dijous, 1 de maig de 2014

Sr. NAVARRO, NO S' AFEGEIXI ALS PROVOCADORS.


Sembla que els mitjans han decidit que l' agressió a Pere Navarro (psc) fossi la noticia de la setmana. Hem esperat uns dies per escriure.
En aquests dies no hem vist cap detall que ens faci considerar aquesta agressió com un fet excepcional, ni de bon troç un fet fruit de la "crispació que es dóna a Catalunya" (ho posem entre cometes perquè això de la "crispació" només ho veuen ells: Fernandez Diaz, Camacho, Rivera, Navarro ...).
Anem a pams, qualsevol agressió lleu (com un cop de puny) és evident que és una agressió, però no és un fet excepcional dintre del context en què ens movem ( i no només a Catalunya, que és el que intenten explicar ells).
I es pot preguntar a diferents polítics i regidors (fins i tot del seu partit) sobre moments de tensió viscuts en diferents moments de la història recent als seus àmbits de treball o ajuntaments (moltes vegades amb motiu de la política ambígua dels dirigents dels seus partits, fins i tot amb l' abandonament d' una línia més esquerrana o de destrucció de llocs de feina).  
La segona qüestió és que l' agressió es deixa entreveure que és un fet provocat per sectors propers al "sobiranisme" (degut a la "crispació"). Ell diu que l' agressió és creuar "una línia vermella".
I aquí sí que nosaltres ho veiem diferent: la "línia vermella" és deixar entreveure coses que no es demostren amb cap fet. La "línia vermella" és dir mitges paraules. O és que dir que va ser agredit per "una dona de classe mitjana" vol dir que era independentista?
A Terrassa es pot saber en pocs dies la identitat de l' agressora, i si ell mateix no ha donat més dades, ens fa pensar que no té res a veure amb l' independentisme.
Per una altra part, esperem que reflexioni el sr. Navarro abans de parlar. Primer, hom ha de demostrar o donar dades clares del que diu i segon no ha de donar més arguments ambigus (que ja en tenen prou) als mitjans de la "capital de España" (altres en diuen "Caverna") perquè diguin dia sí i dia també que a Catalunya els unionistes no poden dir el que pensen. Aquestes persones només són provocadors.

Ens agradaria tenir una altra opinió del sr. Navarro, però només li podem dir que deixi en pau l' independentisme i treballi pel seu partit abans que s' enfonsi definitivament.  

Avui a Vilaweb, hem vist un article d' en Pere Cardús que afegim (només un extracte) perquè ens sembla prou significatiu:

...Senyor Navarro, quan el Tribunal Constitucional va carregar-se l’estatut votat pels catalans en referèndum vaig viure moments de molta tensió i em vaig sentir molt frustrat. Senyor Navarro, quan un històric dirigent i encara diputat del seu partit va dir que ell s’encarregava de passar el ribot a la voluntat manifestada per cent vint vots favorables i quinze de contraris al Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005, em va crispar molt i molt. Senyor Navarro, quan veig reiteradament que l’estat al qual paguem els nostres impostos no demana l’oficialitat del català a Europa, em poso molt nerviós. Senyor Navarro, quan sé que un percentatge molt elevat dels impostos dels catalans no tornen mai a Catalunya i, en canvi, s’exigeix a la Generalitat un esforç de moderació del dèficit descomunal en plena crisi econòmica, hi noto una violència contra la gent que més pateix que em posa malalt. Senyor Navarro, quan veig que la policia apallissa un afeccionat del Barça pel fet de portar una estelada i, en canvi, deixa que els afeccionats del Madrid llueixin símbols feixistes, se’m regira l’estómac i sento una mena de fracàs molt decebedor. Senyor Navarro, podria afegir centenars d’exemples de perquè la pertinença a Espanya genera nervis, frustració, tensió ambiental i crispació.

Amb tot, aquesta frustració, aquesta crispació, aquesta tensió i aquests nervis amb què viu una part molt important de la població catalana no li neguen gens, senyor Navarro, el dret de defensar el seu projecte d’una Catalunya dins d’Espanya. Que la seva proposta genera frustració i crispació? Ja ho sabem tots. Però té tot el dret de defensar-la i, si obté la majoria necessària, de dur-la a terme. Que la violència que arriba d’Espanya —verbal, econòmica, política i física— és molt gran i sorprèn que vostè vulgui insistir en un matrimoni per submissió? També és cert. Però continua tenint tot el dret de pensar com pensa, de defensar les seves idees i, sobretot, de dur-les a terme per vies democràtiques i pacífiques. Ara digui’m, si li plau, per què demana als independentistes que aturin la seva proposta? Per què apel·la a la crispació i a la tensió ambiental contra una determinada proposta? Per què creu que els catalans no haurien de poder votar? Està disposat a comparar la seva plantofada amb totes les expressions violentes que hem sofert els catalans de l’estat espanyol?

Demanar de poder votar en un referèndum sobre la independència és una manera de generar violència? N’està segur, que és aquesta demanda que crispa l’ambient? De quins sectors ha sentit expressions violentes i amenaces, senyor Navarro? Ja ha demanat als unionistes que abandonin els seus projectes perquè crispen l’ambient? I encara deixi’m preguntar-li: quan insisteix a demanar diàleg al president Mas, vol dir que no demana una renúncia? Vol dir que no desitja que es faci un pacte als despatxos per evitar que el poble parli a les urnes? No li sembla que per a millorar el clima i la cohesió és molt millor l’expressió lliure dels ciutadans que no el seu silenci?

Torno al principi. La cohesió social no pot ser el pretext per a impedir la democràcia o la voluntat de canvi. Aquesta cohesió social no pot ser la coartada per a emmudir un poble que sap que ha arribat l’hora d’expressar-se i que vol decidir el seu futur. La cohesió social només pot ser el resultat de la democràcia i, per tant, de la voluntat majoritària dels ciutadans. Precisament perquè podria trencar-se la cohesió social, cal que el poble s’expressi lliurement. No deixarem que es confongui la pau social amb el silenci. Ningú que no siguin els catalans pot decidir el futur de Catalunya. Demanar que s’aturi un procés democràtic amb l’amenaça d’una fractura social és inadmissible. Pretendre que una minoria imposi les seves idees a la majoria: això sí que trenca la cohesió de la societat catalana. En democràcia no es pot pretendre el silenci de la voluntat popular. Per això cal preguntar explícitament. La pau social no pot ser la pau dels cementiris.