Potser com diu en Partal, Espanya "està colgada pel núvol del feixisme".
És esgotador encendre el televisor,
escoltar la ràdio, llegir els diaris, seguir les xarxes socials amb l’interès
de saber què pensen els nacionalistes espanyols. Quanta bilis. Quin nivell de
violència verbal. Costa, fins i tot, fer el recompte de la quantitat de
barbaritats que han dit o fet les darreres hores. Perquè hem vist Pedro Sánchez
dir, com si no passés res, que tant hi fa si som el cinquanta, el seixanta o el
setanta per cent de la població els qui volem una cosa, que això no canviarà
res. I hem sentit ministres socialistes, so-ci-a-lis-tes!, discutir el dret de
vaga o manifestació, dient que si molestes algú, aleshores deixa de ser un
dret. Fins i tot, el ministre de Ciència s’ha atrevit a dir que les
universitats no haurien de tenir opinió pròpia i haurien de ser neutres en
termes socials. Tal com les volia Franco. I coses molt més greus. A Viladecans,
hem estat testimonis de com una mena d’escamot, no se sap si feixista, policíac
o totes dues coses alhora, intentava segrestar un jove per haver protestat
davant un míting socialista. Un míting, per cert, on hem vist Miquel Iceta
cridar com un posseït ‘Visca la Guàrdia Civil’, i jo pensava en el pobre i
estimat García Lorca: ‘La Guardia Civil / avanza sembrando hogueras’… Recordes
el poema, Miquel?
Ep, parle només dels socialistes
–d’aquests que es diuen socialistes– passats ja amb armes i bagatges al bàndol
de l’autoritarisme. Perquè
les barbaritats dels altres, aposentats de sempre en aquell racó negre,
fosquíssim, del pensament humà, ni les explique. A
l’Ateneu de Madrid, a l’Europa del 2019, s’ha pogut fer una fotografia del
teatre ple de gent fent marcial la salutació feixista. Legalment. A Saragossa
una turba multitudinària, aquesta sí, ha intentat linxar els companys
aragonesos valents i dignes que es plantaven contra aquest estat de coses. I
allà teniu els cadells de Vox pel camí de ser la tercera força al parlament, a
veure si així ensenyen a la cega Europa l’Espanya real, què caram és i què no
és…
Espanya està colgada pel núvol del
feixisme, embogida i fora de control. Enfurismada per la revolta i la dignitat
del poble de Catalunya. Espantada perquè no pot derrotar-nos de cap de les
maneres. Un núvol que no ha de tapar mai els qui el combaten en les situacions
més difícils, cap als quals ha d’anar en tot moment la nostra més sincera i
directa solidaritat, el nostre suport incondicional i la nostra defensa tancada
i contundent.
Ara bé, la solidaritat no pot passar per
alt la realitat, perquè una anàlisi errònia de la situació ens faria mal a
tots. I la deriva de la nació espanyola cap al feixisme, cap a l’autoritarisme,
és la que és. El nacionalisme espanyol sempre ha estat autoritari, però no
sempre ha infectat la nació dels espanyols. Ara, novament, ha traspassat la
ratlla i, novament, ho va aconseguint. I això, cal saber-ho i dir-ho, perquè si
no, la reacció no serà l’adequada.
També perquè fenòmens com aquests els
hem vists en altres països. I hem après que no eren definitius, que es podien
revertir. Quan no ets dels oprimits sinó dels opressors, esquivar la realitat
és una manera còmoda de fugir de la pròpia responsabilitat. Ens passa a molts
homes pel fet irreparable de ser-ho, per exemple. Passa amb molts nacionals de
les nacions reconegudes, pel fet irreparable, biogràfic, de ser-ho. Passa amb
molta gent de pell blanca. Passa amb la majoria dels molt rics.
Quan vaig arribar a la Sud-àfrica de
l’apartheid, em vaig quedar desconcertat en comprovar que l’esquerra blanca,
gent amb qui em podia entendre en gairebé tot, considerava Mandela un
terrorista i es negava a acceptar la tesi democràtica de ‘una persona, un vot’
perquè ‘els negres’ eren majoria. Mandela i els sud-africans van aconseguir
d’eixir junts del pou, però només després d’haver posat les cartes clarament
sobre la taula i de netejar a fons els conceptes i les idees que enverinaven la
gent. Als Balcans vaig viure, probablement, les situacions més dures de la meua
vida i vaig aprendre que en una guerra tots poden ser igual de criminals, els
qui ataquen i els qui es defensen. Però també vaig descobrir que això no treu
la raó als qui la tenen ni treu culpabilitat als qui en tenen. Més i tot: als
Balcans em vaig convèncer que sí que hi ha pobles que tenen culpa, contra allò
que és políticament correcte. Que no tot és culpa únicament del govern o dels
polítics. Que hi ha pobles, nacions, que pel seu fanatisme, per com de tancats
estan al món, per la seua absència de crítica, pel seu supremacisme expressat a
flor de pell com un fet quotidià, també són responsables dels actes abominables
contra altres pobles que provoquen i cometen els seus dirigents. Sèrbia es va
enfonsar en la misèria tota sola, intentant arrossegar les nacions que hi
havien viscut unides, i li costarà dècades eixir del pou on s’ha ficat. Sud-àfrica
té molts problemes, gravíssims, però ha eixit del principal amb una nota molt
alta.
Així doncs, el núvol feixista que avui
amenaça Espanya pot escampar, com va passar a Sud-àfrica, o pot comprometre
durant dècades la viabilitat d’Espanya, com va passar a Sèrbia. Però no som
nosaltres els qui hem de salvar Espanya. De fet, dubte que ningú puga salvar
Espanya a hores d’ara. La nostra tasca és salvar-nos a nosaltres mateixos
d’aquest monstre que creix i creix i creix, cada dia més. Sabent, en tot cas,
que anar-se’n, i no parle només del Principat, també és la millor manera
d’ajudar els qui s’estimen aquell país i el volen tan digne i normal com
qualsevol altre. Però, sobretot, assumint que anar-se’n és l’única oportunitat
que tenim de tornar a viure com a persones decents, en un estat democràtic que
respecte les llibertats de tots i anime que les diferències socials, culturals
i polítiques, les dissidències, es puguen debatre, respectar i resoldre només
amb el diàleg i el debat, amb el reconeixement de l’altre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada