Ens sembla que les que avui ha fet Vicent Partal resumeixen bastant bé la situació:
Demà el Parlament de Catalunya començarà la desconnexió jurídica de l’estat espanyol aprovant, si no passa res, la llei del referèndum. Entrarem així en una nova fase del procés cap a la independència que ha ocupat aquest país tota la dècada. El moment és prou transcendental per a recapitular com hem arribat fins ací i posar llum a una decisió única com aquesta que es prendrà demà.
1. Espanya va trencar les seues regles amb la sentència de
l’estatut. L’origen de tot això que vivim és la sentència contra
l’estatut de Catalunya del Tribunal Constitucional espanyol.
Avui ja és àmpliament reconegut que allò va ser un colp
d’estat contra la pròpia constitució i va representar el tren-
cament de l’equilibri que s’havia establert al final del fran-
quisme.
l’estatut. L’origen de tot això que vivim és la sentència contra
l’estatut de Catalunya del Tribunal Constitucional espanyol.
Avui ja és àmpliament reconegut que allò va ser un colp
d’estat contra la pròpia constitució i va representar el tren-
cament de l’equilibri que s’havia establert al final del fran-
quisme.
La relació entre el poder central espanyol i el poder autonòmic
català es basava en les anomenades dues claus. En cas de
qualsevol aspiració catalana, Madrid es reservava sempre
una clau: l’estatut aprovat a Catalunya havia de passar pel
sedàs de Madrid i podia ser alterat. I Catalunya tenia també
la seua clau: en cas d’alteració podia rebutjar-lo en referèn-
dum. El procés era nítid, transparent i equilibrat. Una clau
donava garanties a Espanya i una altra en donava a Catalunya.
Cada part tenia una cosa a dir-hi. La irrupció d’una tercera
clau que no havia existit mai i que va fabricar el PP va trencar
l’equilibri constitucional i va rompre la convivència. El cul-
pable que siguem on som és l’estat espanyol, per una acció
unilateral, la sentència del Constitucional, que va liquidar el
pacte de la transició.
català es basava en les anomenades dues claus. En cas de
qualsevol aspiració catalana, Madrid es reservava sempre
una clau: l’estatut aprovat a Catalunya havia de passar pel
sedàs de Madrid i podia ser alterat. I Catalunya tenia també
la seua clau: en cas d’alteració podia rebutjar-lo en referèn-
dum. El procés era nítid, transparent i equilibrat. Una clau
donava garanties a Espanya i una altra en donava a Catalunya.
Cada part tenia una cosa a dir-hi. La irrupció d’una tercera
clau que no havia existit mai i que va fabricar el PP va trencar
l’equilibri constitucional i va rompre la convivència. El cul-
pable que siguem on som és l’estat espanyol, per una acció
unilateral, la sentència del Constitucional, que va liquidar el
pacte de la transició.
2. Espanya s’ha negat a dialogar sobre res. No únicament
sobre la independència: sobre res. Catalunya no té el dret
d’imposar la secessió a Espanya, però Espanya tampoc no
té el dret d’imposar la unitat a Catalunya. En cas d’un con-
flicte polític major com el que hi ha ara al Principat, l’única
solució possible és la negociació, com va deixar clar la Cort
Suprema del Canadà en l’opinió que emeté sobre el referèn-
dum del Quebec, tan celebrada.
sobre la independència: sobre res. Catalunya no té el dret
d’imposar la secessió a Espanya, però Espanya tampoc no
té el dret d’imposar la unitat a Catalunya. En cas d’un con-
flicte polític major com el que hi ha ara al Principat, l’única
solució possible és la negociació, com va deixar clar la Cort
Suprema del Canadà en l’opinió que emeté sobre el referèn-
dum del Quebec, tan celebrada.
La negociació hauria pogut tenir moltes formes i s’hauria
pogut centrar en molts aspectes. Després de la primera
gran
Diada, el govern de Catalunya va proposar a Madrid un
diàleg sobre el pacte fiscal i els drets culturals que no so-
lament va ser rebutjat, sinó escarnit i tot. Les forces polí-
tiques catalanes han reclamat gairebé vint voltes, formal-
ment, de negociar les condicions d’un referèndum que ser-
vesca per a aclarir la voluntat política dels catalans. I qui
s’ha negat sempre a negociar, no ara sinó sempre, ha estat
Madrid. L’estat espanyol ha menystingut el principi demo-
cràtic que reclama que les desavinences es resolguen amb
una negociació de bona fe i respectant l’expressió demo-
cràtica de qualsevol projecte polític. I aquest menysteni-
ment deslegitima els arguments espanyols.
pogut centrar en molts aspectes. Després de la primera
gran
Diada, el govern de Catalunya va proposar a Madrid un
diàleg sobre el pacte fiscal i els drets culturals que no so-
lament va ser rebutjat, sinó escarnit i tot. Les forces polí-
tiques catalanes han reclamat gairebé vint voltes, formal-
ment, de negociar les condicions d’un referèndum que ser-
vesca per a aclarir la voluntat política dels catalans. I qui
s’ha negat sempre a negociar, no ara sinó sempre, ha estat
Madrid. L’estat espanyol ha menystingut el principi demo-
cràtic que reclama que les desavinences es resolguen amb
una negociació de bona fe i respectant l’expressió demo-
cràtica de qualsevol projecte polític. I aquest menysteni-
ment deslegitima els arguments espanyols.
3. El poble de Catalunya va atorgar al parlament un
mandat democràtic clar per a la proclamació de la in-
dependència. En les eleccions del 27 de setembre de 2015
els ciutadans de Catalunya van atorgar la majoria absoluta
dels escons del parlament a les forces que s’hi van presen-
tar amb un programa que oferia la proclamació de la repú-
blica catalana. El fet que no s’aconseguís per poc el 50%
dels vots a favor de la independència ha portat aquests
partits a considerar que calia validar l’opció amb un acte
més de democràcia: un referèndum.
mandat democràtic clar per a la proclamació de la in-
dependència. En les eleccions del 27 de setembre de 2015
els ciutadans de Catalunya van atorgar la majoria absoluta
dels escons del parlament a les forces que s’hi van presen-
tar amb un programa que oferia la proclamació de la repú-
blica catalana. El fet que no s’aconseguís per poc el 50%
dels vots a favor de la independència ha portat aquests
partits a considerar que calia validar l’opció amb un acte
més de democràcia: un referèndum.
Sempre s’ha volgut que aquest referèndum fos pactat amb
l’estat espanyol, però això ha estat impossible. I és preci-
sament aquesta negativa a negociar res que justifica i dóna
valor legal a la decisió unilateral que prendrà demà el Par-
lament de Catalunya. No hi ha cap més alternativa ara ma-
teix per a dirimir l’envit polític que els ciutadans de Cata-
lunya han volgut traslladar als seus diputats.
l’estat espanyol, però això ha estat impossible. I és preci-
sament aquesta negativa a negociar res que justifica i dóna
valor legal a la decisió unilateral que prendrà demà el Par-
lament de Catalunya. No hi ha cap més alternativa ara ma-
teix per a dirimir l’envit polític que els ciutadans de Cata-
lunya han volgut traslladar als seus diputats.
4. La llei internacional atorga cobertura legal a l’auto-
determinació i fins i tot a la secessió unilateral. El dret
d’autodeterminació de tots els pobles és una part essencial
de la doctrina jurídica internacional. És un dret absolut
que passa per damunt de les legislacions nacionals, car
forma part de les dues convencions sobre drets humans
de l’ONU del 1966, reconegudes com a norma legal
superior per la constitució espanyola.
determinació i fins i tot a la secessió unilateral. El dret
d’autodeterminació de tots els pobles és una part essencial
de la doctrina jurídica internacional. És un dret absolut
que passa per damunt de les legislacions nacionals, car
forma part de les dues convencions sobre drets humans
de l’ONU del 1966, reconegudes com a norma legal
superior per la constitució espanyola.
El Parlament de Catalunya pot invocar de manera legí-
tima aquest principi general de la llei internacional com
a cobertura del referèndum. I encara més: la sentència
de la Cort Internacional sobre Kossove ha aclarit defini-
tivament dues coses molt importants. Que no hi ha cap
provisió de la llei internacional contrària a la proclama-
ció unilateral d’independència d’un territori i que la pro-
clamació de la inviolabilitat de les fronteres només afecta
els conflictes entre estats i no pot impedir de cap manera
la secessió d’una part d’un estat.
tima aquest principi general de la llei internacional com
a cobertura del referèndum. I encara més: la sentència
de la Cort Internacional sobre Kossove ha aclarit defini-
tivament dues coses molt importants. Que no hi ha cap
provisió de la llei internacional contrària a la proclama-
ció unilateral d’independència d’un territori i que la pro-
clamació de la inviolabilitat de les fronteres només afecta
els conflictes entre estats i no pot impedir de cap manera
la secessió d’una part d’un estat.
5. La pràctica internacional demostra el suport
explícit als processos d’autodeterminació i que la
norma resultant és l’acceptació dels nous estats
dins la societat internacional. Unes quantes xifres
poden resultar d’interès. Des del 1991, 53 entitats
substatals, com Catalunya, han fet referèndums d’auto-
determinació. D’aquests referèndums, 27 els han fets
d’acord amb l’estat del qual formaven part i 26 uni-
lateralment. L’estat espanyol ha reconegut 26 estats n
ous dels 27 que s’han constituït al món des del 1991,
la majoria proclamats de manera unilateral. De fet,
7 estats dels 28 que avui formen part de la Unió Euro-
pea, el 1991 eren part d’uns altres estats, en situacions
comparables a les de Catalunya avui. Els 7 estats mem-
bres de la Unió Europea que el 1991 no eren indepen-
dents (Croàcia, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Letònia,
Lituània i la República Txeca) se’n van fer tots de ma-
nera unilateral, i en 5 d’aquests casos amb referèndums
unilaterals. I tots són reconeguts per Espanya i formen
part de la Unió Europea.
explícit als processos d’autodeterminació i que la
norma resultant és l’acceptació dels nous estats
dins la societat internacional. Unes quantes xifres
poden resultar d’interès. Des del 1991, 53 entitats
substatals, com Catalunya, han fet referèndums d’auto-
determinació. D’aquests referèndums, 27 els han fets
d’acord amb l’estat del qual formaven part i 26 uni-
lateralment. L’estat espanyol ha reconegut 26 estats n
ous dels 27 que s’han constituït al món des del 1991,
la majoria proclamats de manera unilateral. De fet,
7 estats dels 28 que avui formen part de la Unió Euro-
pea, el 1991 eren part d’uns altres estats, en situacions
comparables a les de Catalunya avui. Els 7 estats mem-
bres de la Unió Europea que el 1991 no eren indepen-
dents (Croàcia, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Letònia,
Lituània i la República Txeca) se’n van fer tots de ma-
nera unilateral, i en 5 d’aquests casos amb referèndums
unilaterals. I tots són reconeguts per Espanya i formen
part de la Unió Europea.
Dins la Unió Europea, tot i que no hi ha cap provisió
legal sobre què cal fer en cas de secessió d’una part
d’un estat membre, sí que hi ha una pràctica consistent
de respecte i reconeixement dels referèndums d’auto-
determinació. Per exemple, la UE ha pres decisions
importants a partir del resultat dels referèndums del
Sarre (1955), Grenlàndia (1982) i el Brexit (2016) i
no ha posat cap trava al referèndum d’Escòcia (2014).
Tots aquests referèndums s’han fet dins el territori de
la Unió. Alhora, ha acceptat com a estats membres set
països nascuts de processos unilaterals i ha negociat i
ha donat suport a la pràctica de l’autodeterminació en
estats com ara Kossove, fins i tot en clara contradicció
amb la posició espanyola.
legal sobre què cal fer en cas de secessió d’una part
d’un estat membre, sí que hi ha una pràctica consistent
de respecte i reconeixement dels referèndums d’auto-
determinació. Per exemple, la UE ha pres decisions
importants a partir del resultat dels referèndums del
Sarre (1955), Grenlàndia (1982) i el Brexit (2016) i
no ha posat cap trava al referèndum d’Escòcia (2014).
Tots aquests referèndums s’han fet dins el territori de
la Unió. Alhora, ha acceptat com a estats membres set
països nascuts de processos unilaterals i ha negociat i
ha donat suport a la pràctica de l’autodeterminació en
estats com ara Kossove, fins i tot en clara contradicció
amb la posició espanyola.
En resum: si hem arribat fins ací és bàsicament a partir
de la legitimitat atorgada al Parlament de Catalunya
per la població en les eleccions del 27-S i a la legiti-
mitat atorgada per la comunitat internacional al dret
d’autodeterminació. Però també hem arribat ací per
la persistent deslegitimació de la posició espanyola,
contrària a les regles i la pràctica internacionals, que
arriba a violar la seva constitució i les provisions
consegüents.
de la legitimitat atorgada al Parlament de Catalunya
per la població en les eleccions del 27-S i a la legiti-
mitat atorgada per la comunitat internacional al dret
d’autodeterminació. Però també hem arribat ací per
la persistent deslegitimació de la posició espanyola,
contrària a les regles i la pràctica internacionals, que
arriba a violar la seva constitució i les provisions
consegüents.
Ara, doncs, és el moment de fer el pas, amb la força
ciutadana acumulada durant aquesta dècada i essent
conscients que la comunitat internacional reaccionarà
com ha reaccionat sempre: guiada per la necessitat de
resoldre un conflicte polític que no pot ser ofegat amb
legalismes.
ciutadana acumulada durant aquesta dècada i essent
conscients que la comunitat internacional reaccionarà
com ha reaccionat sempre: guiada per la necessitat de
resoldre un conflicte polític que no pot ser ofegat amb
legalismes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada