Per això les úniques noticies bones són les mobilitzacions i el compromís i dignitat que han demostrat aquests dies milers de persones d' aquest país. Gràcies a tots ells i elles, als de les comarques gironines, i de tota Catalunya, especialment als nord-catalans i molt especialment als joves.
Ara des d' Espanya ens enviaran moltes propostes enverinades, cap de real. El PSOE voldrà fer el que no va fer el PP i els Ciudadanos, amb promeses a canvi de res. Molt de compte perquè històricament els catalans i catalanes solem caure en aquests paranys.
L' article d' ahir de Vicent Partal a Vilaweb, ens va semblar molt clar en la línia perillosa que veiem:
Sorprenentment, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias s’han posat d’acord en molt poques hores per fer aquell govern que era completament impossible abans de les eleccions i que, de fet, en va precipitar la convocatòria. Curiós i interessant.
Diumenge, tothom coincidí a dir que el
resultat electoral feia molt més difícil encara la formació de govern, perquè
ningú no s’esperava una notícia com aquesta. És cert que Sánchez ha demostrat
de sobres que es pot transvestir en qualsevol cosa per tal de conservar el
poder. I ara toca fer-se el progressista. Però alguna tecla ha canviat de
manera radical per permetre allò que no era permès.
El pla sembla senzill i clarivident:
pressionar les forces d’esquerra de la resta de l’estat perquè els donen de
manera gratuïta els seus vots, invocant, sobretot, la necessitat de frenar Vox.
Funcionarà? Jo crec que sí, sincerament. Crec que la pressió serà prou intensa
a curt termini per a fer tremolar les cames, especialment les dels polítics independentistes.
Em sembla que alguns d’ells acabaran abstenint-se o, fins i tot, votant-hi a
favor. No hi confie gens, què voleu que us diga. Però a mitjà o a llarg
termini, i és això que importa, aquest govern tampoc no funcionarà ni resoldrà
la crisi perquè, en realitat, l’única cosa que fa és incorporar definitivament
Podem al consens espanyolista, sense canviar ni una coma de la posició que ja
ha fracassat a Catalunya i que, per això mateix, continuarà fracassant.
Perquè l’acord diu, en referència a la
situació catalana, que l’objectiu del govern Sánchez-Iglesias és ‘garantir la
convivència a Catalunya’ i que amb aquesta finalitat ‘es fomentarà el diàleg a
Catalunya, buscant fórmules d’entesa i encontre sempre dins la constitució’.
Com ha remarcat molt bé Elisenda Paluzie, signant aquest acord l’única cosa que
ha fet Podem i han fet els comuns és ‘comprar el relat del bloc del 155 del
problema de convivència i diàleg dins Catalunya’. Un argument encertat que
Marcel Maurí ha rematat a l’hora de fer veure que PSOE i Podem parlen de diàleg
‘a’ Catalunya i no pas de diàleg ‘amb’ Catalunya. I això significa no tan sols
que continuarà el menyspreu i la negació respecte a les institucions catalanes
sinó, sobretot, que persistirà la nul·la voluntat d’encarar cap canvi ni
negociar res des d’Espanya. I sense que canvie la posició del govern espanyol,
sense que accepte seure i parlar de l’exercici de l’autodeterminació, no hi ha
solució possible. Sánchez i Iglesias continuaran allà on Sánchez és ara mateix
tot sol: instal·lats obligatòriament en la gestió de la repressió i la negació
de drets.
Però el temps posarà Podem i els comuns
al seu lloc i aclarirà el panorama també dins l’independentisme. Perquè la nova
dinàmica engegada després de la sentència no s’aturarà per aquest acord, que no
frenarà la repressió ni obrirà la porta a cap diàleg. I en aquest sentit, és
significatiu que els dos partits hagen corregut a anunciar l’acord enmig d’un
Tsunami a la AP-7 que ha alarmat particularment el règim, perquè ha deixat més
que clara la capacitat de mobilització i la decisió de l’independentisme, i
hores després d’haver rebut a Luxemburg una bufetada monumental sobre la
immunitat d’Oriol Junqueras.
Des del 14 d’octubre, aquest país ha
canviat radicalment i ha anat posant Espanya en més dificultats i tot que les
que Rajoy va viure el 2017 amb el referèndum d’autodeterminació i la
proclamació de la República. Perquè ara la desobediència s’ha escampat i va
prenent cos en la població, despullant d’aquesta manera la incapacitat d’Espanya
per a controlar el territori. I perquè l’independentisme ha recuperat la
voluntat de guanyar i està disposat a tot, sense deixar-se atrapar en la
mentalitat subsidiària que tant de mal li havia fet. I ves que no siga
precisament aquesta la clau perquè en poques hores s’haja pogut pactar aquell
govern impossible que va arribar a motivar les eleccions de diumenge. Algú no
el beneïa aleshores, però ara s’ha convençut que no queda cap més barrera per a
provar de frenar la revolta dels catalans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada