I ells, eufòrics, ens demanen i ara què? ja no hi haurà referèndum ?
El que s' haurien de preguntar és: ara que no hi ha cap autonomia per a gestionar, de què hem de parlar? Ells saben que de res. Els catalans i catalanes només tenim un camí...I ells el saben perfectament.
L' editorial den Partal d´avui a Vilaweb és també prou eloquent:
La campanya electoral
anava avançant amb entrebancs però ferma, molt ferma. Ja havien transcorregut
set dies i tots els indicadors eren clars: les provocacions de l’estat espanyol
no feien efecte, no esporuguien els votants, sinó que més aviat aconseguien l’efecte
contrari. Els trackings, les enquestes permanents que prenen
el pols del vot, indicaven un augment lleuger de la participació i un augment
clar del vot a favor de la independència. Les xifres aterrien la Moncloa i per
això van activar ahir el cop d’estat.
El cop d’estat
ja el tenien preparat, era el seu pla B. És molt evident i ben senzill de
demostrar. No la improvises, la presència de vaixells als ports de Barcelona i
Tarragona, tant si és per a allotjar policies, com si és per a provar de
convertir-los, com el 1934, en presons. Això respon a un pla fred, dissenyat
amb una antelació de setmanes o mesos. Cercaven l’ocupació de Catalunya en
forma de cop d’estat contra les institucions del país. Un cop d’estat,
tingueu-ho clar, que no solament vol impedir la independència, sinó destruir
l’autonomia.
Aquest cop d’estat, però, implica riscs molt greus per
a Espanya. El
primer, saber com gestionarà aquesta situació, ara, el govern de Mariano Rajoy.
La Generalitat, amb la força que li ha donat la gent eixint en massa al carrer,
ha reaccionat amb la serenitat i amb el cap fred a què ens ha acostumat enmig
de la crisi. No ha baixat al fang i s’ha mantingut en terreny ferm, no ha fet
allò que volia Rajoy. Què vol Espanya? Evitar que es faça el referèndum. Quina
ha de ser la reacció, doncs? Fer-lo. El president del govern espanyol, de fet,
ha demostrat la seua feblesa en una intervenció patètica en què ha dit que el
referèndum ja no es podrà fer. Però es farà, el farem, i el problema el tindrà
ell, que haurà de trobar la manera d’eixir de l’embolic on s’ha ficat. Perquè
guanyar, com deia ahir que havia fet, és evident que no han guanyat: el
referèndum continua convocat oficialment pel govern i segurament ahir l’única
cosa que van aconseguir va ser que la voluntat de participació pujàs uns quants
punts i el votants del sí uns quants més encara.
Ara, el risc més gran que
podien assumir ja els ha passat pel damunt, perquè ahir va ser el dia en què
Espanya va perdre Catalunya per sempre. Apunteu-lo: era el 20 de setembre de 2017.
Apunteu-lo perquè ahir el govern espanyol va acabar de fer impossible cap mena
d’acord entre la Generalitat de Catalunya i l’estat espanyol, en res i sobre
res i durant generacions. I perquè ahir el pacte de la transició va ser
definitivament enderrocat i ja no queda cap pont per on transitar. Ahir Rajoy
es va posar la corda al coll enfrontant-se no tan sols als catalans sinó a la
majoria del seu parlament. I ves que no acabe ell fora del govern espanyol
abans no es pensa ningú. Però, per sobre de qualsevol altra consideració,
sigueu conscients que, passe què passe a partir d’ara, Espanya, amb aquest cop
d’estat, ha destruït qualsevol possibilitat, per remota que fos, d’aturar la
independència. Perquè la violència de la policia i els jutges simplement no
podrà fer res contra la mobilització popular del primer d’octubre, contra els
milions de mans que posarem els papers de vot dins milers d’urnes. Però també
perquè ja no hi ha cap autonomia per a recuperar ni per a poder gestionar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada