Aquesta carta ens confirma dues qüestions:
1. Qui mana al PSOE continua essent ell. Ell opina o escriu i sempre (però sempre) ho subscriu tota la militància.
2. Sempre està d' acord amb l' Aznar (el que mana realment al PP). No és cap casualitat que la carta de Gonzalez l' hagin aplaudit l' Aznar i la Saenz de Santamaria.
Gonzalez té moltes coses a comentar, si vol, sobre la seva bona relació amb el rei d' Espanya i amb el rei del Marroc, sobre el referendum de l' OTAN, el GAL, la reforma laboral, l' estatut de Catalunya, la UE i molts altres temes com algunes posicions internacionals (Lituania, Sahara Occ...). En tots els governs hi ha clarobscurs i en el seu també. I també ara (en que ell continua governant a l' ombra el PSOE). Millor que opini on va el PSOE.
Lliçons poques, els catalans ja sabem el que fem i no el necessitem.
Ens va agradar molt la posició davant l' afer de l' OTAN que va emprendre Lluis Llach en el seu moment i també els comentaris d' ahir del mateix Lluis.
També l' article den Partal que us reproduïm (de Vilaweb):
La indecència de Felipe González
Hi
hauria moltes maneres de reaccionar a l’article tan indecent d’ahir de Felipe
González. Una de molt senzilla seria recordar-li que va mentir als ciutadans
amb referència al referèndum de l’OTAN i que hi va haver una sola persona que,
plena de valentia, es va atrevir a portar-lo als tribunals. Es deia Lluís Llach
i aquell valent avui és el número u per a Girona de Junts pel Sí.
També podríem dir-li que el president d’un govern que va fundar
un grup terrorista per assassinar persones no hauria de parlar de què és legal
o no. Com a mínim si li queda un gram de decència. La llista d’il·legalitats
que ell i els seus van cometre, tant en política interna com internacional és
tan llarga que seria millor que callés.
Però em permetran que explique una anècdota personal per a
documentar gràficament la indecència del personatge. Indecència perquè Felipe
González sap perfectament que tot això que diu és fals, perquè li ho ha
ensenyat l’experiència.
A Lituània, a principi dels anys noranta, vaig ser testimoni
directe d’una telefonada que no oblidaré mai. Jo era al parlament lituà fent
una entrevista al vice-president, quan el president del país va explicar,
commocionat, que acabava de rebre una trucada de Jacques Delors, aleshores
president de la Comissió Europea, advertint-li que no seguiren intentant el
procés d’independència. Allò era monstruós: en aquell moment hi havia tropes
soviètiques a l’exterior de l’edifici i aquella gent lluitava per la
democràcia, però el missatge de Delors va ser implacable: no acceptarem la
vostra independència, no trenqueu l’URSS, no li poseu obstacles a Gorbatxov i
per si de cas sapigueu que no us acceptarem mai com a membres de la Unió
Europea. Ho va dir així: ‘Lituània no serà mai membre de la Unió Europea’.
Dies després un periodista ben important de La Vanguardia, i ja
n’explicarà els detalls ell si vol, em va explicar que a la mateixa hora Felipe
González sopava a La Moncloa amb alguns periodistes i els va explicar, ben
cofoi, la trucada que acabava de fer Delors. Ho va rematar dient que el
‘problema lituà’ s’havia acabat i que ja no calia parlar-ne. Evidentment
Lituània avui és independent i forma part de la Unió Europea, com tothom sap,
de manera que és cert que el ‘problema lituà’ es va acabar, però no com
pretenia Felipe González.
Que aquest mateix González trenta anys després diga que la
independència és impossible és per això pura indecència. Ell, com a dirigent
polític, sap que les independències són possibles i ell, com a persona, sap
perquè ho ha viscut que les amenaces contra un poble que ja s’ha decidit a fer
el pas, no valen per a res. No van valer a Lituània als anys noranta i no valen
al Principat de Catalunya ara. Molt menys i tot si les perpetra un personatge
amb tan poca ascendència moral com ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada