan Carlos va ser imposat per un dictador genocida aliat de Mussolini i d' Hitler: el general Franco. Amb una Constitució del 79 que va rebre tota mena de pressions militars i el suport del PPSOE (com sempre) i el silenci de PNB i CiU.

Aquest és el rei que han tingut fins ara (ells), si no el volen que parlin clar i si no volen el seu substitut que se' l treguin de sobre. Nosaltres estarem d' acord no volem un país veí amb un govern podrit i anacrònic històricament. Que recordin una cosa: LA MONARQUIA NO L' HA VOTAT MAI NINGÚ A ESPANYA.

Nosaltres ja marxem, ens queda poc en aquest teatre dolent que diuen Espanya, el nostre objectiu: REPÚBLICA CATALANA. Els catalans i catalanes no tenim cap rei.
 

ELS NOMS CATALANS DE LA MONARQUIA ESPANYOLA

Si l' espanyolisme ha imperat a Catalunya i si la monarquia ha tingut "una bona sintonia amb els catalans" (diuen alguns) no ha estat casualitat. Hi ha hagut uns bons enllaços i uns bons contactes de la monarquia amb algunes persones concretes de Catalunya, claus en l' economia d'aquest país i el món mediàtic.
Tots els sabem els noms catalans de la monarquia.
ESTAT CATALÀ pensem que la monarquia espanyola no ens ha de preocupar, els espanyols han de resoldre el seu problema (monarquia o república), ens agradarà molt que decideixin república. Som veïns i volem la millor opció per als nostres veïns, però és el seu debat.
No és el nostre debat. Nosaltres ho tenim molt clar: REPÚBLICA CATALANA.
Però us afegim un article que ens envien, no per entrar al debat, sinó per deixar les coses clares, aquí a Catalunya  hi ha un sector molt minoritari però potent econòmicament que és el suport "català" de la monarquia:

Els noms i cognoms de la cort catalana de Joan Carles de Borbó

El rei espanyol s'ha relacionat al Principat amb polítics de l'establishment i part de l'elit empresarial del país, sectors que encara el defensen i es troben molt allunyats de la valoració pèssima de la monarquia que té avui la majoria de la ciutadania. (Directa.cat - Marc Font 6/6/14).

Poc després d'anunciar-se l'abdicació del rei Joan Carles I, el programa El matí de Catalunya Ràdio va entrevistar telefònicament Miquel Roca i Narcís Serra. Ambdós, membres insignes del règim de la Transició que s'esfondra, van desfer-se en elogis cap al monarca. Serra, que va tenir una estreta relació amb el Borbó durant la seva etapa com a ministre de Defensa (1982-1991), va rebutjar la hipotètica celebració d'un referèndum sobre monarquia o república. Roca no va anar tan enllà, però no deixa de ser un dels catalans de màxima confiança del rei espanyol, que l'any passat li va encarregar la defensa de la infanta Cristina, arran del cas Urdangarin.

Serra i Roca no van ser una excepció. Durant tot el dilluns a Joan Carles de Borbó li van ploure lloances d'unes elits clarament llunyades del que pensa la majoria de la ciutadania. Fa tot just un mes, el darrer baròmetre del Centre d'Investigació Sociològiques (CIS) mostrava com les catalanes suspenien rotundament la monarquia en puntuar-la amb un 2,4, lluny del 3,7 de la mitjana estatal -en canvi, al País Valencià, amb un 4; i a les Illes,amb un 4,1; la valoració és superior. La pèssima opinió sobre la institució règia i l'ampli consens al voltant del dret a decidir no impedeix que, encara avui, al Principat hi hagi destacats defensors del rei Joan Carles i la monarquia.

Qui són actualment els catalans monàrquics? Bàsicament polítics de l'establishment creat durant la Transició, representants de la burgesia tradicional barcelonina i empresaris que han bastit fortunes imponents les darreres dècades. Miquel Roca, precisament un dels pares d'una Constitució espanyola cada cop més qüestionada, té relació amb el monarca des de fa 40 anys, es veuen amb assiduïtat i era un dels ponts que utilitzava el rei en
moments de tensió amb Catalunya. Aquest paper l'han jugat també el factòtum de Planeta, José Manuel Lara, i el president de Repsol, Antoni Brufau.
El dirigent de la petroliera és un dels molts alts càrrecs de transnacionals espanyoles que han participat en viatges oficials en companyia del rei, autèntiques operacions de diplomàcia empresarial.
Brufau, per exemple, va participar a la gira per Brasil i Xile que el monarca va fer fa dos anys. A més, és un dels patrons de la Fundació Príncep de Girona, nascuda el 2009 i presidida per l'imminent Felip VI d'Espanya. Al patronat també s'hi asseu José Manuel Lara, que a banda és el marquès de Pedroso de Lara, gràcies al títol nobiliari que el monarca va concedir-li el 1994 al seu pare, el fundador de l'imperi editorial.
Propers al seu pare.
Entre els que advocaven per una successió monàrquica a la dictadura franquista hi havia diversos catalans, partidaris en el seu moment de Joan de Borbó i, posteriorment, del seu fill Joan Carles. Els més destacats, segons subratllava un article del diari Ara de gener de 2013, eren Antoni de Senillosa, Carles Sentís, Martí de Riquer i Carlos Güell de Sentmenat.
De Senillosa va formar part del secretariat polític del pare del rei i posteriorment es va vincular al PP; Sentís, periodista, també va tenir una relació molt estreta amb Joan de Borbó des de la dècada dels 40; el filòleg Martí de Riquer -mort l'any passat- va ser professor de l'encara cap d'estat, membre del seu consell privat, senador per designació reial i,
finalment, el 2005 va ser elevat al títol de Grandeza de España.
L'empresari Güell de Sentmenat va presidir el Cercle d'Economia i el conservador i aristocràtic Círculo Ecuestre, que juntament amb el Reial Club de Tennis Barcelona és un dels punts de trobada dels monàrquics catalans. De fet, l'actual president de l'Ecuestre, Borja García-Nieto va ser un dels 27
empresaris -la majoria catalans- que el 2011 van reunir 60.000 euros per restaurar el veler Fortuna, amb el qual el rei havia competit als Jocs Olímpics de Munic, de 1972.

Durant la dècada dels 80, el financer barceloní Javier de la Rosa va ser un dels habituals en els saraus mallorquins de Joan Carles Borbó i, segons el llibre Un rei cop per cop -escrit amb el pseudònim de Patricia Sverlo-, va convertir-se en un dels seus assessors financers. De la Rosa va acabar a la presó, condemnat pel cas KIO -era l'administrador a l'Estat espanyol del fons sobirà kuwaitià, un país amb vincles profunds amb el monarca espanyol, com la resta de petrodictadures del Golf Pèrsic-, però abans havia tingut temps de regalar-li al rei un Porsche 959 valorat en 24 milions de pessetes.
Al llibre d'Sverlo s'afirma que en l'obsequi, entregat amb motiu del 50è aniversari reial, també hi van participar altres empresaris, com Pedro Mir -un dels amics principatins del monarca- o Mariano Puig, aleshores president del grup de perfumeria i cosmè-tica Puig -ara el càrrec l'ocupa el seu fill Marc-, un gegant que l'any passat va facturar 1.500 milions d'euros.

En les visites de Joan Carles I a Catalunya, entre els habituals a les trobades hi ha Mariano Puig, Josep Esteve, dels laboratoris  farmacèutics del mateix cognom; el president de Mango, Isac Andik; i, sobretot, Josep Cusí, company de regates del Borbó i armador del Bribón, el seu vaixell de vela.
Diversos mitjans digital van fer-se ressò el 2010 d'un dinar amb el rei organitzat pel mateix Cusí a casa seva en què van participar-hi els empresaris Artur Carulla, president d'Agrolimen; Javier Godó, el propietari del hòlding mediàtic que té La Vanguardia -el mitjà més monàrquic del Principat, només cal repassar el tractament que ha fet els darrers dies de l'abdicació- com a referència; Luis Conde, el fundador i president de la firma de caça-talents Seeliger y Conde -que té en nòmina Esperanza Aguirre-, i els ja citats Mariano Puig i Pedro Mir.

Vassallatge en forma de regals
Cusí ha impulsat diverses col·lectes entre multimilionaris per fer regals al Borbó. El 2005, va ser l'encarregat de coordinar la recollida d'un milió d'euros per pagar la darrera versió del veler Bribón, que ja no navega, en una operació en què segons va publicar El Mundo també hi va participar la Caixa. El 2011, va liderar la iniciativa de recollir 60.000 euros per restaurar el primer Fortuna. En l'edició de 19 de novembre d'aquell any, La Vanguardia va publicar els noms dels vint-i-set empresaris que van participar-hi. N'hi havia disset del Principat, definits dies després per l'historiador Francesc Cabana a El Punt Avui com la "burgesia monàrquica".
Molts ja han aparegut a l'article: són Javier Godó, Mariano Puig, Pedro Mir, Josep Esteve, Isac Andic, Borja García-Nieto, Luis Conde, Artur Carulla i, òbviament, el mateix Cusí. Els restants eren Alberto Palatchi, de Pronovias; Joaquim Folch, d'Indústries Titan; Ramon Miquel, de Miquel Alimentació; Gerardo Seeliger, el soci de Luis Conde a l'agència de caça-talents; Ignacio Ferrero, de Nutrexpa; l'advocat Emilio Cuatrecasas; i els expresidents del Barça Joan Gaspart i Sandro Rosell. Alguns d'ells a més són patrons de la Fundació Príncep de Girona.

A la particular operació de vassallatge també hi va participar el mallorquí Gabriel Escarrer, fundador de la cadena hotelera Sol Meliá. Escarrer va estar al darrere d'un tribut d'homenatge encara més gran a Joan Carles I: regalar-li un nou iot Fortuna, després que l'anterior, un obsequi del rei Fahd de l'Aràbia Saudita, deixés de funcionar. La idea va sorgir el 1999 i també la impulsaven Carmen Matutes, filla de l'ex-ministre del PP i capo empresarial d'Eivissa, Abel Matutes; Gabriel Barceló, expresident del turístic Grup Barceló; i l'aleshores delegat de La Caixa a les Illes, José Francisco Conrado de Villalonga.

En total, van reunir 2.650 milions de pessetes -15,5 milions d'euros- de més d'una vintena d'empresaris, la majoria de les Illes, que van posar-hi 100 milions per cap. Entre els donants també hi havia Pere Antoni Serra, president del grup de comunicació Serra; i els principatins Enrique Puig -germà de Mariano Puig, del grup perfumer- i Josep Ferrer, de Freixenet.
Amb la col·lecta no n'hi va haver prou i el govern de les Illes, aleshores presidit per l'ara condemnat per corrupció Jaume Matas, va afegir-hi 460 milions de pessetes, amb l'argu-ment que les visites de la família reial a Mallor-ca i les seves sortides a navegar ajudaven a la "promoció turística" de l'illa. Eren temps en què la casa reial encara comptava amb el blindatge informatiu de gairebé tot l'espectre mediàtic i l'allau de diners públics no va generar un escàndol majúscul.

La fundació que presideix el futur Felip VI La Cambra de Comerç de Girona, Caixa Girona -ja desaparegu-da-, la Fundació Gala-Salvador Dalí i La Caixa van liderar la iniciativa de crear la Fundació Príncep de Girona, que presideix el futur monarca i que va veure la llum el juny de 2009. L'existència de l'entitat ha provocat diverses visites del futur Felip VI d'Espanya a la ciutat, sempre rebudes amb mobilitzacions de col·lectius independentistes i contra la monarquia. El seu primer director va ser Arcadi Calzada, durant molts anys president de Caixa Girona, i que va veure's forçat a plegar arran de la imputació per les múltiples irregularitats detectades en la seva gestió a l'entitat finance-ra. Calzada, però, encara forma part del patro-nat, que reuneix una seixantena de persones.

Hi tornen a aparèixer els noms d'Isac Andik, Antoni Brufau, Josep Ferrer, José Manuel Lara, Ramon Miquel i Mariano Puig. A més, hi trobem noves generacions de nissagues monàrqui-ques: Simón Barceló, fill de Gabriel Barceló; Sebastián Escarrér, fill de Gabriel (Sol Melià); Antoni Esteve, fill de Josep (Laboratoris Esteve); o Carlos Godó, fill del comte. Entre la resta d'empresaris que hi figuren -tots paguen quotes d'entre 15.000 i 30.000 euros anuals- hi ha Salvador Alemany, d'Abertis; Francisco Daurella (Cobega), Isidre Fainé, el president de CaixaBank; Josep Oliu, el seu homòleg de Banc Sabadell, que també és patró de la Fundación Príncipe de Asturias; Leopoldo Ro-dés i el seu fill Gonzalo, Mediaplanning; Miguel Torres, del gegant dels vins; Àngel Simón, d'Agbar; Sebastià Salvadó, del RACC; o Jordi Rubau, de Construccions Rubau. Aquesta darrera companyia està sent investigada per formar part d'un presumpte càrtel d'empreses gironines que es coordinava per repartir-se les adjudicacions d'obra pública de GISA.
També apareix als papers de Bárcenas i està sota sospita per les obres del dic est del Port de Barcelona. A més, bona part de les companyies amb representació al patronat de la Príncep de Girona van fer donacions a Iñaki Urdangarin, cunyat de l'imminent rei, en el marc del cas Nóos: Repsol 237.800 euros; Abertis 116.000; Miguel Torres, 41.760,...

Els últims dies El Confidencial ha publicat que Felip de Borbó s'ha reunit amb més de 50 empresaris i personalitats del Principat des del gener, entre els que trobem molts dels sospi-tosos habituals: Isidre Fainé, Marc Puig -que ara comanda el grup Puig-, Salvador Alemany, Antoni Esteve, Javier Godó, Leopoldo Rodés,...Sembla obvi que el futur Felip VI segueix l'esquema del seu pare a l'hora de relacionar-se amb el Principat i opta per envoltar-se i consultar fonamentalment la gran burgesia del país i dirigents d'empreses que facturen centenars o milers de milions d'euros anuals. L'elit del capitalisme extractiu nostrat. Un 1% que ha acompanyat un rei i que intentarà estar al costat d'un altre, formant una cort que es pot definir de moltes maneres però que en cap cas és campechana.

 

L' OPERACIÓ FELIP VI I LES QUATRE HIPÒTESI DE VILAWEB.

Cada vegada està més clar que les presses per la dimissió del rei espanyol i les presses pel seu relleu (també a nivell jurídic i institucional) venen provocades per l' auge de l' independentisme català i la molt probable victòria en un referèndum normalitzat el 9N i també pels resultats electorals de les eleccions europees.
El relleu l' havien de fer igual, però la tardor podria ser complicada pels seus interessos.

Us afegim l' anàlisi d' hipòtesi que treia Vilaweb fa tres dies, no hem vist res més aproximat al que pensem des d' Estat Català. L' única variació és que nosaltres les quatre hipòtesi les reduiriem a dues.

L'operació Felipe VI contra la independència de Catalunya, en quatre hipòtesis

Informe sobre les conseqüències de la successió de Juan Carlos de Borbó per al procés sobiranista

L'abdicació del rei Juan Carlos de Borbó té relació directa amb el procés d'independència que va emprendre Catalunya fa uns quants anys? Lògicament, el monarca espanyol no ho va reconèixer ahir explícitament en el seu discurs. Però el calendari i el context polític donen pistes del pes que ha tingut en aquesta decisió l'auge de l'independentisme. L'afebliment del bipartidisme en les eleccions europees, el triomf d'ERC a Catalunya, la victòria rotunda dels sobiranistes, l'ascens de forces republicanes a Espanya... tot plegat hi ha influït de segur, en l'abdicació. Alhora, la incapacitat de Juan Carlos de pilotar l'estat contra el procés sobiranista, juntament amb les pressions internacionals creixents, poden haver obligat a actuar ràpidament sols cinc mesos abans de la consulta d'independència.

El successor dinàstic, el príncep Felipe de Borbó, assumeix un farcell de conflictes oberts que demanen resposta. I el més important per a l'estat és l'avenç de l'independentisme català. Per tant, és lògic de sospesar quina pot ser l'estratègia borbònica per a frenar el procés. A continuació us presentem quatre hipòtesis sobre aquesta maniobra que ha sorprès tothom:

Hipòtesi 1: no canvia res, tan sols una neteja d'imatge

A final de juny, després d'haver aprovat per procediments d'urgència la llei de successió monàrquica, el congrés espanyol proclamarà rei Felipe de Borbó, Felipe VI. El nou monarca pot decidir de mantenir un perfil allunyat del debat polític, en la línia del seu pare. El nou rei espanyol pot fer alguns gests, com ara parlar en català o deixar-se veure encara més per Catalunya, però renunciant a dirigir cap reforma.

Si fos el cas, la renúncia de Juan Carlos podria tenir únicament motius vinculats a la casa reial: bé l'estat de salut del monarca, bé la difícil resolució legal de la successió. En cas de mort del rei espanyol no hi hauria temps de fer una llei, que encara no existeix, per a establir la continuïtat de la dinastia. Mort el monarca, es podria atiar molt més vivament que no pas ara el debat sobre monarquia i república a Espanya.

Per tant, en aquesta hipòtesi la maniobra consistiria bàsicament en una rentada de cara mirant a la comunitat internacional, on la figura de Juan Carlos s'ha desprestigiat d'allò més. Felipe podria oferir un to més combatiu per a la resistència de les pressions internacionals en favor de la consulta.

Hipòtesi 2: dilatar el procés per guanyar temps

Sense tenir cap opció clara per a encarar el procés català, la coronació de Felipe pretendria aturar el calendari i impedir als catalans de votar el 9 de novembre. Amb el pretext del canvi de titularitat de la corona i d'una promesa de reformes més endavant, l'estat provaria d'aconseguir un ajornament de la consulta. 

Es tractaria de crear un estat d'opinió favorable a 'donar una oportunitat' a Felipe, que oferiria una imatge més amable i complaent als catalans i que presentaria el referèndum català com un desafiament injustificat en un moment de canvi tan important a la cúpula de l'estat. La gesticulació del nou monarca aniria acompanyada a Catalunya de veus reconegudes que s'alçarien demanant temps. Però, en el fons, no hi hauria cap oferta concreta de canvi en l'estructura de l'estat espanyol. Tan sols seria un intent de guanyar temps esperant que la millora de la situació econòmica i la nova cara amable de l'estat minvessin el tremp del sobiranisme.

Hipòtesi 3: pilotar una reforma constitucional

Felipe de Borbó, un cop entronitzat, pot fer una proposta de reforma d'estil federal, en què es remarqui la singularitat catalana. L'estat espanyol sap que ja no pot aturar el procés d'independència i que tan sols una reforma pregona de la constitució li permetria d'albirar alguna possibilitat de capgirar la tendència. Però les institucions espanyoles actuals i els dirigents dels grans partits estan tan desprestigiats que no poden pas encapçalar un canvi rotund. 

Una reforma constitucional per a afavorir l'encaix de Catalunya no tindria cap cost per al nou rei i, en canvi, implicaria un càstig electoral molt gran per als dos grans partits, PP i PSOE. Si fos el cas, la majoria parlamentària espanyola podria fer servir la voluntat del monarca com a coartada per a explicar la decisió a l'electorat, que hauria de pair aquest canvi de rumb copernicà.

Com afectaria això la consulta del 9 de novembre és molt difícil de preveure ara mateix. Els partits catalans s'han compromès a fer la consulta i, en cas que hi hagués una proposta des d'Espanya, sotmetre-la també a votació.

Cal tenir en compte que si la reforma no és tan sols estètica el procés legal demana l'aprovació per dos terços del congrés i el senat, la dissolució de les corts espanyoles i eleccions constituents amb una majoria resultant que ratifiqui la reforma. Aquest procés és imprescindible si la reforma afecta el títol preliminar de la carta magna espanyola, condició necessària per a oferir res de pes a Catalunya. Amb tot, en aquest moment no sembla que ni a la monarquia ni als dos grans partits els convingui una convocatòria electoral, car els podria afeblir encara més. 

Una altra possibilitat seria, tanmateix, de fer servir la consulta del 9-N de coartada de la reforma constitucional. En aquest cas, l'estat hauria d'acceptar o tolerar la consulta i preparar una oferta de resposta. Si Catalunya vota a favor de la independència, aleshores Espanya ofereix una reforma federal completa, amb la monarquia com a garantia i amb la força simbòlica necessària per a legitimar-la davant el poble espanyol.

Hipòtesi 4: un monarca per a dos estats

Com a últim recurs, en el cas que les tres hipòtesis precedents no fossin possibles, la monarquia 'renovada' podria mirar de convèncer els catalans de mantenir el rei com a cap del nou estat català independent. Aquesta última proposta serviria per a no tallar tots els llaços amb l'estat espanyol. Seria una solució d'urgència per a deixar la porta oberta a una reintegració de Catalunya dins d'Espanya en un futur no gaire llunyà. Segons aquesta hipòtesi, la monarquia compartida pels estats català i espanyol faria possible la 'reconciliació' en un mateix estat. 

Amb tot, la monarquia i l'estat espanyol assumeixen un risc altíssim amb aquesta maniobra, sigui quina sigui la hipòtesi que s'acabi imposant. Sobretot, per les dificultats legals i polítiques que implica el canvi de monarca i perquè s'obre un debat important a Espanya sobre la recuperació de la república. L'operació Felipe VI no té cap garantia d'èxit perquè els catalans continuen tenint a les mans la decisió final sobre el seu futur. Ni partits ni ciutadans no es troben obligats a acceptar cap de les quatre hipòtesis presentades en aquesta anàlisi. Sigui com sigui, els partits que impulsen la consulta han expressat el compromís de sotmetre la independència a votació.

  

CONCENTRACIONS PER LA REPÚBLICA CATALANA

Després de "l' abdicació" del rei espanyol, es fa més evident que des del Govern espanyol tenen cada vegada més clar que estan "perdent" Catalunya i han començat la campanya del 9 N.

Hi ha hagut concentracions a moltes poblacions dels Països Catalans, aques era l' article sobre la concentració de Barcelona.

Milers de manifestants per la república en concentracions a tot el país

Barcelona, València i Palma, les concentracions més nombroses contra la monarquia

Milers de manifestants s'han concentrat aquest vespre en les concentracions convocades en desenes de municipis del país, per demanar la república. Arran de l'anunci d'abdicació del rei Juan Carlos, molts partits han convocat la ciutadania a protestar davant dels ajuntaments, des de les vuit del vespre. A Barcelona, però, la convocatòria era a la plaça de Catalunya, i és el lloc on ha estat més nombrosa. Tota la part central de la plaça ha quedat plena de gom a gom, amb crits d'independència, moltes estelades i algunes banderes republicanes tricolor. Tant Esquerra Republicana de Catalunya com la Candidatura d'Unitat Popular demanaven de reclamar la república catalana. Esquerra parlava de 'República catalana' mentre que la CUP de 'República dels Països Catalans'. Al cap d'una estona de fer-se la concentració, un grup de manifestants ha baixat per la Via Laietana cap a la plaça Sant Jaume, que s'ha omplert de gom a gom.

A València, hi ha hagut també milers de manifestants que demanaven un referèndum sobre la forma d'estat a la plaça de l'ajuntament. I a la plaça d'Espanya de Palma s'han aplegat uns mil cinc-cents manifestants.

CAN VIES I LA SINGULARITAT DE SANTS.

Aquests dies s' ha parlat molt sobre Can Vies i el desallotjament i les conseqüències, creiem que els fets arriben en un moment molt sensible (tant per la situació social, com per la situació econòmica com per la situació identitària que viu el país). Per tant es dona en un moment que no és qualsevol.

