Avui hem llegit un article a Vilaweb d´Ot Bou que ens sembla interessant per a compartir:
L' ESTRATÈGIA QUE ENS EMPETITEIX.
Junts pel Sí i Ciutadans parlaven de
dues realitats socials paral·leles i contradictòries. Que tots dos poguessin
guanyar unes eleccions només s’entén si hi ha dos blocs de catalans que viuen
realitats diferents. I hi són, perquè en termes d’identitat nacional hi ha una
fractura més que significativa entre l’electorat de cadascú. I quan es vota la
nació la resta es relativitza. L’estratègia de Ciutadans, com la d’ERC aquest
darrer any, parteix d’aquesta constatació: nacionalment, mal que ens pesi, no
som un sol poble.
Res que no sapiguem, la societat
catalana està dividida. No en dues meitats, perquè els blocs són desiguals,
però sí en dues nacions. Espanya, amb la seva maquinària mediàtica i política,
ha vetllat perquè a Catalunya hi visqués gent que se sentís només espanyola i
rebutgés tot o gairebé tot l’imaginari sòcio-cultural català. I se n’ha sortit
gràcies a l’ocupació, fent-los percebre que la catalanitat els exclou i que la
independència els amenaça la identitat. És un problema que l’independentisme ha
d’afrontar.
A les eleccions, es tradueix així: el
bloc que articula la nació catalana és el majoritari i el més mobilitzat. És el
bloc dels qui, si en un pla ideal haguessin de triar entre la Catalunya actual
i una Catalunya lliure, la triarien lliure. I sempre governa qui queda primer
entre els partits d’aquest bloc. D’aquí
vénen els vint-i-tres anys de Pujol, i d’aquí ve que els socialistes no
manessin fins que no hi va pactar Esquerra: el PSC sabia (Ciutadans no tant)
que un partit com el seu, líder entre el bloc de nació espanyola, només podia
governar si persuadia gent de l’altre bloc, que sempre lideraria Convergència,
perquè el seu és minoritari.
Per això al PSC hi han conviscut dues
ànimes: la de Celestino Corbacho, que ha acabat a Ciutadans, i la de Marina
Geli, que ha acabat a Junts per Catalunya. Una ànima per a cada bloc era
l’única autovia a l’hegemonia per a un partit que no podia seduir prou gent de
nació catalana. Per això, també, Ciutadans va arrasar sense cap més discurs que
la visceralitat i l’exaltació de l’espanyolisme. El PSC i Iniciativa li havien
fet tota la feina, alimentant el discurs que la Catalunya autonòmica discrimina
tothom que no té els cognoms catalans i que una Catalunya no espanyola
directament els marginaria.
L’amenaça que la catalanitat és
excloent, a més de ser una farsa desmentida fàcilment pel mestissatge
estructural de la societat catalana, és una barrera molt efectiva perquè hi
hagi catalans de nació espanyola que es neguin a formar-ne part. I
electoralment és molt sucosa. La retòrica d’Arrimadas va saber aprofitar molt
bé aquest sentiment d’identitat en perill que, durant anys, s’havia cuinat a
foc lent. A tot això hi havia contribuït també, cal dir-ho, l’entramat empresarial
de la burgesia catalana, que durant dècades ha assalariat molts immigrants com
a treballadors precaris, de manera que a la barrera nacional hi afegia un
aprofundiment de la barrera de classe, que encara dificulta més la integració.
També per això, abans que esclatés tot,
Duran va poder fer una predicció impecable: ‘El procés trencarà el PSC,
trencarà Convergència i Unió, trencarà Unió, dividirà Iniciativa i situarà
Esquerra Republicana hegemònica en l’espai nacionalista.’ No era cap visionari:
era fàcil que encertés. Sabia que el procés era de base popular i que tornava a
fer surar el conflicte nacional als ulls de tothom, i sabia que això provocaria
la desfeta de tots els qui havien fet política a còpia de negar que hi ha un
conflicte nacional a Catalunya, com si l’haguessin resolt els consensos
artificials de la transició.
Junqueras i el seu nucli dur, com Duran,
ho tenen perfectament apamat. Han entès que, per ser el partit que governi els
deu anys vinents, fent de Pujol no en tindran prou, perquè la gent preferirà
sempre l’original. I només els queda la fórmula Maragall: dues ànimes. Han
entès que per guanyar les eleccions han d’eixamplar la seva base i que només
se’n sortiran si ERC creix entre els qui votaven la part espanyola del PSC; per
això anul·la el component nacional de l’independentisme i per això ven diàleg i
pacificació, perquè és la manera ràpida de seduir gent que no votaria mai
Convergència i que veu Esquerra com l’únic partit de govern que pot reprendre
el consens fictici.
Si els ideòlegs d’ERC defensen que a TV3
hi cal més castellà; si Rufián estima més la bandera republicana espanyola que
va empresonar Companys que no pas el llegat de Macià; si Tardà elogia la
constitució espanyola i fa seu el relat repressor amb els CDR empresonats; si Mundó
diu que només tindrem legitimitat quan siguem més del 50% a l’àrea
metropolitana de Barcelona; si titllaven de violentes les protestes contra la
sentència; si es passen el dia parlant de la solidaritat castellana i ja no
parlen mai de les Illes Balears ni de Catalunya Nord; si han canviat
‘independència’ per ‘república’… és per a espanyolitzar l’independentisme.
Perquè saben que és l’única manera de governar Catalunya si no ets
Convergència, com ho sabia Maragall. No han fitxat el seu germà perquè sí.
De moment, sembla que la jugada els dóna
fruits. ERC creix on vol créixer, que és l’àrea metropolitana de Barcelona, i
fa mesos que les enquestes l’entronen com el guanyador de les properes
autonòmiques. Però l’eixamplament de base és provisional. ERC no fa nous
independentistes: creix a força de diluir el seu propi independentisme. És a dir, fa nous autonomistes. I
ho fa desmobilitzant els seus, cultivant-ne la por, i maquillant el conflicte
de cara als nous votants. Els diu: ‘Tranquils,
no cal que canviï res, no hi ha conflicte, no hi ha nació.’
Les dades ho despullen: n’hi ha tres
d’especialment significatives. L’últim CEO mostra que només el 19,6% de votants
d’ERC creu que el procés acabarà amb la independència, entre 12 i 13 punts per
sota de JxCat i la CUP. La majoria (un 42,4%, xifra similar a la de Ciutadans)
creu que acabarà amb un pacte amb l’estat. Continuem. Tan sols el 65,6% de
votants d’ERC completa la frase ‘creu que Catalunya hauria de ser…’ afirmant:
‘un estat independent’. Això és un 24% menys que el 2015, un 8% menys que l’any
passat, i entre un 15% i un 20% menys que JxCat i la CUP enguany. I per acabar:
els resultats de les darreres eleccions espanyoles proven que, on hi ha més
població independentista, JxCat i la CUP creixen a costa d’ERC i, en canvi, els
republicans creixen on n’hi ha menys.
Els problemes que deriven de tot això
són gravíssims. Primer, per al partit: si guanyes perquè, negant el
conflicte, la gent amb qui no comparteixes nació et veu com el mal menor, de
seguida que el conflicte es torni a fer urgent, el teu nou electorat se’n
tornarà amb els de sempre i els qui ja eren amb tu hauran abandonat el vaixell.
Segon: quins incentius polítics tindràs, d’aquí a un temps, per a convèncer
tothom que cal la independència d’un territori on dius que no hi ha cap
conflicte i on la cultura castellana es pot fer majoritària sense problemes? I
saps, a més, que l’actiu més potent per a sumar nous independentistes és vendre
la independència com l’única eina que farà possible d’avançar socialment. Si et guanyes la confiança dels
votants prometent un govern d’esquerres com si fos possible fer canvis
significatius sense la independència, com la penses fer atractiva?
Però el més greu és el tercer. Un país
on hi ha dues realitats nacionals que, si s’expressen obertament, xoquen, és un
país fallit: vol dir que quan hi ha calma una de les dues viu ofegada. Apostar
per aparcar durant un temps el conflicte i creure que ara convé calma és un
error estratègic històric. Perquè, amb Espanya, la calma no ens condueix a cap
situació de neutralitat. Ens condueix a una situació on a efectes socials,
culturals i polítics s’imposa la realitat que té un estat i un exèrcit al
darrere. I que s’imposi vol dir que debilita l’altra, que l’erosiona de mica en
mica. Aquesta és l’opressió, i això és l’ocupació.
El mestissatge en un país no pot
consistir mai en una convivència que només funciona si se simula un consens. En
un país mestís de debò, els ciutadans, sense renunciar a cap origen ni
sentiment, conviuen bé perquè senten que formen part del mateix projecte. La
independència ofereix aquest país equilibrat, perquè la Catalunya mestissa ja
existeix i funciona. Espanya, en canvi, no podrà oferir-lo mai, perquè neix
exactament d’aquest desequilibri, perquè el seu projecte de país es fonamenta
en la castellanització de tot i de tothom.
Aquí som un país doble perquè hi ha qui
ha treballat per un mestissatge unificador i qui ha treballat per un
mestissatge divisiu, de dues ànimes, que sostingués el sistema d’ocupació.
L’aposta estratègica que cal, la valenta, és enfortir l’unificador, i no pas
aprofitar-se de la divisió per quatre diputats més. L’aposta complicada és
estendre del tot la idea que només essent independents desapareixerà el
conflicte i, alhora, oferir una catalanitat que sigui tan inclusiva com
catalana, perquè ja existeix, perquè és possible, perquè és la catalanitat
majoritària, perquè a Espanya sempre hi haurà opressió i en una Catalunya
lliure no n’hi hauria, perquè ara no podem avançar socialment i en una Catalunya
lliure ho faríem.
El repte és construir un projecte de
país fort, clar i atractiu, i no pas aigualir-lo. Ser independents per a
continuar essent el país que som, i no pas deixar de ser el país que som per a
ser independents. Haver crescut d’aquí a cinc anys perquè has convençut, i no
pas créixer ara perquè t’has venut bé. Sense expulsar de la catalanitat els
votants de Ciutadans, i sense espanyolitzar els catalans disfressant-ho de
pragmatisme. Hi ha molta feina per fer, i potser l’any vinent no donarà la
majoria absoluta a ningú. Però d’aquí a uns anys la tindrem a les eleccions i,
sobretot, al carrer. I és l’única manera de salvar aquest país. Tot el contrari
ens matarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada