27-S: EL VOT DEL NOSTRE FUTUR.

Un bon resum de Vilaweb del tancament de campanya de Junts pel Sí.
Ara el que cal és que demà els resultats acompanyin aquest procés cap a la independència.

Junts pel Sí ha tancat la campanya electoral en una
avinguda Maria Cristina de Barcelona que s’ha om-
plert de milers de persones per seguir les interven-
cions dels candidats de la llista sobiranista. Un acte
que han tancat el president de la Generalitat, Artur
Mas, el líder d’ERC, Oriol Junqueras i el cap de llista
Raül Romeva, que han aprofitat per a fer una darre-
ra crida per aconseguir la majoria absoluta aquest
 diumenge.

El president Mas ha dit que ‘una nació que no té
consciència, és una nació que no té ànima, i si no
 té ànima no té futur’, ha afegit. ‘I perquè té cons-
ciència de país i ànima ara té un futur per endavant’,
 ha sentenciat. En aquest sentir, ha fet una crida
a votar el 27-S per la ‘llibertat’ de Catalunya:
 ‘Aquest futur té un dia especial aquest diumenge,
 un dia històric. Les urnes que us trobareu el 27-S
 portaran a la dignitat i a la llibertat’, ha reblat.

Junqueras ha intervingut visiblement emocionat
per explicar una història del seu avi i ha demanat
que ‘ara que estem a punt de concretar la més
gran de les esperances, ara que estem a punt de
 regalar als nostres néts el regal més gran que po-
dem fer, ara no ens rendirem’, ha remarcat.

‘Som dignes com qualsevol altre poble i merei-
xem el que tenen totes les nacions del món.
Us demano que ens conjurem, que no ens
rendirem i que persistirem’, ha manifestat el
número 5 de la candidatura sobiranista.

El cap de llista de Junts pel Sí, Raül Romeva, ha
 tancat l’acte final de campanya assenyalant que
 ‘no n’hi ha prou, la feina no s’acaba aquí, ens
falten els vots’, ha apuntat. ‘Alguna cosa està
passant quan la gent vota més enllà dels partits
 per a una esperança compartida’, ha conclòs.

Vegeu el vídeo sencer de l’acte final de campanya:

CAROD: CANADÀ, GR. BRETANYA I L' ESTAT ESPANYOL.

Josep-Lluís Carod-Rovira deia avui:

«Bestseller» 

 «Parla el rei, l’indocumentat del seu president, els polítics, els bancs i entitats financeres, el governador del Banc d’Espanya, els responsables de l’esport estatal, el president de Telefònica, Belén Esteban i tutti quanti»

El Canadà és un país culte, civilitzat, educat, acollidor i de cultura democràtica. El francès hi és oficial arreu de l’estat i els representants polítics, quan surten a l’estranger, l’utilitzen sempre en algun fragment de la seva intervenció, per a deixar clar que allà hi ha dues llengües oficials: l’anglès i el francès. Una sentència del seu Tribunal Suprem venia a dir, més o menys, que els quebequesos no es podien declarar independents de forma unilateral, però que si reunien el nombre suficient de vots com per a configurar una majoria democràtica, no hi hauria més remei que iniciar un procés de negociació amb el govern canadenc per a encarrilar-ne el procés de secessió. Aquest format civilitzat, però, no va ser obstacle perquè, quan el segon referèndum del Quebec, el govern federal aprovés de cop i volta la concessió de la ciutadania canadenca a un gran nombre d’immigrants, desballestant així les vel·leïtats independentistes d’alguns d’ells, evitant-ne així la majoria. D’altra banda, el mateix dia del referèndum, el servei de correus va canviar el seu logo per una immensa bandera canadenca i, llavors, tot de furgonetes del servei postal van passar-se tot el dia circulant per les ciutats i pobles quebequesos, fent així una espectacular propaganda unionista sobre rodes, ininterrompudament, durant tota la jornada electoral. Fins i tot hi hagué espai per a l’humor quan una emissora de ràdio quebequesa va mantenir una conversa telefònica amb la mateixa reina d’Anglaterra, fent-se passar el locutor pel primer ministre canadenc. En el referèndum, el "no" va obtenir un 50,56% del vots i el "sí" el 49,44%. La diferència a favor del "no" va ser de 52.645 vots, amb un índex de participació del 94,5%. Ningú no en va discutir els resultats, malgrat la minsa diferència existent entre uns i altres i a ningú no li va passar pel cap de dir que el resultat guanyador havia de ser molt més clar  i contundent del que, finalment, es va obtenir.

El Regne Unit de la Gran Bretanya és també un estat amb algunes característiques similars al Canadà i es vanta, a més, de tenir el primer parlament del món, afirmació pel cap baix discutible. El seu govern reconeix, sense embuts, que Escòcia és una nació i quan els dirigents d’aquest darrer país van emprendre la via secessionista els arguments a favor i en contra de la idea es van posar a sobre de la taula. Uns i altres van escarrassar-se, amb passió, en un debat estrictament polític, mentre, abans i després del referèndum, el govern independentista s’esforçava a governar bé i a millorar les polítiques socials que augmentaven la qualitat de vida dels seus compatriotes. Els polítics britànics de tots els colors van fer mans i mànigues perquè no guanyés el "sí" a la independència i van comprometre’s a un seguit de mesures d’augment de l’autogovern, mentre deixaven clar que els necessitaven per a un projecte en comú. Curiosament, un dels arguments més repetits en contra d’una Escòcia independent, era l’advertiment i amenaça que, en aquest cas, Escòcia entraria a la zona...euro i tindria aquesta moneda com a pròpia! Allò que per als britànics seria una calamitat sembla ser el paradís per als espanyols. Uns amenacen d’entrar a l’euro cas de ser independents i els altres de sortir-ne, en la mateixa circumstància.

Tanmateix, com d’altra banda ja assegurava el camarada Fraga, Espanya és diferent i la seva tradició política no té la més mínima relació amb la cultura democràtica, la civilitat i l’educació dels estats abans esmentats. L’ofensiva fanàtica del nacionalisme espanyol contra les aspiracions catalanes és impensable en qualsevol altre indret de la geografia democràtica universal. La deriva parafeixista, insultant i amenaçant de les elits espanyoles no té precedents enlloc. I alguns dels actuals ariets contra la llibertat desborden ja els límits més elementals del ridícul amb les seves afirmacions. Estan nerviosos, tenen por i el neguit de perdre’ns per a sempre els consumeix. Primer vindrà Catalunya i, més endavant, la resta de la nació catalana i per a això treballarem. Ara, però, ells són qui, amb la seva poca traça, estan internacionalitzant el plet català, plantejant-lo davant els principals mandataris mundials i donant-nos així un repercussió impagable. Tot el que fan, val molts diners i nosaltres no tindríem recursos per a sostenir una campanya permanent així.

Cal reconèixer que la majoria, per a no dir totes, les manifestacions del fanatisme nacionalista espanyol se situen, directament, en la categoria de patètiques. Parla el rei, l’indocumentat del seu president, els polítics espanyols de tots els colors –reduïts només al negre en relació a Catalunya-, els bancs i entitats financeres, el governador del Banc d’Espanya, els responsables  de l’esport estatal, el president de Telefònica, els ministres de Defensa, Interior i Afers Exteriors (molt significatives les tres carteres), Belén Esteban i tutti quanti, mentre l’arquebisbe de València demana als fidels que preguin per a mantenir la unitat d’Espanya, com si aquesta fos, justament, la primera prioritat que Déu té sobre la taula. En fi... Ja fa una colla d’anys, Josep Huguet va recollir a Cornuts i pagar el beure, els disbarats que sobre el país i els catalans es deien per Espanya. Després d’aquell llibre pioner en el gènere, estic segur que, a hores d’ara, hi deu haver més d’una persona fent un treball d’hemeroteca, del 2012 ençà, recopilant el que ha dit sobre nosaltres el milloret de cada casa. D’aquí un temps, ja independents, llegirem el llibre en qüestió i ens farem un fart de riure recordant tots aquests moments. I no tinc el menor dubte que aquest llibre esdevindrà tot un bestseller.

EXIT APAGADA TV3 I CONTINUEN LES AMENACES ESPANYOLES DEL QUE ENS PASSARÀ SI MARXEM.

L' apagada d´ahir de TV3 per part dels espectadors va ser un èxit. Tant que va baixar la quota al 1,4 % (uns 38.000 espectadors entre tota Catalunya), poques hores més tard el percentatge va pujar al 22 i 23%.
Felicitem a tothom que va contribuir ahir a l' apagada.

Per la part espanyola, com sempre, sense arguments però sempre amb l' amenaça del que ens passarà si "marxem d' Espanya", avui els ha tocat el torn d' assustar als catalans al Banc d' Espanya (que ja haurien hagut de reformar-lo fa 7 anys quan va començar la "crisi", per incompetents i vividors), els sindicats majoritaris espanyols (CCOO i UGT) que volen entrar en debats polítics (si volen entrar en política directament que es presentin i es busquin partit, segur que en trobaran...a Espanya), Pronovias ( malament ho tenen perquè aquí volem un divorci) i Telefònica (sense comentaris, només cal escoltar al seu president Alierta, ja t' agafen ganes de canviar de canal). Quins personatges ¡¡¡
A veure quan es decideixen a amenaçar-nos en fer-nos fora d' Espanya ¡¡¡ Que ja seria hora, i segur que ens entendríem.
L' indicador és ben clar: dels darrers 22 països que es van fer independents d' Espanya, cap ha demanat tornar a ingressar en "la nación màs antigua del planeta" (paraules d' en Margallo), per què serà ??

CRIDA PER NO MIRAR TV 3 DES DE LES 16:00 A LES 19:00 DEL VESPRE.

Quan els sembla es salten la llibertat de premsa i la informació i la interpreten al seu gust. No hem sentit que es faci cap compensació a les TV espanyoles ni públiques ni privades sobre les entrevistes que fan als candidats catalans (que cal dir que gairebé són els mateixos i alguns ni tan sols són candidats).

ANC  i Omnium van fer una crida que difonem per veure si avui hi ha un rècord històric baix d' audiència quan surtin els partits unionistes.


 La CCMA emet avui a la tarda per TV3 i 3/24 i per Catalunya Ràdio i Catalunya Informació un ‘Espai informatiu compensatori’, tal com l’ha batejat, per atendre la decisió de la junta electoral espanyola de compensar els partits polítics que no van donar suport a la manifestació de la Via Lliure. Serà un programa de tres hores durant les quals s’emetran actes de campanya del PSC, del PP, de Ciutadans i de Catalunya Sí que es Pot.

Unió ha renunciat davant la junta electoral a ser present en la cobertura compensatòria. Va fer la petició formal davant la junta ahir al matí.

L’espai es difondrà de les quatre a les set de la tarda i mostrarà els actes que han demanat els mateixos partits, tal com imposa l’ordre que la CCMA ha rebut per part de la junta electoral provincial de Barcelona. El temps es repartirà entre els quatre partits.

No mirar TV3

Des de l’independentisme s’ha criticat enèrgicament la decisió de la junta electoral. Des de l’ANC i Òmnium han fet una crida a no mirar TV3 entre les 16.00 i les 19.00. I critiquen: ‘On tenim l’acte electoral del passat Onze de Setembre? Només en les ments perverses de la gent que ha pres aquesta resolució’.

COMPTE AMB SOCIEDAD CIVIL CATALANA.

Ahir el dirigent del PP a Catalunya, deia que treuría la seva gent al carrer. Que la tregui, en té tot el dret, però potser es portarà la sorpresa que no el segueixen tants com ell voldria, representa el partit més afectat per casos de corrupció (i més grans) de tot l' Estat.
Un altre cas és la "Societat Civil Catalana". Compte amb aquesta façana que seria la que treuría els partidaris unionistes al carrer. Ahir apareixia una noticia molt clarificadora:

 L’equip de juristes Drets ha acudit als jutjats de Manresa per interposar una querella contra Josep Ramon Bosch, president de Societat Civil Catalana, que acusa d’haver amenaçat i injuriat nombroses personalitats catalanes des d’un perfil de Facebook rere la identitat de Fèlix de Sant Serni de Tavèrnoles.

Segons que diu Drets, en aquesta pàgina, creada l’any

2012, Bosch hi va publicar una colla de missatges

amenaçadors contra gent que s’ha pronunciat a favor

 del dret de decidir dels catalans, com ara l’actor Toni

Albà –en nom de qui Drets actua com a querellant–,

Pilar Rahola, Hilari Raguer, Santiago Vidal, Arcadi

Oliveres, Artur Mas i David Fernàndez. L’entitat asse-

gura que els missatges són ‘profundament injuriosos’ i

que ‘contenen odi visceral’ envers aquestes persones.

Fins i tot –considera–, podrien ser constitutius dels de-

lictes d’amenaces i injúries tipificats als articles 169,

170, 205, 208 i 209 del codi penal espanyol.

Així mateix, demostra en el text de la querella que la

 mateixa pàgina ha servit a l’autor per a celebrar públi-

cament la consumació d’un seguit de delictes, com ara

danys contra béns públics (pals de banderes, banderes

i més propietats de consistoris municipals), destrucció

de béns privats (banderes penjades als balcons, simbo-

logia catalanista, etc.) i robatoris de material de campa-

nya de partits polítics favorables a la independència de

Catalunya.

En són alguns exemples les amenaces que l’usuari adreça

a Pilar Rahola –’Anirem per tu, prepara’t senyora Pepis’–,

al monjo de Montserrat Hilari Reguer –’I si cremem Mont-

serrat, amb el senyor Raguer a dins?’–, o injúries com les

que etziba a l’actor Toni Albà –’Fill de puta. No hi ha més.

Un xarnego fastigós que es diu Antonio Álvarez i es fa dir

Toni Albà, renegant dels seus orígens. FdP.’ I més endavant

diu: ‘La direcció, el telèfon i el contacte del fill de puta

anomenat Antonio Álvarez i que es fa dir Toni Albà (per

catalanitzar el nom). Li haurem de dir alguna cosa a aquest

vailet, no?’ I tot seguit publica les dades de contacte de

Toni  Albà.

Les proves

Els advocats de Drets han adjuntat a la querella nombrosos

documents que demostren que la persona física que s’amaga

darrere el pseudònim ‘Fèlix de Sant Serni de Tavèrnoles’ és

Josep Ramon Bosch. Aporten proves com ara el telèfon mò-

bil amb què es dóna d’alta a la xarxa social (car Facebook

permet la cerca de perfils per mitjà d’un número de telèfon),

les coincidències entre el personatge fictici i el real (identifi-

cació amb la ciutat de Santpedor, historiador de formació,

 afeccions, amics), imatges on apareix ell mateix en actes

de Societat Civil Catalana, o posts redactats de manera

 idèntica al seu perfil personal oficial i amb molt pocs

segons de diferència.

Els querellants demanen que la Unitat de Delictes Infor-

màtics dels Mossos d’Esquadra confirmi la IP de l’ordinador

des del qual s’han publicat aquestes amenaces i injúries.

El perfil de Facebook denunciat encara és actiu i es pot

consultar en aquesta adreça. El mes de juliol, Drets ja va

presentar oposició a l’oficina espanyola de patents i mar-

ques perquè Societat Civil Catalana no es pogués registrar

com a marca, adduint que s’apropiaria d’una denominació

 genèrica que defineix un col·lectiu molt ampli de persones.

 Aquesta acció encara no ha obtingut resposta.

Podeu veure a continuació algunes captures de pantalla del

perfil de Fèlix de Sant Serni de Tavèrnoles, en les quals es

 poden llegir amenaces a David Fernàndez, Toni Albà i

Hilari Raguer.

SOBRE LA DIADA, LES COSES CLARES.