Hem afegit aquests dies al bloc la nostra opinió (no coincidim amb l' actitut de l' Ajuntament i per una altra part ens preocupen les "infiltracions"), hem apuntat algunes opinions que aportaven algunes dades més (no hem afegit les opinions conegudes ni les previsibles, tant d' un costat com de l' altre). Ahir vam llegir un article que aporta alguna cosa més (més que res perquè demostra que ha entès el barri) i us l' afegim.
Ha estat publicat en diversos mitjans i facebooks així que no us posem tots els llocs(sí, l' autor):

Sants, zona roja

Els moviments socials i polítics alternatius tenen des de fa dècades una gran força al barri i estan estretament connectats amb les entitats cíviques i culturals tradicionals

Sants va ser la seu de les primeres experiències okupes a Catalunya als anys vuitanta, i històricament ha estat la seu del naixement d'ERC, la CNT i CCOO

31/05/14 02:00 - BARCELONA - DAVID MARÍN

Quan la grua que enderrocava Can Vies va fer caure el tros de façana on hi havia una placa en record de Pere Farriol, el vell militant de la CNT que als seus 84 anys va ser qui va entregar les claus de l'edifici als joves que el van ocupar el 1997, alguns membres de Can Vies que s'ho miraven des de darrere de les tanques van recordar el vell Farriol, el noi del càntir, i no van poder contenir l'emoció. Simbolitzava l'enllaç de l'obrerisme clàssic de principis del segle XX amb els moviments socials que havien trobat a Can Vies de Sants un aixopluc on créixer i desenvolupar-se.

Dijous, a la seu del Centre Social de Sants, els seus membres, gent gran provinent de les lluites veïnals dels anys setanta i vuitanta, es reunien per treballar una proposta per negociar amb l'Ajuntament (en va, de moment, ja que el moviment de Can Vies l'ha refusat) i intentar reconduir la situació.

Aquestes dues imatges exemplifiquen la situació especial que es dóna a Sants, on els moviments socials alternatius sempre han tingut una còmoda acollida en un entorn on històricament han tingut una gran força el republicanisme i el moviment obrer. Encara avui això té una translació electoral. En les recents eleccions europees, ERC, ICV i Podem van sumar més d'un 44,5% dels vots del districte de Sants-Montjuïc, mentre que en el conjunt de Barcelona la suma de les tres forces va quedar en un 37%. “A Sants es van fundar ERC i la CNT, i, durant el franquisme, les CCOO, amb això ja t'ho dic tot”, comenta en Miguel, membre del col·lectiu llibertari Negres Tempestes, que tenia la seu a Can Vies. “A l'església de Sant Medir el mossèn cedia l'espai per a reunions clandestines de la CNT”, recorda en Miguel, que hi veu una continuïtat històrica amb l'actual suport de part del veïnat a les protestes contra el desallotjament.

També va ser sota l'aixopluc de l'església de Sant Medir on es va celebrar la reunió que va constituir la clandestina Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC), a partir de la coordinació de diversos grups sindicals de CCOO que havien anat sorgint pel territori i en sectors productius diversos. “A Can Vies hi havia una mica de tot: gent llibertària com nosaltres, també de l'esquerra independentista, del món cooperatiu, d'altres sense una ideologia gaire definida, i tots convivien sense problemes entre nosaltres i amb la resta d'entitats del barri”, sosté.

L'historiador santsenc Agustí Giralt també hi veu un fil conductor des de la construcció al segle XIX de les grans fàbriques que es traslladaven fora de les muralles de Barcelona, com ara el Vapor Vell, l'Espanya Industrial i Can Batlló, amb els moviments alternatius actuals: “Sants va créixer com a poble obrer amb fàbriques que no disposaven de serveis de cap mena per als seus treballadors, i això ho van suplir autoorganitzant-se, als anys trenta van proliferar els casals obrers i ateneus obrers i aquest model de gestió s'ha anat repetint fins ara”, diu Giralt.

Lluites veïnals

Giralt cita les lluites veïnals pels terrenys d'aquelles antigues fàbriques, el Vapor Vell, l'Espanya Industrial o el mateix Can Batlló, avui convertides en parcs o equipaments públics, com a ecos d'aquell esperit autogestionari. “Can Vies ha estat un episodi més d'aquesta manera de funcionar que històricament ha tingut Sants, i per això el seu desallotjament ha despertat tanta solidaritat en una part important del veïnat”, explica Giralt.

“L'error de l'Ajuntament ha estat no valorar prou fins a quin punt Can Vies està lligat a la resta del barri”, explica en Marc Dalmau, membre de la cooperativa La Ciutat Invisible, nascuda al si de Can Vies i que ara gestiona una llibreria, roba i altres productes al carrer Riego. “Tot això ve de lluny: les festes alternatives de la festa major compliran aquest agost 20 anys, és un dels primers llocs on es van començar a organitzar, i ja als anys vuitanta hi va haver un dels primers grans centres socials ocupats, Cros 10”, destaca Marc Dalmau. Tot això traspassa diverses generacions en un mateix barri. “Després de 17 anys, per Can Vies ha passat molta gent, i ara molts estan en altres entitats i grups del barri”, sosté. Un exemple d'aquest salt cap a altres entitats: des dels Castellers de Sants (que a les xarxes socials han piulat a favor de Can Vies), fins al Secretariat d'Entitats de Sants, que agrupa la pràctica totalitat de l'associacionisme del barri i que va fer un comunicat de suport al diàleg en què reclama la necessitat d'espais per a joves, la retirada immediata del desplegament policial i la fi de la violència i els danys al mobiliari urbà.

Fora dels murs de Can Vies

També en l'àmbit de la comunicació Can Vies ha tingut una projecció important fora dels seus murs. Al seu si va néixer La Burxa, l'any 1998, un any després de l'ocupació de Can Vies com a centre social. La revista de seguida va saltar els límits del centre social i no només va fer de portaveu del centre, sinó que es va dedicar a donar veu a les activitats d'entitats i associacions de Sants. “El que mai vam voler fer va ser tancar-nos en el propi moviment, sinó obrir-nos al barri i a altres entitats”, explica la Gemma Parera, una de les col·laboradores de la revista, que té un equip d'una desena de redactors i mig centenar de col·laboradors. Ara la revista s'ha quedat sense seu, però tot i així està preparant un número especial sobre el desallotjament de Can Vies i que preveu fer sortir cap al 13 de juny, amb uns dies de retard respecte del que és habitual. “Aquests dies, com és lògic, hem estat tots i totes més concentrats en les protestes, però el que està clar és que La Burxa continuarà, i si pot ser des de Can Vies”, promet la Gemma.

Can Vies és l'últim cas, però a Sants es van viure fets similars amb el desallotjament de l'Hamsa, l'agost del 2006. Les protestes també van provocar càrregues policials i escenes de violència urbana, però no tan intenses i sostingudes.

En Daniel és un d'aquests veïns, de jove va estar en contacte amb el moviment ocupa i el casal independentista, ara té més de quaranta anys, està desvinculat d'aquest moviment, viu al seu pis al barri amb la seva dona i es mira l'esclat produït arran del desallotjament amb distància, però també amb una simpatia gens dissimulada cap als ocupes: “Aquesta setmana ha estat terrible haver de tornar de treballar a casa i trobar-me tot el barri assetjat per la policia i haver de ficar-me amb la moto per carrers en contra direcció per poder arribar a casa, però el que no entenc és per què l'Ajuntament ha arribat a aquesta situació.” Segons en Daniel, “tothom al barri sabia que si desallotjaven Can Vies passaria això, no m'explico per què, sabent-ho tothom, igualment ho van fer”.

Però la paciència dels veïns té límits. Després de quatre nits seguides de disturbis, també comencen a emergir algunes veus de disconformitat amb les protestes. “La gent comença a estar cansada de les protestes diàries amb violència, fins i tot els qui en un primer moment donaven suport als desallotjats”, comenta un periodista local. Tampoc no ha caigut bé al moviment veïnal que no s'hagi recollit de moment l'oferiment d'intermediació llançat des del Centre Social de Sants per reconduir el conflicte, però de moment en públic no s'aixequen les veus en contra.

De moment, però, el teixit de complicitats que durant 17 anys va unir Can Vies amb la resta d'entitats i associacions de Sants, amb l'ajuda d'una tradició associativa i cooperativa ben llarga, ha resistit, almenys formalment, una primera i difícil escomesa, amb la pitjor setmana de disturbis que es recorda a Barcelona des de fa molt de temps.