L' ESTRATÈGIA QUE ENS EMPETITEIX

En aquests temps convulsos internacionalment, i amb unes reunions previstes entre PSOE i ERC, on hi ha tota mena d' opinions. Nosaltres no podem fer res més que dir que els contactes sempre s' han de propiciar, però tocant sempre de peus a terra i tenint clar que enfront tens uns negociadors tramposos que és molt difícil que compleixin res del que acordaran. Tenint molt clat això i sempre tocant de peus a terra, es pot iniciar una reunió, si no es té clar això com a punt de partida no pot servir de res.
Avui hem llegit un article a Vilaweb d´Ot Bou que ens sembla interessant per a compartir:

L' ESTRATÈGIA QUE ENS EMPETITEIX.

Junts pel Sí i Ciutadans parlaven de dues realitats socials paral·leles i contradictòries. Que tots dos poguessin guanyar unes eleccions només s’entén si hi ha dos blocs de catalans que viuen realitats diferents. I hi són, perquè en termes d’identitat nacional hi ha una fractura més que significativa entre l’electorat de cadascú. I quan es vota la nació la resta es relativitza. L’estratègia de Ciutadans, com la d’ERC aquest darrer any, parteix d’aquesta constatació: nacionalment, mal que ens pesi, no som un sol poble. 

Res que no sapiguem, la societat catalana està dividida. No en dues meitats, perquè els blocs són desiguals, però sí en dues nacions. Espanya, amb la seva maquinària mediàtica i política, ha vetllat perquè a Catalunya hi visqués gent que se sentís només espanyola i rebutgés tot o gairebé tot l’imaginari sòcio-cultural català. I se n’ha sortit gràcies a l’ocupació, fent-los percebre que la catalanitat els exclou i que la independència els amenaça la identitat. És un problema que l’independentisme ha d’afrontar.

A les eleccions, es tradueix així: el bloc que articula la nació catalana és el majoritari i el més mobilitzat. És el bloc dels qui, si en un pla ideal haguessin de triar entre la Catalunya actual i una Catalunya lliure, la triarien lliure. I sempre governa qui queda primer entre els partits d’aquest bloc. D’aquí vénen els vint-i-tres anys de Pujol, i d’aquí ve que els socialistes no manessin fins que no hi va pactar Esquerra: el PSC sabia (Ciutadans no tant) que un partit com el seu, líder entre el bloc de nació espanyola, només podia governar si persuadia gent de l’altre bloc, que sempre lideraria Convergència, perquè el seu és minoritari.

Per això al PSC hi han conviscut dues ànimes: la de Celestino Corbacho, que ha acabat a Ciutadans, i la de Marina Geli, que ha acabat a Junts per Catalunya. Una ànima per a cada bloc era l’única autovia a l’hegemonia per a un partit que no podia seduir prou gent de nació catalana. Per això, també, Ciutadans va arrasar sense cap més discurs que la visceralitat i l’exaltació de l’espanyolisme. El PSC i Iniciativa li havien fet tota la feina, alimentant el discurs que la Catalunya autonòmica discrimina tothom que no té els cognoms catalans i que una Catalunya no espanyola directament els marginaria.

L’amenaça que la catalanitat és excloent, a més de ser una farsa desmentida fàcilment pel mestissatge estructural de la societat catalana, és una barrera molt efectiva perquè hi hagi catalans de nació espanyola que es neguin a formar-ne part. I electoralment és molt sucosa. La retòrica d’Arrimadas va saber aprofitar molt bé aquest sentiment d’identitat en perill que, durant anys, s’havia cuinat a foc lent. A tot això hi havia contribuït també, cal dir-ho, l’entramat empresarial de la burgesia catalana, que durant dècades ha assalariat molts immigrants com a treballadors precaris, de manera que a la barrera nacional hi afegia un aprofundiment de la barrera de classe, que encara dificulta més la integració.

També per això, abans que esclatés tot, Duran va poder fer una predicció impecable: ‘El procés trencarà el PSC, trencarà Convergència i Unió, trencarà Unió, dividirà Iniciativa i situarà Esquerra Republicana hegemònica en l’espai nacionalista.’ No era cap visionari: era fàcil que encertés. Sabia que el procés era de base popular i que tornava a fer surar el conflicte nacional als ulls de tothom, i sabia que això provocaria la desfeta de tots els qui havien fet política a còpia de negar que hi ha un conflicte nacional a Catalunya, com si l’haguessin resolt els consensos artificials de la transició. 

Junqueras i el seu nucli dur, com Duran, ho tenen perfectament apamat. Han entès que, per ser el partit que governi els deu anys vinents, fent de Pujol no en tindran prou, perquè la gent preferirà sempre l’original. I només els queda la fórmula Maragall: dues ànimes. Han entès que per guanyar les eleccions han d’eixamplar la seva base i que només se’n sortiran si ERC creix entre els qui votaven la part espanyola del PSC; per això anul·la el component nacional de l’independentisme i per això ven diàleg i pacificació, perquè és la manera ràpida de seduir gent que no votaria mai Convergència i que veu Esquerra com l’únic partit de govern que pot reprendre el consens fictici.

Si els ideòlegs d’ERC defensen que a TV3 hi cal més castellà; si Rufián estima més la bandera republicana espanyola que va empresonar Companys que no pas el llegat de Macià; si Tardà elogia la constitució espanyola i fa seu el relat repressor amb els CDR empresonats; si Mundó diu que només tindrem legitimitat quan siguem més del 50% a l’àrea metropolitana de Barcelona; si titllaven de violentes les protestes contra la sentència; si es passen el dia parlant de la solidaritat castellana i ja no parlen mai de les Illes Balears ni de Catalunya Nord; si han canviat ‘independència’ per ‘república’… és per a espanyolitzar l’independentisme. Perquè saben que és l’única manera de governar Catalunya si no ets Convergència, com ho sabia Maragall. No han fitxat el seu germà perquè sí.

De moment, sembla que la jugada els dóna fruits. ERC creix on vol créixer, que és l’àrea metropolitana de Barcelona, i fa mesos que les enquestes l’entronen com el guanyador de les properes autonòmiques. Però l’eixamplament de base és provisional. ERC no fa nous independentistes: creix a força de diluir el seu propi independentisme. És a dir, fa nous autonomistes. I ho fa desmobilitzant els seus, cultivant-ne la por, i maquillant el conflicte de cara als nous votants. Els diu: ‘Tranquils, no cal que canviï res, no hi ha conflicte, no hi ha nació.’

Les dades ho despullen: n’hi ha tres d’especialment significatives. L’últim CEO mostra que només el 19,6% de votants d’ERC creu que el procés acabarà amb la independència, entre 12 i 13 punts per sota de JxCat i la CUP. La majoria (un 42,4%, xifra similar a la de Ciutadans) creu que acabarà amb un pacte amb l’estat. Continuem. Tan sols el 65,6% de votants d’ERC completa la frase ‘creu que Catalunya hauria de ser…’ afirmant: ‘un estat independent’. Això és un 24% menys que el 2015, un 8% menys que l’any passat, i entre un 15% i un 20% menys que JxCat i la CUP enguany. I per acabar: els resultats de les darreres eleccions espanyoles proven que, on hi ha més població independentista, JxCat i la CUP creixen a costa d’ERC i, en canvi, els republicans creixen on n’hi ha menys.

Els problemes que deriven de tot això són gravíssims. Primer, per al partit: si guanyes perquè, negant el conflicte, la gent amb qui no comparteixes nació et veu com el mal menor, de seguida que el conflicte es torni a fer urgent, el teu nou electorat se’n tornarà amb els de sempre i els qui ja eren amb tu hauran abandonat el vaixell. Segon: quins incentius polítics tindràs, d’aquí a un temps, per a convèncer tothom que cal la independència d’un territori on dius que no hi ha cap conflicte i on la cultura castellana es pot fer majoritària sense problemes? I saps, a més, que l’actiu més potent per a sumar nous independentistes és vendre la independència com l’única eina que farà possible d’avançar socialment. Si et guanyes la confiança dels votants prometent un govern d’esquerres com si fos possible fer canvis significatius sense la independència, com la penses fer atractiva?

