diumenge, 1 de juny del 2014

CAN VIES I LA SINGULARITAT DE SANTS.

Aquests dies s' ha parlat molt sobre Can Vies i el desallotjament i les conseqüències, creiem que els fets arriben en un moment molt sensible (tant per la situació social, com per la situació econòmica com per la situació identitària que viu el país). Per tant es dona en un moment que no és qualsevol.

Hem afegit aquests dies al bloc la nostra opinió (no coincidim amb l' actitut de l' Ajuntament i per una altra part ens preocupen les "infiltracions"), hem apuntat algunes opinions que aportaven algunes dades més (no hem afegit les opinions conegudes ni les previsibles, tant d' un costat com de l' altre). Ahir vam llegir un article que aporta alguna cosa més (més que res perquè demostra que ha entès el barri) i us l' afegim.
Ha estat publicat en diversos mitjans i facebooks així que no us posem tots els llocs(sí, l' autor):

Sants, zona roja

Els moviments socials i polítics alternatius tenen des de fa dècades una gran força al barri i estan estretament connectats amb les entitats cíviques i culturals tradicionals

Sants va ser la seu de les primeres experiències okupes a Catalunya als anys vuitanta, i històricament ha estat la seu del naixement d'ERC, la CNT i CCOO

31/05/14 02:00 - BARCELONA - 
Quan la grua que enderrocava Can Vies va fer caure el tros de façana on hi havia una placa en record de Pere Farriol, el vell militant de la CNT que als seus 84 anys va ser qui va entregar les claus de l'edifici als joves que el van ocupar el 1997, alguns membres de Can Vies que s'ho miraven des de darrere de les tanques van recordar el vell Farriol, el noi del càntir, i no van poder contenir l'emoció. Simbolitzava l'enllaç de l'obrerisme clàssic de principis del segle XX amb els moviments socials que havien trobat a Can Vies de Sants un aixopluc on créixer i desenvolupar-se.
Dijous, a la seu del Centre Social de Sants, els seus membres, gent gran provinent de les lluites veïnals dels anys setanta i vuitanta, es reunien per treballar una proposta per negociar amb l'Ajuntament (en va, de moment, ja que el moviment de Can Vies l'ha refusat) i intentar reconduir la situació.
Aquestes dues imatges exemplifiquen la situació especial que es dóna a Sants, on els moviments socials alternatius sempre han tingut una còmoda acollida en un entorn on històricament han tingut una gran força el republicanisme i el moviment obrer. Encara avui això té una translació electoral. En les recents eleccions europees, ERC, ICV i Podem van sumar més d'un 44,5% dels vots del districte de Sants-Montjuïc, mentre que en el conjunt de Barcelona la suma de les tres forces va quedar en un 37%. “A Sants es van fundar ERC i la CNT, i, durant el franquisme, les CCOO, amb això ja t'ho dic tot”, comenta en Miguel, membre del col·lectiu llibertari Negres Tempestes, que tenia la seu a Can Vies. “A l'església de Sant Medir el mossèn cedia l'espai per a reunions clandestines de la CNT”, recorda en Miguel, que hi veu una continuïtat històrica amb l'actual suport de part del veïnat a les protestes contra el desallotjament.
També va ser sota l'aixopluc de l'església de Sant Medir on es va celebrar la reunió que va constituir la clandestina Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC), a partir de la coordinació de diversos grups sindicals de CCOO que havien anat sorgint pel territori i en sectors productius diversos. “A Can Vies hi havia una mica de tot: gent llibertària com nosaltres, també de l'esquerra independentista, del món cooperatiu, d'altres sense una ideologia gaire definida, i tots convivien sense problemes entre nosaltres i amb la resta d'entitats del barri”, sosté.
L'historiador santsenc Agustí Giralt també hi veu un fil conductor des de la construcció al segle XIX de les grans fàbriques que es traslladaven fora de les muralles de Barcelona, com ara el Vapor Vell, l'Espanya Industrial i Can Batlló, amb els moviments alternatius actuals: “Sants va créixer com a poble obrer amb fàbriques que no disposaven de serveis de cap mena per als seus treballadors, i això ho van suplir autoorganitzant-se, als anys trenta van proliferar els casals obrers i ateneus obrers i aquest model de gestió s'ha anat repetint fins ara”, diu Giralt.
Lluites veïnals
Giralt cita les lluites veïnals pels terrenys d'aquelles antigues fàbriques, el Vapor Vell, l'Espanya Industrial o el mateix Can Batlló, avui convertides en parcs o equipaments públics, com a ecos d'aquell esperit autogestionari. “Can Vies ha estat un episodi més d'aquesta manera de funcionar que històricament ha tingut Sants, i per això el seu desallotjament ha despertat tanta solidaritat en una part important del veïnat”, explica Giralt.
“L'error de l'Ajuntament ha estat no valorar prou fins a quin punt Can Vies està lligat a la resta del barri”, explica en Marc Dalmau, membre de la cooperativa La Ciutat Invisible, nascuda al si de Can Vies i que ara gestiona una llibreria, roba i altres productes al carrer Riego. “Tot això ve de lluny: les festes alternatives de la festa major compliran aquest agost 20 anys, és un dels primers llocs on es van començar a organitzar, i ja als anys vuitanta hi va haver un dels primers grans centres socials ocupats, Cros 10”, destaca Marc Dalmau. Tot això traspassa diverses generacions en un mateix barri. “Després de 17 anys, per Can Vies ha passat molta gent, i ara molts estan en altres entitats i grups del barri”, sosté. Un exemple d'aquest salt cap a altres entitats: des dels Castellers de Sants (que a les xarxes socials han piulat a favor de Can Vies), fins al Secretariat d'Entitats de Sants, que agrupa la pràctica totalitat de l'associacionisme del barri i que va fer un comunicat de suport al diàleg en què reclama la necessitat d'espais per a joves, la retirada immediata del desplegament policial i la fi de la violència i els danys al mobiliari urbà.
Fora dels murs de Can Vies
També en l'àmbit de la comunicació Can Vies ha tingut una projecció important fora dels seus murs. Al seu si va néixer La Burxa, l'any 1998, un any després de l'ocupació de Can Vies com a centre social. La revista de seguida va saltar els límits del centre social i no només va fer de portaveu del centre, sinó que es va dedicar a donar veu a les activitats d'entitats i associacions de Sants. “El que mai vam voler fer va ser tancar-nos en el propi moviment, sinó obrir-nos al barri i a altres entitats”, explica la Gemma Parera, una de les col·laboradores de la revista, que té un equip d'una desena de redactors i mig centenar de col·laboradors. Ara la revista s'ha quedat sense seu, però tot i així està preparant un número especial sobre el desallotjament de Can Vies i que preveu fer sortir cap al 13 de juny, amb uns dies de retard respecte del que és habitual. “Aquests dies, com és lògic, hem estat tots i totes més concentrats en les protestes, però el que està clar és que La Burxa continuarà, i si pot ser des de Can Vies”, promet la Gemma.
Can Vies és l'últim cas, però a Sants es van viure fets similars amb el desallotjament de l'Hamsa, l'agost del 2006. Les protestes també van provocar càrregues policials i escenes de violència urbana, però no tan intenses i sostingudes.
En Daniel és un d'aquests veïns, de jove va estar en contacte amb el moviment ocupa i el casal independentista, ara té més de quaranta anys, està desvinculat d'aquest moviment, viu al seu pis al barri amb la seva dona i es mira l'esclat produït arran del desallotjament amb distància, però també amb una simpatia gens dissimulada cap als ocupes: “Aquesta setmana ha estat terrible haver de tornar de treballar a casa i trobar-me tot el barri assetjat per la policia i haver de ficar-me amb la moto per carrers en contra direcció per poder arribar a casa, però el que no entenc és per què l'Ajuntament ha arribat a aquesta situació.” Segons en Daniel, “tothom al barri sabia que si desallotjaven Can Vies passaria això, no m'explico per què, sabent-ho tothom, igualment ho van fer”.
Però la paciència dels veïns té límits. Després de quatre nits seguides de disturbis, també comencen a emergir algunes veus de disconformitat amb les protestes. “La gent comença a estar cansada de les protestes diàries amb violència, fins i tot els qui en un primer moment donaven suport als desallotjats”, comenta un periodista local. Tampoc no ha caigut bé al moviment veïnal que no s'hagi recollit de moment l'oferiment d'intermediació llançat des del Centre Social de Sants per reconduir el conflicte, però de moment en públic no s'aixequen les veus en contra.

De moment, però, el teixit de complicitats que durant 17 anys va unir Can Vies amb la resta d'entitats i associacions de Sants, amb l'ajuda d'una tradició associativa i cooperativa ben llarga, ha resistit, almenys formalment, una primera i difícil escomesa, amb la pitjor setmana de disturbis que es recorda a Barcelona des de fa molt de temps.