Els membres d' ESTAT CATALÀ vam estar al matí al Fossar i a la tarda a la Via Lliure de la Meridiana, com tots els partits, entitats i organitzacions independentistes.
L' èxit de la Diada ha fet aixecar moltes veus en contra des de l' unionisme espanyol que no tenen cap raó i per això des d' ESTAT CATALÀ volem fer un comentari perquè quedin clares algunes coses i els unionistes no acabin entabanant a la població com sempre, amb les seves mentides.
La Diada no ha estat mai una "diada de tothom", nosaltres no hem exclòs mai als unionistes de la Diada, mentre ells no s' hi han sentit mai còmodes.
Només cal fer una mica de memòria: Durant molts anys la Diada va estar prohibida, i durant molts anys (també del S. XX, senyors unionistes) el Fossar era un lloc gairebé oblidat i l' estàtua de Rafel Casanova molts anys va ser una corredissa de gent davant les càrregues policials de l' espanyolisme. Més darrerament, els parlaments del Fossar eren vigilats de prop per les furgones policials i els parlaments dels que intervenien eren mirats amb lupa (el darrer el den Xirinacs, processat judicialment el 2002).
Quan acabaven les dictadures del segle XX (i n' hi va haver 3), les manifestacions de l' 11 de setembre eren manifestacions reivindicatives on no hi participava mai el PP, ni el PSOE (encara no hi eren Ciudadanos i Podemos).
Per tant no entabanin al personal, la Diada no ha estat mai de "tothom". Abans va ser prohibida, després reprimida i després consentida com a reducte d' independentistes, però mai els unionistes s' hi van sentir còmodes perquè la reivindicació enfront Espanya no la podien assumir, en ser ells espanyolistes.
És més, alguns dels partits unionistes van proposar de canviar la Diada de l' 11 de setembre al 23 d' abril, per la seva incomoditat per aquesta data.
Que no ens vinguin ara amb mentides sobre que abans "la Diada era de tots" i ara d' uns quants. I menys amb aquests arguments mentiders per canviar la programació de TV3 per "compensar" la transmissió de la Diada. Ells no van voler MAI que fos "de tots".

Començada ja la campanya electoral, ens sorprèn la manca d' arguments de Podemos que no té altre remei que cridar als avantpassats extremenys i andalusos (un etnicisme totalment superat a Catalunya), ens sorprenen els pocs arguments del PSOE (a part dels balls de l' Iceta), també ens sorprèn el cinisme del Ciudadanos amb un aire provocador i sobrat que pretèn dir allò que no arriba a dir el PP (potser són la dreta del PP) i també ens ha sorprès el discurs d' UDC francament semblen repetir el que diu el PP a cada acte.L' unionisme ha demanat arguments, nosaltres encara esperem els seus.

ESTAT CATALÀ FA UNA CRIDA A PARTICIPAR AL FOSSAR A LES 12:00 DEL MIGDIA.

Aquest és el cartell de la Comissió Independentista Fossar de les Moreres, que com cada any farà l' acte de les 12 del migdia al Fossar.
ESTAT CATALÀ és membre d' aquesta comissió i per tant fa una crida a militants i adherits a l' acte. Aquesta comissió organitza l' acte del Fossar l' 11 de setembre des de fa 15 anys. Anteriorment ho havien organitzat altres associacions i comissions en una llarga història per tal de mantenir la història d' aquest país.
ESTAT CATALÀ, com sempre, estarà demà al Fossar a les 12:00 del migdia en un any important pel nostre futur com a país

 

ESQUERRES PER LA INDEPENDÈNCIA a la Plaça del rei de Barcelona.

Demà al vespre a la Plaça del Rei hi ha un acte, organitzat per Esquerres per la Independència, amb intervencions internacionals interessants. Aquest és el programa de l' acte:

GONZALEZ, MATRIX i ELS MITJANS ESPANYOLS.

No, sr. Gonzalez, no l' hem malinterpretat. L' hem entés perfectament.
No hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d' esquerres diu una dita de carrer,
 l'únic dubte nostre és si vostè és de dretes o d' esquerres, les altres afirmacions seves coincideixen amb la dita. Li voliem respondre, però ja li han respost els candidats de Junts pel Sí.
No cal dir res més. Vostè ja no enganyarà més als catalans i catalanes.
Una altra cosa són els Ciudadanos, les seves mentides i alguns mitjans de comunicació espanyols. Compte amb els Matrixs !!!.
Potser per això us reproduïm l' article d' en David Bassa:

 El moment clau de Màtrix és quan Morfeu li ofereix a Neo que triï: o la pastilla vermella per despertar-se i veure la realitat, o la pastilla blava per seguir vivint a Màtrix, somiant una realitat construïda. Aquella escena creada pels germans Wachowski és una molt bona metàfora del que Neil Postman o Marshall McLuhan han teoritzat acadèmicament: la creació mediàtica de realitats paral·leles.

Catalunya, ara mateix, és un camp de proves pels creadors de realitats paral·leles. I d’exemples en tenim a cabassos. Anem als darrers: la piulada de la ciutadana Carina Mejías, del 23 d’agost, qüestionant la pluralitat informativa d’El matí de Catalunya Ràdio, assegurant que des del 4 d’agost el programa havia entrevistat 9 representants de Junts pel Sí, 3 de la CUP i cap de tota la resta de partits.

La piulada de Carina Mejías era mentida. Una mentida malintencionada. Les dades reals són que El matí de Catalunya Ràdio, a l’estiu, havia entrevistat 5 representants del govern, 5 de Junts pel Sí, 3 de la CUP, 3 de Catalunya Sí que es Pot, 2 d’Unió, 2 del PP, 1 del PSC i 1 de C’s. Però la piulada de Mejías ja havia fet estralls. I no només això, sinó que dos dies després El Mundo –el diari que ha “construït” Ciutadans- agafava els números de Mejías i en feia tema d’obertura a Catalunya: “L’independentisme omple la graella de Catalunya Ràdio”. Pam!

Goebels deia que “una mentida repetida mil cops s’acaba convertint en veritat”. I així, a través de piulades falses i titulars mentiders es va construint una realitat. Cap mitjà estatal ho qüestiona. Ningú explica, per exemple, les dades publicades per l’observatori27s.cat, que confirmen que en els últims tres mesos a La Sexta han entrevistat 14 unionistes, 4 tercerviïstes i cap independentista. Tampoc ningú explica les xifres fetes públiques per l’últim anuari Mèdia.cat, on queda clar que mentre que a les tertúlies de TV3 i Catalunya Ràdio hi ha entre un 31% i un 46% d’unionistes, a TVE i RNE hi ha un 0% d’independentistes. El màxim d’independentistes apareguts als mitjans estatals és el 9% de tertulians convidats a Telecinco. 9% contra 91%. Aquest és el màxim!

Els mitjans espanyols esbiaixen conscientment la realitat, però per a Ciutadans, el PP i el PSOE, són els mitjans catalans els qui no s’ajusten a la veritat. L’estratègia és evident: estan construint una realitat paral·lela amb l’objectiu que pugui arribar a ofegar la veritat. I aquesta estratègia té moments apoteòsics com l’últim escorcoll policial a CDC. Un escorcoll que vam conèixer a través d’El Mundo, el gran diari “constructor”. Va ser a través del seu web que totes les redaccions es van posar en alerta i van enviar càmeres, fotògrafs i periodistes a la fundació de CDC. I, oh sorpresa, les càmeres arribaven al mateix temps que la Guàrdia Civil.

I encara més: El Mundo titulava que la Guàrdia Civil estava registrant els ajuntaments de Lloret, Figueres, Sant Cugat i Sant Celoni. Però hi vam trucar i no, ningú registrava res. Vam parlar amb el director d’El Mundo i la resposta va ser: “Potser no han arribat, però arribaran”. I sí, van acabar arribant, una mica més tard, quan ja hi eren totes les càmeres esperant el moment. Tot retransmès en directe, tot ben escenificat.

Més enllà dels motius judicials de l’operació, l’estratègia mediàtica és tan clara que tomba. L’objectiu és que hi hagi prou teca audiovisual per poder inflar la informació tant com calgui. Aquesta és la carnassa damunt la qual s’hi pot fer tota la literatura que es vulgui: “Vuit hores de registre policial”, quan van ser set hores d’espera –sempre davant de les càmeres- fins que arribés el secretari judicial. Hi insisteixo: més enllà de la realitat judicial, tot ha de semblar més gros i aparatós, més llarg, més impactant.

Estem en plena fase de construcció mediàtica d’un Màtrix contra el procés. Un Màtrix on els mitjans catalans esbiaixen i adoctrinen mentre els espanyols alliberen i informen amb rigor. Un Màtrix on els polítics catalans són encara més corruptes que els espanyols. Un Màtrix on ha de ser la Guàrdia Civil la que actuï perquè els Mossos també són còmplices d’aquesta gran conspiració catalana.Màtrix amunt, Màtrix avall, d’aquí al 27-S, aquest Màtrix no pararà de créixer. L’statu quo, malgrat negar-ho a tort i a dret, sembla que comença a tenir molta por que el dia 27 quan Morfeu faci la pregunta, Neo acabi triant la pastilla vermella per despertar-se.

GONZALEZ: NO CAL DIR RES MÉS.

Felipe Gonzalez (PSOE) va escriure una "carta oberta als catalans" molt comentada ahir. Gonzalez és un personatge tèrbol de l' anomenada "transición", però en cap cas és una persona amb un alt valor moral ni una persona per a donar lliçons a ningú.
Aquesta carta ens confirma dues qüestions:
1. Qui mana al PSOE continua essent ell. Ell opina o escriu i sempre (però sempre) ho subscriu tota la militància.
2. Sempre està d' acord amb l' Aznar (el que mana realment al PP). No és cap casualitat que la carta de Gonzalez l' hagin aplaudit l' Aznar i la Saenz de Santamaria.

Gonzalez té moltes coses a comentar, si vol, sobre la seva bona relació amb el rei d' Espanya i amb el rei del Marroc, sobre el referendum de l' OTAN, el GAL, la reforma laboral, l' estatut de Catalunya, la UE i molts altres temes com algunes posicions internacionals (Lituania, Sahara Occ...). En tots els governs hi ha clarobscurs i en el seu també. I també ara (en que ell continua governant a l' ombra el PSOE). Millor que opini on va el PSOE.
Lliçons poques, els catalans ja sabem el que fem i no el necessitem.
Ens va agradar molt la posició davant l' afer de l' OTAN que va emprendre Lluis Llach en el seu moment i també els comentaris d' ahir del mateix Lluis.
També l' article den Partal que us reproduïm (de Vilaweb):

   

La indecència de Felipe González

Hi hauria moltes maneres de reaccionar a l’article tan indecent d’ahir de Felipe González. Una de molt senzilla seria recordar-li que va mentir als ciutadans amb referència al referèndum de l’OTAN i que hi va haver una sola persona que, plena de valentia, es va atrevir a portar-lo als tribunals. Es deia Lluís Llach i aquell valent avui és el número u per a Girona de Junts pel Sí.

També podríem dir-li que el president d’un govern que va fundar un grup terrorista per assassinar persones no hauria de parlar de què és legal o no. Com a mínim si li queda un gram de decència. La llista d’il·legalitats que ell i els seus van cometre, tant en política interna com internacional és tan llarga que seria millor que callés.

Però em permetran que explique una anècdota personal per a documentar gràficament la indecència del personatge. Indecència perquè Felipe González sap perfectament que tot això que diu és fals, perquè li ho ha ensenyat l’experiència.

A Lituània, a principi dels anys noranta, vaig ser testimoni directe d’una telefonada que no oblidaré mai. Jo era al parlament lituà fent una entrevista al vice-president, quan el president del país va explicar, commocionat, que acabava de rebre una trucada de Jacques Delors, aleshores president de la Comissió Europea, advertint-li que no seguiren intentant el procés d’independència. Allò era monstruós: en aquell moment hi havia tropes soviètiques a l’exterior de l’edifici i aquella gent lluitava per la democràcia, però el missatge de Delors va ser implacable: no acceptarem la vostra independència, no trenqueu l’URSS, no li poseu obstacles a Gorbatxov i per si de cas sapigueu que no us acceptarem mai com a membres de la Unió Europea. Ho va dir així: ‘Lituània no serà mai membre de la Unió Europea’.

Dies després un periodista ben important de La Vanguardia, i ja n’explicarà els detalls ell si vol, em va explicar que a la mateixa hora Felipe González sopava a La Moncloa amb alguns periodistes i els va explicar, ben cofoi, la trucada que acabava de fer Delors. Ho va rematar dient que el ‘problema lituà’ s’havia acabat i que ja no calia parlar-ne. Evidentment Lituània avui és independent i forma part de la Unió Europea, com tothom sap, de manera que és cert que el ‘problema lituà’ es va acabar, però no com pretenia Felipe González.

Que aquest mateix González trenta anys després diga que la independència és impossible és per això pura indecència. Ell, com a dirigent polític, sap que les independències són possibles i ell, com a persona, sap perquè ho ha viscut que les amenaces contra un poble que ja s’ha decidit a fer el pas, no valen per a res. No van valer a Lituània als anys noranta i no valen al Principat de Catalunya ara. Molt menys i tot si les perpetra un personatge amb tan poca ascendència moral com ell.