Però el més greu és el tercer. Un país on hi ha dues realitats nacionals que, si s’expressen obertament, xoquen, és un país fallit: vol dir que quan hi ha calma una de les dues viu ofegada. Apostar per aparcar durant un temps el conflicte i creure que ara convé calma és un error estratègic històric. Perquè, amb Espanya, la calma no ens condueix a cap situació de neutralitat. Ens condueix a una situació on a efectes socials, culturals i polítics s’imposa la realitat que té un estat i un exèrcit al darrere. I que s’imposi vol dir que debilita l’altra, que l’erosiona de mica en mica. Aquesta és l’opressió, i això és l’ocupació.

El mestissatge en un país no pot consistir mai en una convivència que només funciona si se simula un consens. En un país mestís de debò, els ciutadans, sense renunciar a cap origen ni sentiment, conviuen bé perquè senten que formen part del mateix projecte. La independència ofereix aquest país equilibrat, perquè la Catalunya mestissa ja existeix i funciona. Espanya, en canvi, no podrà oferir-lo mai, perquè neix exactament d’aquest desequilibri, perquè el seu projecte de país es fonamenta en la castellanització de tot i de tothom.

Aquí som un país doble perquè hi ha qui ha treballat per un mestissatge unificador i qui ha treballat per un mestissatge divisiu, de dues ànimes, que sostingués el sistema d’ocupació. L’aposta estratègica que cal, la valenta, és enfortir l’unificador, i no pas aprofitar-se de la divisió per quatre diputats més. L’aposta complicada és estendre del tot la idea que només essent independents desapareixerà el conflicte i, alhora, oferir una catalanitat que sigui tan inclusiva com catalana, perquè ja existeix, perquè és possible, perquè és la catalanitat majoritària, perquè a Espanya sempre hi haurà opressió i en una Catalunya lliure no n’hi hauria, perquè ara no podem avançar socialment i en una Catalunya lliure ho faríem. 

El repte és construir un projecte de país fort, clar i atractiu, i no pas aigualir-lo. Ser independents per a continuar essent el país que som, i no pas deixar de ser el país que som per a ser independents. Haver crescut d’aquí a cinc anys perquè has convençut, i no pas créixer ara perquè t’has venut bé. Sense expulsar de la catalanitat els votants de Ciutadans, i sense espanyolitzar els catalans disfressant-ho de pragmatisme. Hi ha molta feina per fer, i potser l’any vinent no donarà la majoria absoluta a ningú. Però d’aquí a uns anys la tindrem a les eleccions i, sobretot, al carrer. I és l’única manera de salvar aquest país. Tot el contrari ens matarà.

BOLIVIA I EL TSUNAMI (LES DUES NOTICIES DE LA SETMANA)

Ahir divendres els companys de del CCSI i membres d' Estat Català vam fer una concentració a la plaça Sant Jaume contra el cop d' estat a Bolívia. Una bufetada a la cara als unionistes que diuen que els polítics catalans son colpistes, el que ha passat a Bolívia sí que és un cop d' estat, ja present en tota la història espanyola i de tota l' Amèrica Llatina per influència espanyola. A veure si els manipuladors queden en fora de joc i els babaus de les "terceres vies" s' adonen de la situació mundial i catalana.

També ahir va haver-hi més talls de vies, com el de la Meridiana amb actuacions i correfocs inclosos,
avui dissabte convocatòria dels CDR per a bloquejar línies fèrries de Barcelona i altres llocs. Si algú pensava que l'independentisme estava enfonsat es va equivocar, Sanchez (el policia bo) té molts problemes i els tindrà qualsevol govern ni que sigui un policia dolent.
Avui també ha estat bé, l' article de Vilaweb sobre el Tsunami (aquesta resposta que porta tants mal de caps als que coordinen les ordres a Espanya):

La ubiqüitat del Tsunami Democràtic fa anar de corcoll la policia

La capacitat de convocatòria multitudinària i instantània del moviment sobrepassa els cossos policíacs, resignats a esperar durant hores abans de desallotjar els manifestants

Aquesta setmana, el Tsunami Democràtic ha demostrat una gran capacitat d’ubiqüitat que ha fet anar de corcoll la policia. Ni els Mossos ni la policia espanyola ni la Guàrdia Civil no tenen la capacitat d’aturar-ne les convocatòries, arriben sempre tard i han d’assumir hores de talls i desgast dels agents abans de desallotjar els manifestants. Gran part de l’èxit de les accions és gràcies a l’aplicació, que s’ha provat per primera vegada a gran escala i que ha superat els atacs de l’estat espanyol i els entrebancs judicials per a funcionar a ple rendiment.

Amb els missatges de coordinació de l’aplicació, el canal de Telegram –que supera els 407.000 subscriptors– i el compte de Twitter, el Tsunami Democràtic ha demostrat que té una capacitat de convocatòria multitudinària i instantània. La gent, que fa palesa una gran disciplina, respon a les consignes que arriben. ‘Potser sí que són tan xaiets com diuen’, comentava un manifestant irònicament a la Jonquera.

La primera acció convocada era el tall de la A-9 al Pertús. Hi havia alguna sospita, però l’impacte d’una organització que va funcionar com un engranatge perfecte va sorprendre tothom. Això va obligar a actuar el govern francès, que hi va enviar la Gendarmeria a expulsar els manifestants cap al sud, on ja esperaven els Mossos. Tanmateix, la gentada, els vehicles i les barricades dificultaven l’actuació de la policia francesa, que es va veure obligada a fer guàrdia tot el vespre i tota la matinada fins que arribessin els reforços i sortís el sol. Durant aquelles hores, en què molts es van fotografiar amb els agents i els van oferir menjar, la Gendarmeria va mostrar-se comprensiva amb la protesta i sorpresa amb l’actitud pacífica de la gent.

Un comandament de la Brimo rep o transmet informació al Pertús.

Arran de la dissolució de dimarts al matí, el Tsunami Democràtic va respondre ràpidament convocant a tallar la N-II a la Jonquera. Molta gent ja se n’havia anat cap al Pertús o en direcció sud i va redirigir-se al poliesportiu de la Jonquera. Molts manifestants hi van anar caminant, uns cinc quilòmetres en baixada que es podien recórrer en poc menys d’una hora. Novament, la convocatòria va ser reeixida i, mentre no es reobria la AP-7 perquè els serveis de neteja havien de tornar a habilitar la via, es va blocar amb èxit la N-II. D’aquesta manera, les dues vies principals que uneixen l’estat espanyol amb la resta d’Europa per Catalunya van quedar inutilitzades durant hores.

Del ‘passi-ho bé’ a la Jonquera a tallar la AP-7 a Salt

A primera hora de la tarda de dimarts, els manifestants que tallaven la N-II esperaven la següent indicació del Tsunami. Tan bon punt van rebre l’avís de concentració al Parc Central de Girona –que va resultar que era un esquer per a la policia–, la mobilització es va dissoldre com un terròs de sucre i tothom va anar a cercar els seus cotxes, acomiadant-se irònicament dels agents que mantenien el cordó policíac amb crits de ‘passi-ho bé’. Ni els Mossos ni la Guàrdia Civil no entenien què passava.

De cop i volta, la AP-7 va omplir-se de cotxes baixant en sentit sud cap a Girona.

Els Mossos van traslladar-se ràpidament a l’estació del TGV, al costat del Parc Central, per evitar l’ocupació de les vies i la interrupció del trànsit ferroviari. Tanmateix, a les sis de la tarda, el Tsunami Democràtic donava el cop de gràcia convocant el tall a la AP-7 a Salt. Els Mossos van blocar ràpidament els accessos a l’autopista, però el tall ja era efectiu i estava consolidat, amb un nou escenari muntat del no res.

La Guàrdia Civil va haver de retirar-se de la AP-7 dimarts al vespre.

Una desena de guàrdies civils van arribar a uns cent metres del nou escenari, que consistia en un parell d’altaveus i un micròfon. Per megafonia, van advertir la gent que abandonés el tall, però ningú no es va moure. Novament, un avís de càrrega amb les escopetes de bales de goma que s’enfilaven per sobre dels cascs. Però no hi havia por entre els manifestants, i la Guàrdia Civil va haver de resignar-se i abandonar la posició al vespre.

Els antiavalots no actuen mai sense saber del cert que aconseguiran el seu objectiu. Dimecres al matí, desenes d’agents de la Brimo i de la policia espanyola arribaven a la zona de la mobilització i començaven a avançar línies davant el mig miler de manifestants que hi romanien, que havien acordat en assemblea no oposar cap resistència a la dissolució. Mentre la gent abandonava la zona, se sentien trets, probablement de foam i dissuasius. Els agents van seguir un grup de manifestants pels carrers de Salt, fins que van acabar-se disgregant, fent cas omís d’un petit grup que volia plantar cara a la policia i que va bastir en pocs minuts un parell de barricades. Exasperats per la falta de seguiment, van acabar claudicant.

El Tsunami havia desconvocat l’acció al matí, i donava per acabats els tres dies de mobilitzacions al nord del país. Ara, tots els ulls miren al partit entre el Barça i el Madrid del 18 de desembre al Camp Nou.

EL XANTATGE ESPANYOL

Després d' una jornada electoral estrambòtica i tres jornades de mobilitzacions al carrer, només podem estar contents de tenir una població tant mobilitzada i conscient del lloc on estem ara mateix. Fins i tot amb el pacte Sanchez-Iglesias el diàleg és un miratge, la repressió continua, els presos continuen a la presó i els exiliats a l'exterior, mentre ells fan responsables als independentistes de "l' ascens de l' extrema dreta".   
Per això les úniques noticies bones són les mobilitzacions i el compromís i dignitat que han demostrat aquests dies milers de persones d' aquest país. Gràcies a tots ells i elles, als de les comarques gironines, i de tota Catalunya, especialment als nord-catalans i molt especialment als joves.

Ara des d' Espanya ens enviaran moltes propostes enverinades, cap de real. El PSOE voldrà fer el que no va fer el PP i els Ciudadanos, amb promeses a canvi de res. Molt de compte perquè històricament els catalans i catalanes solem caure en aquests paranys.

L' article d' ahir de Vicent Partal a Vilaweb, ens va semblar molt clar en la línia perillosa que veiem:

 






 Sorprenentment, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias s’han posat d’acord en molt poques hores per fer aquell govern que era completament impossible abans de les eleccions i que, de fet, en va precipitar la convocatòria. Curiós i interessant.

Diumenge, tothom coincidí a dir que el resultat electoral feia molt més difícil encara la formació de govern, perquè ningú no s’esperava una notícia com aquesta. És cert que Sánchez ha demostrat de sobres que es pot transvestir en qualsevol cosa per tal de conservar el poder. I ara toca fer-se el progressista. Però alguna tecla ha canviat de manera radical per permetre allò que no era permès.

Final del formulario

El pla sembla senzill i clarivident: pressionar les forces d’esquerra de la resta de l’estat perquè els donen de manera gratuïta els seus vots, invocant, sobretot, la necessitat de frenar Vox. Funcionarà? Jo crec que sí, sincerament. Crec que la pressió serà prou intensa a curt termini per a fer tremolar les cames, especialment les dels polítics independentistes. Em sembla que alguns d’ells acabaran abstenint-se o, fins i tot, votant-hi a favor. No hi confie gens, què voleu que us diga. Però a mitjà o a llarg termini, i és això que importa, aquest govern tampoc no funcionarà ni resoldrà la crisi perquè, en realitat, l’única cosa que fa és incorporar definitivament Podem al consens espanyolista, sense canviar ni una coma de la posició que ja ha fracassat a Catalunya i que, per això mateix, continuarà fracassant.

Perquè l’acord diu, en referència a la situació catalana, que l’objectiu del govern Sánchez-Iglesias és ‘garantir la convivència a Catalunya’ i que amb aquesta finalitat ‘es fomentarà el diàleg a Catalunya, buscant fórmules d’entesa i encontre sempre dins la constitució’. Com ha remarcat molt bé Elisenda Paluzie, signant aquest acord l’única cosa que ha fet Podem i han fet els comuns és ‘comprar el relat del bloc del 155 del problema de convivència i diàleg dins Catalunya’. Un argument encertat que Marcel Maurí ha rematat a l’hora de fer veure que PSOE i Podem parlen de diàleg ‘a’ Catalunya i no pas de diàleg ‘amb’ Catalunya. I això significa no tan sols que continuarà el menyspreu i la negació respecte a les institucions catalanes sinó, sobretot, que persistirà la nul·la voluntat d’encarar cap canvi ni negociar res des d’Espanya. I sense que canvie la posició del govern espanyol, sense que accepte seure i parlar de l’exercici de l’autodeterminació, no hi ha solució possible. Sánchez i Iglesias continuaran allà on Sánchez és ara mateix tot sol: instal·lats obligatòriament en la gestió de la repressió i la negació de drets.

Però el temps posarà Podem i els comuns al seu lloc i aclarirà el panorama també dins l’independentisme. Perquè la nova dinàmica engegada després de la sentència no s’aturarà per aquest acord, que no frenarà la repressió ni obrirà la porta a cap diàleg. I en aquest sentit, és significatiu que els dos partits hagen corregut a anunciar l’acord enmig d’un Tsunami a la AP-7 que ha alarmat particularment el règim, perquè ha deixat més que clara la capacitat de mobilització i la decisió de l’independentisme, i hores després d’haver rebut a Luxemburg una bufetada monumental sobre la immunitat d’Oriol Junqueras.

Des del 14 d’octubre, aquest país ha canviat radicalment i ha anat posant Espanya en més dificultats i tot que les que Rajoy va viure el 2017 amb el referèndum d’autodeterminació i la proclamació de la República. Perquè ara la desobediència s’ha escampat i va prenent cos en la població, despullant d’aquesta manera la incapacitat d’Espanya per a controlar el territori. I perquè l’independentisme ha recuperat la voluntat de guanyar i està disposat a tot, sense deixar-se atrapar en la mentalitat subsidiària que tant de mal li havia fet. I ves que no siga precisament aquesta la clau perquè en poques hores s’haja pogut pactar aquell govern impossible que va arribar a motivar les eleccions de diumenge. Algú no el beneïa aleshores, però ara s’ha convençut que no queda cap més barrera per a provar de frenar la revolta dels catalans.

SOBRE LA JORNADA DEL 10 DE NOVEMBRE

Abans de res, felicitem als organitzadors dels més de 300 actes que es fan avui a tota Catalunya i a totes les persones que dia rere dia han sortit i surten al carrer a expressar les seves opinions, com hauria de ser en qualsevol país democràtic.
En relació a la jornada de demà, Estat Català volem expressar el nostre pensament:

  Demà hi ha unes votacions a Espanya que ha proposat el Cap del Govern del país veí per a dissimular la crisi espanyola institucional, política i sobretot econòmica. La posició d’ Estat Català històricament sempre ha estat de no col.laborar en mantenir un govern espanyol o un altre, perquè sigui quin sigui el color, els catalans sempre som utilitzats i al final guanyi qui guanyi sempre som els culpables. No cal recordar ara com van acabar els polítics catalans que van intentar canviar coses a Espanya (des de Prim o els Presidents de la 1ª República fins ara).  

Per tant, entenem que són unes eleccions inútils per a nosaltres i totalment prescindibles i no jugarem mai a “apuntalar” governs espanyols.  I menys en aquestes que han estat preparades a mida perquè pugi Vox, una vegada resolts els problemes interns del PP (Aznar-Rajoy) i una vegada s’ha aprofitat al màxim el rendiment d’ aquest partit de laboratori lerrouxista de nom Ciudadanos. Ara només queda competir per veure qui és més espanyol, que és el que ha estat aquesta campanya.

Tots sabem que no avançarem gens en unes urnes posades pel Regne d’ Espanya, el màxim ridícul és que els policies que van atonyinar la gent l’ 1-O per votar, ara volen votar ells demà i el Tribunal Suprem ha ordenat a la Junta Electoral Central que garanteixi que els agents puguin exercir els seus drets !!! Estat Català ens preguntem, què volen canviar a Madrid, si tot “està lligat i ben lligat” ?

Guanyi qui guanyi continuarà el regim del 78 i això que en diuen ´”transició”. Cap dels que guanyi tocarà ni un punt de l’ estructura institucional, política ni econòmica, només petits detalls cosmètics que puguin donar un petit rèdit electoral a curt termini (com la distracció del valle de los caidos).

En el sector independentista, també podem fer moltes crítiques a tots els partits i moltes preguntes, moltes. Només cal veure les ganes amb les que han entrat en una competició per uns diputats que no serviran per a canviar res, ni garanteixen la independència, ni canvis polítics ni econòmics. Estat Català sempre ha estat contra aquesta visió partidista de Catalunya. I encara més, sabent que quan es sapin els resultats el partit guanyador insistirà en aplicar l’ estratègia basca a Catalunya i endurir les actuacions político-judicials-policials.

Critiquem la poca visió de país que han tingut tots, la supeditació als interessos partidistes i no haver pogut ni tan sols fer un grup parlamentari a Espanya. Per totes aquestes raons (i moltes més) entenem que hi ha persones que no van a votar i s’ abstenen, però des d’ Estat Català votarem, malgrat tot.

Votarem per visió de país, com sempre ha fet Estat Català, per un partit independentista (la militància té llibertat de vot). Però que no oblidin mai que no votem per un partit o un altre, votem perquè hi hagi constància que no ens rendim, que no ens considerem perdedors( perquè no hem perdut), votem per a continuar de manera persistent després del 10-N ,votem per l’ 11, el 12... Votem per a consolidar la República Catalana i sobretot per acabar amb l’ autonomisme (ja tocat de mort) i sobretot votem per la gent que creu i que s’ estima aquest país, que surten al carrer, que son empresonats o exiliats i que sapin que no ens rendirem.

LLIBERTAT, INDEPENDÈNCIA, REPÚBLICA CATALANA.

ESPANYA ESTÀ COLGADA PEL NÚVOL DEL FEIXISME.

Aquests dies el PSOE, Sanchez i Iceta s' han dedicat a centrar la campanya en Catalunya, sembla que siguem els seus majors comepetidors, gairebé els majors enemics. El poc respecte als catalans i catalanes els surt per la boca, en aquesta cursa per a semblar molt "espanyols", a vegades es distingeix poc PSOE, PP, Ciudadanos i Vox. 
Potser com diu en Partal, Espanya "està colgada pel núvol del feixisme".

És esgotador encendre el televisor, escoltar la ràdio, llegir els diaris, seguir les xarxes socials amb l’interès de saber què pensen els nacionalistes espanyols. Quanta bilis. Quin nivell de violència verbal. Costa, fins i tot, fer el recompte de la quantitat de barbaritats que han dit o fet les darreres hores. Perquè hem vist Pedro Sánchez dir, com si no passés res, que tant hi fa si som el cinquanta, el seixanta o el setanta per cent de la població els qui volem una cosa, que això no canviarà res. I hem sentit ministres socialistes, so-ci-a-lis-tes!, discutir el dret de vaga o manifestació, dient que si molestes algú, aleshores deixa de ser un dret. Fins i tot, el ministre de Ciència s’ha atrevit a dir que les universitats no haurien de tenir opinió pròpia i haurien de ser neutres en termes socials. Tal com les volia Franco. I coses molt més greus. A Viladecans, hem estat testimonis de com una mena d’escamot, no se sap si feixista, policíac o totes dues coses alhora, intentava segrestar un jove per haver protestat davant un míting socialista. Un míting, per cert, on hem vist Miquel Iceta cridar com un posseït ‘Visca la Guàrdia Civil’, i jo pensava en el pobre i estimat García Lorca: ‘La Guardia Civil / avanza sembrando hogueras’… Recordes el poema, Miquel?

Ep, parle només dels socialistes –d’aquests que es diuen socialistes– passats ja amb armes i bagatges al bàndol de l’autoritarisme. Perquè les barbaritats dels altres, aposentats de sempre en aquell racó negre, fosquíssim, del pensament humà, ni les explique. A l’Ateneu de Madrid, a l’Europa del 2019, s’ha pogut fer una fotografia del teatre ple de gent fent marcial la salutació feixista. Legalment. A Saragossa una turba multitudinària, aquesta sí, ha intentat linxar els companys aragonesos valents i dignes que es plantaven contra aquest estat de coses. I allà teniu els cadells de Vox pel camí de ser la tercera força al parlament, a veure si així ensenyen a la cega Europa l’Espanya real, què caram és i què no és…

Final del formulario

Espanya està colgada pel núvol del feixisme, embogida i fora de control. Enfurismada per la revolta i la dignitat del poble de Catalunya. Espantada perquè no pot derrotar-nos de cap de les maneres. Un núvol que no ha de tapar mai els qui el combaten en les situacions més difícils, cap als quals ha d’anar en tot moment la nostra més sincera i directa solidaritat, el nostre suport incondicional i la nostra defensa tancada i contundent.

Ara bé, la solidaritat no pot passar per alt la realitat, perquè una anàlisi errònia de la situació ens faria mal a tots. I la deriva de la nació espanyola cap al feixisme, cap a l’autoritarisme, és la que és. El nacionalisme espanyol sempre ha estat autoritari, però no sempre ha infectat la nació dels espanyols. Ara, novament, ha traspassat la ratlla i, novament, ho va aconseguint. I això, cal saber-ho i dir-ho, perquè si no, la reacció no serà l’adequada.

També perquè fenòmens com aquests els hem vists en altres països. I hem après que no eren definitius, que es podien revertir. Quan no ets dels oprimits sinó dels opressors, esquivar la realitat és una manera còmoda de fugir de la pròpia responsabilitat. Ens passa a molts homes pel fet irreparable de ser-ho, per exemple. Passa amb molts nacionals de les nacions reconegudes, pel fet irreparable, biogràfic, de ser-ho. Passa amb molta gent de pell blanca. Passa amb la majoria dels molt rics.

Quan vaig arribar a la Sud-àfrica de l’apartheid, em vaig quedar desconcertat en comprovar que l’esquerra blanca, gent amb qui em podia entendre en gairebé tot, considerava Mandela un terrorista i es negava a acceptar la tesi democràtica de ‘una persona, un vot’ perquè ‘els negres’ eren majoria. Mandela i els sud-africans van aconseguir d’eixir junts del pou, però només després d’haver posat les cartes clarament sobre la taula i de netejar a fons els conceptes i les idees que enverinaven la gent. Als Balcans vaig viure, probablement, les situacions més dures de la meua vida i vaig aprendre que en una guerra tots poden ser igual de criminals, els qui ataquen i els qui es defensen. Però també vaig descobrir que això no treu la raó als qui la tenen ni treu culpabilitat als qui en tenen. Més i tot: als Balcans em vaig convèncer que sí que hi ha pobles que tenen culpa, contra allò que és políticament correcte. Que no tot és culpa únicament del govern o dels polítics. Que hi ha pobles, nacions, que pel seu fanatisme, per com de tancats estan al món, per la seua absència de crítica, pel seu supremacisme expressat a flor de pell com un fet quotidià, també són responsables dels actes abominables contra altres pobles que provoquen i cometen els seus dirigents. Sèrbia es va enfonsar en la misèria tota sola, intentant arrossegar les nacions que hi havien viscut unides, i li costarà dècades eixir del pou on s’ha ficat. Sud-àfrica té molts problemes, gravíssims, però ha eixit del principal amb una nota molt alta.

Així doncs, el núvol feixista que avui amenaça Espanya pot escampar, com va passar a Sud-àfrica, o pot comprometre durant dècades la viabilitat d’Espanya, com va passar a Sèrbia. Però no som nosaltres els qui hem de salvar Espanya. De fet, dubte que ningú puga salvar Espanya a hores d’ara. La nostra tasca és salvar-nos a nosaltres mateixos d’aquest monstre que creix i creix i creix, cada dia més. Sabent, en tot cas, que anar-se’n, i no parle només del Principat, també és la millor manera d’ajudar els qui s’estimen aquell país i el volen tan digne i normal com qualsevol altre. Però, sobretot, assumint que anar-se’n és l’única oportunitat que tenim de tornar a viure com a persones decents, en un estat democràtic que respecte les llibertats de tots i anime que les diferències socials, culturals i polítiques, les dissidències, es puguen debatre, respectar i resoldre només amb el diàleg i el debat, amb el reconeixement de l’altre.