ESTAT CATALÀ I EL FULL DE RUTA.

La DUI, únic camí cap la República Catalana

Ahir es va fer públic un full de ruta per part de CDC, ERC, l’ANC, l’AMI i Omnium que dóna opcions que ESTAT CATALÀ valorem com a positives: posa una altra vegada el camí cap a la independència en el punt de sortida, malgrat el tacticisme d’alguns partits per les municipals, també veiem positiu que es posi una data final de 18 mesos i un camí, que s’incorpori un mateix punt per a les opcions sobiranistes, i que garanteixi diverses candidatures a les eleccions del 27-S, tancant així un debat massa llarg i distorsionador. Fins aquí podem valorar-ho positivament. Una altra cosa és que els signants diguin que és un text obert a “modificacions de detall i ampliacions” i al mateix temps uns altres diguin que és prou concret per a permetre la continuïtat del procés.
Des d’ESTAT CATALÀ  creiem que el primer és el país i per tant saludarem positivament qualsevol iniciativa de continuar el procés conjuntament i units, que no vol dir subordinats a un sol esquema, i reforçarem qualsevol actuació que vagi en la direcció que volen la majoria dels catalans i catalanes.

És per això, que mirant els interessos del nostre país no en tenim prou que es torni a parlar d’estructures d’estat, d’una constitució i d’un referèndum dins la legalitat espanyola. Tant de bo els governs espanyols s’ avinguessin a pactar aquest procés, i no neguem que s’ hagi d’intentar el pacte, però no ens podem quedar aquí i no tenir sortida si aquesta via es converteix en “via morta”. El Tribunal Constitucional fa la feina que hauria de ser dels polítics i els exemples són molts: reforma de l’ Estatut, lleis catalanes diverses, 9N original, possibles estructures d’estat. Aquesta dinàmica político-jurídica ens deixa poques possibilitats de fer una Constitució catalana abans de la independència.
Sembla evident que primer hem de ser independents i després fer una Constitució catalana. Per això retornem al que hem estat dient des de fa molt temps, igual que altres forces polítiques: cal una DUI després del 27-S, fer una Constitució amb la participació de tots i totes i fer un referèndum per tal que la població doni la seva aprovació o no.
ESTAT CATALÀ creiem que primer cal treballar des d’ara per un bon resultat el 27-S, treballant continguts claus i territoris on no coneixen el procés, un resultat ampli i que deixi ben clara la voluntat dels catalans/es a nivell internacional.

I la segona qüestió, cal deixar enfilat el procés amb una DUI, una Constitució catalana i un referèndum i no a l’inrevés. I, sobretot, no deixar-ho tot, en cap cas, en mans de possibles negociacions amb el govern espanyol, perquè això ens portaria a una via morta.

HOMENATGE AL GENERAL MORAGUES.

Podríem parlar-ne molt del general Moragues: de la masia de Sant Hilari, de Sort, dels miquelets, del Pacte dels Vigatans, del setge de Barcelona, de l' intent d'embarcar cap a Mallorca ...
El que sí podem dir és que fou un dirigent català austriacista conseqüent i va ser una víctima de la repressió borbònica espanyols en la seva vessant més agressiva en l' intent d' esborrar els catalans.
L' oblit d' aquest general català va ser la norma durant molts anys, fins l' homenatge a Sort. Avui el recordem també des d' aquí i afegim els actes i homenatges que s' han fet a diferents llocs de Catalunya, el resum de Vilaweb ens serveix d' agenda per a demà al migdia al Born, a Barcelona:

Tot i ésser un dels militars catalans més actius en la guerra de Successió, en què es va implicar del 1705 al 1715, la figura de Josep Moragues ha quedat històricament relegada per uns altres noms clau de l'austriacisme català. La brutal execució a què fou sotmès, per a escarn dels catalans, va afavorir aquest silenci, que pràcticament no es va trencar fins al final del segle XIX, en plena Renaixença, amb el poema 'Lo cap d'en Josep Moragues' (1887) d'Àngel Guimerà.

Amb tot, el reconeixement institucional no arribà fins al cap d'un segle, quan el municipi de Sort (on el general va viure i es va casar) li va erigir un monument, el desembre del 1981. Poc després Òmnium Cultural va promoure'n una comissió d'homenatge, que des d'aleshores ha impulsat accions com ara un gran acte de record al pla de Palau de Barcelona el 9 de setembre de 1984 i la inauguració de plaques i monuments en honor seu a Gavà i Sant Hilari Sacalm. També va promoure la petició d'un record a Barcelona, que s'ha materialitzat en dues propostes: una placa a la plaça de Pau Vila, inaugurada el 1999, i un monument al pla de Palau, inaugurat el 19 d'octubre de 2013.

És en aquest últim lloc on  fins diumenge, en ocasió dels tres-cents anys de l'esquarterament del general Moragues, es fan actes d'homenatge

Divendres a les dotze es va fer una ofrena floral al Pla de Palau, amb la lectura del poema 'General Moragues' de Jordi Bilbeny. A la tarda, al Memorial 1714 de la plaça del Fossar de les Moreres, hi va haver tota mena d'activitats de record.

Dissabte s' ha fet un acte d'homenatge a les dotze del migdia al monument de Pla de Palau.

I demà diumenge a migdia es fa una ofrena floral al Fossar de les Moreres i una diada del general Moragues al Born Centre Cultural, amb recreacions històriques (11.30), una conferència de l'historiador Antoni Muñoz i de l'escriptor Albert Sánchez Piñol ('Noves dades i informacions sobre el general Moragues', a les 18.00) i la projecció del documental 'El general Moragues, l'heroi oblidat' (19.00).

DIES DE DOL.

El nostre condol a tots i totes els familiars i amics de les víctimes d' aquest tràgic accident.

L' ASFIXIA ECONÒMICA DE CATALUNYA ESTÀ SERVIDA?

Suso del Toro (escriptor honest i clar en les seves declaracions), alerta d' un concepte que potser alguns no han entés prou: els Governs espanyols mai han pactat ni pactaran res.
Està bé que alguns partits vulguin "explorar totes les possibilitats" però no hem de perdre de vista la qüestió objectiva clara: l' asfixia econòmica de Catalunya es va preparant.

Suso del Toro alerta: “No hi haurà pietat per al vençut. Madrid vol derrotar a Catalunya en un any per asfixia”.

L’escriptor gallec ens torna a regalar un gran i clarivident article, amb un títol que ho diu tot, Catalunya? Derrotada.

Del Toro ens recorda que Espanya no vol negociar res, i que l’únic objectiu de la pràctica totalitat de les forces polítiques espanyoles de dins i de fora del Parlament espanyol és derrotar totalment a Catalunya per asfixia, i la durada del combat està calculada, menys d’un any, i que negar-ho és part de la guerra política psicològica.

En el seu article, que publica el diari Ara, Del Toro explica que en els darrers dos anys els amos d’Espanya s’han espantat, i s’ha forjat un gran pacte de ferro dels poders econòmics, l’Íbex i els dos grans partits estatals sobre alguns assumptes clau de l’Estat, i un d’ells, és la derrota del catalanisme, i en un termini d’un any.

L’escriptor afirma que en aquesta estratègia de destrucció de l’enemic s’han utilitzat i s’utilitzaran tots els mitjans de l’Estat, legals i il·legals, entre ells la utilització de la policia com a instrument d’una estratègia en la lluita política (encarregada d’investigar i perseguir tant elements polítics com socials de la societat catalana), acompanyada de la utilització de la Justícia com una porra.

Les paraules de Rajoy  afirmant que d’aquí a un any les coses estaran més tranquil·les que avui, no indicaven, segons Del Toro, que es pretengui un diàleg o una negociació, es referia al fet que el procés polític català serà derrotat.

Com exemple recull les declaracions del candidat socialista a Madrid: “No es tracta de ser de dretes o d’esquerres, del que es tracta és de ser espanyolista. Que es preparin els “antiespanyols”. I també que el mateix candidat va recordar que, un dirigent de Podemos, va deixar clar que tampoc consentiran que els catalans decideixin el seu futur.

Del Toro alerta: “Madrid vol doblegar Catalunya. “Ríndanse” és la consigna, i per això opina que és un gran error lliurar-se a qui actua com un enemic. No hi va haver diàleg abans i no hi haurà pietat després. No hi haurà dignitat per al vençut”.

I conclou: Davant d’un conflicte polític plantejat amb la lògica bèl·lica, només hi ha tres sortides: guanya un, guanya un altre o es pacta armistici i es negocia. La societat catalana només té la seva ciutadania, i la necessita tota.

SANCHEZ GORDILLO SOBRE "PODEMOS I EL PROCÈS CATALÀ".

No coincidim gaire amb les perspectives i les opinions dels partits ni dels polítics espanyols encara que siguin "d' esquerres". No és perquè siguin espanyols, sinó perquè tenen una mirada "diferent" de la nostra quan parlen de Catalunya, dels Països Catalans, de la nostra cultura i llengua o senzillament de la gent del nostre país. Són dues visions oposades.
Però hi ha alguns polítics andalusos, gallecs, bascos... als quals tenim un respecte per la seva trajectòria i la seva posició. Ha estat bé que el dia de les eleccions andaluses Nació Digital hagi tret una notícia breu sobre l' històric alcalde de Marinaleda, Sanchez Gordillo.
No us podeu perdre el comentari de Sanchez Gordillo sobre "Podemos": aturarà el procès català. Fa temps que coincidim amb moltes opinions seves i avui, dia d' eleccions, vés per on, també coincidim.

Juan Manuel Sánchez Gordillo, alcalde de Marinaleda. Foto: Adrià Costa

José Manuel Sánchez Gordillo és una llegenda viva de la lluita política i social del camp andalús. Professor d'Història i alcalde de Marinaleda, una república independent de Sevilla, des de les primeres eleccions democràtiques, Sánchez Gordillo continua la seva batalla pel reconeixement de la nació andalusa.

Aquest dissabte a la tarda ha participat a l'assemblea d'aturats del seu municipi en què s'organitzava la setmana cultural i es distribuïen 40 llocs de treball per recollir faves.

Mentre els aturats del poble s'apunten a la llista, Gordillo atén Nació Digital. Coneix l'estat del procés català, al que atorga un adjectiu de "revolucionari més enllà del nacionalisme burgés". També defensa la lluita obrera dels catalans com a part indispensable del procés. Per això veu amb bons ulls les expectatives de la CUP. "Votar per la CUP està molt bé", apunta, bellugant el cap.

L'alcalde Sánchez Gordillo no sap de quina manera pot afectar l'esquerra andalusa el fenomen de Podem. No pot calibrar si aquest diumenge faran molt forat, fins i tot, a Marinaleda. Ara bé, té clar com el partit de Pablo Iglesias pot afectar a Catalunya. "Amb Podem a Catalunya, el govern espanyol s'ha tret un problema de sobre", sentencia el líder camperol. Està convençut que Podem "aturarà el procés català". Això està clar", rebla. 

FA 90 ANYS QUE XIULEM L' HIMNE ESPANYOL.

Hi ha polítics que demanen respecte per l' himne i pel rei espanyol, no és el nostre himne ni és el nostre rei i podriem estar d' acord, en principi.
Però, hi ha una cosa bàsica que alguns polítics obliden: el respecte es guanya dia a dia i els catalans FA 90 ANYS QUE XIULEM ELS HIMNES I REIS ESPANYOLS.
Potser s' haurien de preguntar si aquest llarg recorregut històric de xiulades és fruit de la manca de respecte dels catalans o de l' opressió continuada dels espanyols.

Llibertat. cat feia aquesta setmana aquest recordatori que us posem a continuació:

La "tradició culer" de xiular l'himne d'Espanya fa 90 anys

L’any 1925 es va produir la primera xiulada coneguda de l’afició del F.C. Barcelona a l’himne d’Espanya. A les finals de la Copa del Rei dels anys 2009, 2011, 2012 i 2014 els xiulets a l'himne i al rei es van repetir i aquest any 2015 serà la primera xiulada multitudinària a Felip VI.

La Copa del Rei que jugaran el proper 30 de maig el F.C. Barcelona i l’Athletic Club de Bilbao ha tornat a obrir el debat entorn la xiulada a l’himne espanyol i al rei d'Espanya (serà la primera xiulada multitudinària a Felip VI). Un debat que es repeteix cada any que juga la final el F.C. Barcelona, com va passar l’any passat quan l’afició culer va xiular massivament l’himne espanyol i el monarca a l’estadi de Mestalla a la final que varen jugar els blaugranes contra el Real Madrid (a internet van arribar a sorgir desenes iniciatives relacionades amb l’independentisme català que animaven a xiular l’himne  d’Espanya quan sonés a l’estadi del València pocs minuts abans de l'inici de la final de la Copa del Rei). La realitat és que la xiulada a l’himne d’Espanya és un fet gairebé tradicional als partits que juga el F.C Barcelona, ja sigui en futbol o basquet, tal com va passar els anys 2014, 2012, 2011, 2009...i 1925.

El 14 de juny de 1925 el F.C. Barcelona organitzava un partit en homenatge a l'Orfeó Català, que acabava de venir d'una gira per Itàlia. El partit es va jugar contra el Júpiter i a la mitja part una banda de música de la British Royal Marine va interpretar els himnes espanyol i anglès. En tocar la “Marcha real” tot l'estadi va xiular i per aquest fet el F.C. Barcelona va rebre una sanció de sis mesos de tancament de l'estadi.

L’any 2009 malgrat la censura de Televisión Española contra el boicot a l'himne borbònic espanyol i els intents de la realització d'enfocar a l'únic seguidor basc que hi semblava identificat, la xiulada massiva de catalans i bascos va aconseguir ofegar l'himne.

L’any 2011 es va xiular de forma molt evident l’himne d’Espanya i Juan Carlos I a la final de la Copa del Rei entre el Barça i el Madrid a Mestalla i un any més tard en previsió que el soroll de la xiulada es multipliqués per dos (la final va ser entre l’Athletic Club de Bilbao i el F.C. Barcelona) es van augmentar al màxim els decibels dels altaveus de l’estadi del València C.F. fet que no va evitar la censura de RTVE (Radio Televisión Española).

L’any 2014 TVE va seguir amb la tradició de polititzar la final de la Copa del Rei i a més a més de censura a la xiulada de l’himne espanyol i al Borbó va engegar la campanya #unidosporlacopa (un dels lemes de la campanya és “Que lo que una el fútbol no lo separe nadie”) on fins i tot es regalaven les pilotes de la final als participants que enviessin les millors fotografies d’amistat entre els “rivales però unidos por la copa”.

Els darrers anys alguns dels aficionats catalans que han xiulat l’himne espanyol han estat agredits per la policia nacional espanyola que sempre utilitza una tècnica d’atac similar: acostumen a abordar els aficionats del F.C. Barcelona quan estan sols anant o tornant del lavabo perquè no puguin ser auxiliats per les seves amistats i després donen la versió que el detingut és qui ha agredit la policia. Aquest any la Lliga de futbol ha advertit que s'afegirà a la perscució dels xiulets al rei.

 

PXC NO SE' N SURT D' APROFITAR L' ISLAMOFÒBIA.

Avui PxC (amb 2 regidors a la ciutat) no se n' ha sortit en el seu intent d' aprofitar l' islamofòbia i posar un punt de referència racista a nivell estatal a l' Hospitalet de Llobregat.
Aprofitem per penjar l' article de Vilaweb d' avui:

L'organització ultradretana i xenòfoba PEGIDA ha estat encerclada a L'Hospitalet de Llobregat. Però, a diferència del que va passar a la ciutat sueca de Malmö el febrer, ha estat un desplegament descomunal d'antiavalots dels mossos d'esquadra qui els ha encerclat, i no pas els manifestants antifeixistes. Que hi eren, i eren molts més que no pas els manifestants ultres, que no han arribat al centenar. I una altra diferència: PEGIDA no és PEGIDA, és una marca que branda Plataforma per Catalunya, que prova de treure'n rèdit electoral.

A quarts de vuit del vespre a la Rambla de la Marina de L'Hospitalet tot eren mossos d'esquadra, desenes i desenes, fent un perímetre que impedia a ningú, ni tan sols a la premsa, d'acostar-se a un petit espai reservat a la concentració ultra.

I a les vuit els ultres han anat arribant. Des d'una bona estona abans s'havien deixat veure pels carrers adjacents alguns dirigents de Plataforma per Catalunya, com Daniel Ordóñez, el regidor a l'ajuntament de L'Hospitalet. I després s'hi han afegit més individus, exhibint simbologia feixista, alguns de joves tapant-se la cara; d'altres, de mitjana edat, amb alguna pancarta, com una dona que ha mirat de sortir del cordó policíac i anar cap al lloc fins on la policia havia deixat arribar la concentració antifeixista, que ha aplegat uns tres-centes manifestants. El cartell d'aquella dona deia: 'Veïns del Raval, no volem viure en territori musulmà, volem les nostres arrels. La immigració i els sectaris no respecten la llibertat d'expressió'.

Aquest era si fa no fa el missatge. El missatge islamòfob de Plataforma per Catalunya. Ha estat aquest partit que ha fet de portaveu del moviment, fent veure que no tenen a veure amb PEGIDA. Però ells són els qui han portat la gent, i els que han portat la veu. El secretari general de PxC, Robert Hernando, ha fet les declaracions un cop dissolta la concentració, dient que PEGIDA té potencial. Avui se n'ha vist poc. En tot cas, serà el potencial que tingui PxC, que sembla tenir més força a les urnes que no al carrer.

Hernando ha arribat a dir que havien aplegat tres-cents manifestants. N'hi havia mig centenar. Era una concentració escarransida, de tons grisos i marrons, amb creus feixistes i algun crit nazi, amb la lectura d'un manifest que hem sentit de lluny, que ningú no ha escoltat, tan sols els ultres aplegats dins del cercle policíac: uns joves neonazis, gent de PxC, algun nostàlgic franquista i poca cosa més.

I qui són PEGIDA Catalunya? No se sap ben bé. Potser no són ningú. Robert Hernando diu que han vingut a la concentració 'dos o tres' alemanys. I com es diuen? No se sap. Hi ha una tal Montse Bisbal que va fer de portaveu de PEGIDA en la conferència de premsa de dilluns. Es veu que ella sí que és de PEGIDA. Però, tal com apunta el periodista Bertran Cazorla a La Directa, sembla que es tracta realment Montserrat Miñarro Bisbal, vinculada des de fa anys a PxC.

Plataforma per Catalunya s'ha posat avui una disfressa, prova d'agitar la islamofòbia, i mira d'aprofitar una finestra d'oportunitat que va intuir que s'obria arran de l'atemptat contra Charlie Hebdo per a eixamplar la seva base, escampant odi contra l'islam. Potser aquella finestra s'ha tancat. El perill és que se n'obrin més. Però aquest vespre la gent de L'Hospitalet de Llobregat tan sols ha vist una part de la ciutat ocupada per agents antiavalots, un grup d'antifeixistes que ha recorregut el tram entre la Rambla Just Oliveras i la Rambla de Marina, fent soroll, amb lemes com 'no passaran' i 'fora feixistes de tots els barris'. I allà, lluny, si s'hi fixaven, podien albirar una colla d'ultres aïllats, cridant fort sense que ningú no els sentís.

STOP RACISME

CIUDADANOS CULMINA LA SEVA CONSTRUCCIÓ MEDIÀTICA.

Els Ciudadanos estan rebent un bon suport mediàtic en la seva campanya espanyola, tot i no tenir representació a municipis fora de Catalunya.
Cal canviar la cara trista, encarcarada, centralista amb aspiracions imperialistes i caducades del PP per aires més guais. I els C's dónen la "talla".  
Bon article de David Bassa (que us adjuntem).
Potser només hauriem d' afegir el cas actual del militant de C's de Sitges, autor del cartell "no oficial" del carnaval de Solsona. La manipulació és el seu objectiu.        

Albert Rivera ho ha petat a la xarxa amb el Naranjito. Hàbilment, ha sabut girar l’última atzagaiada de l’inefable portaveu del PP, Rafael Hernando. Un nou cop d’audàcia del líder de Ciutadans. Però, fins a quin punt Albert Rivera es pot apropiar el mèrit d’aquesta audàcia? Fins a quin punt és amo d’ell mateix? Vet aquí la qüestió.

I és que Rivera és el contrari del self-made man. Rivera no és un home fet a ell mateix, és un home nascut i crescut mediàticament. El seu partit, Ciutadans, va entrar al Parlament el 2006 després d’una campanya electoral en què, tot i no tenir cap representació, va tenir portades, editorials i articles a dojo del diari El Mundo. Si feu una cerca d’hemeroteca del 2006 i cliqueu l’articulista Victoria Prego, per exemple, podríeu arribar a pensar que va ser la seva cap de campanya.

Però si El Mundo va ser la seva rampa de llançament extraparlamentari, un cop aconseguits els primers diputats, la construcció mediàtica va ser brutal. Albert Rivera té l’insòlit mèrit de ser el polític espanyol que ha sortit més cops a les televisions espanyoles, tot i no tenir cap representació a Espanya, absolutament cap! Quants cops ha sortit a El Gran Debate, de Telecinco? Quants a la Sexta Noche? Quants a Al rojo vivo? Quants a l’Espejo público, d’Antena 3? Quants a Las Mañanas, de Cuatro? Quants a 59 segundos, de TVE? Per no parlar d’Intereconomía i tots els seus colaterals...

Fins i tot a TV3, els seus tres diputats van provocar una allau d’entrevistes i reportatges  que, si s’haguessin de fer proporcionalment a la resta de partits, no hi hauria prou graella televisiva! I això que ell, malèvolament, sempre s’ha queixat d’estar censurat. Un discurs fal·laç que li ha servit per bastir una mena d’aura de partit anti-statu quo, de partit regenerador!

Si fem cas de les enquestes, els crèduls es compten per milers. I això que Ciutadans és un partit fundat pel fill d’un expresident de la Caixa i cosí del penúltim president de Catalunya Banc. O sigui, que molt lluny de l’statu quo tampoc estan. I regeneració, regeneració... també caldria estudiar-ho, començant pel mateix Rivera, que aquest 2014 serà el quart cop que es presenta a les eleccions al Parlament. Cap altre partit manté el candidat que tenia el 2006!

I si parlem de corrupció, Ciutadans tampoc no serien l’exemple a seguir. Perquè, tot i no haver tocat mai poder, tot i no haver governat mai enlloc, ja són uns quants els casos que els esquitxen. Tenen dues fundacions denunciades per la Sindicatura de Comptes. El qui va ser el seu portaveu al Parlament, Jordi Cañas, està imputat per frau fiscal. Però, malgrat la imputació, Ciutadans l’ha recol·locat com a assessor del seu grup al Parlament Europeu. I qui hi té al Parlament Europeu? Doncs Javier Nart, que va confessar tenir un compte a Suïssa. Per no parlar de Fernando Mut, que va haver de deixar de ser coordinador de Ciutadans a València arran de la seva imputació en el cas Innova. O Antonio Sánchez, candidat de Ciutadans a les últimes eleccions europees, detingut dins de l’operació Púnica. O Manuel Erdozaín, creador de Ciudadanos de Cádiz, partit que va pactar amb Ciutadans a les últimes europees, i que ha estat imputat per tràfic d’influències.

Tot això, però, no surt ni a la portada de l’ABC, ni a les cròniques d’El Mundo , ni tampoc a les d’El País, que és l’últim diari que s’ha afegit a l’onada de construcció mediàtica d’un candidat i d’un partit que, sense tenir cap representació a Espanya, ara ja sí, finalment, comença a sortir a totes les enquestes. La construcció està culminant. I, és clar, de contradiccions no en surt cap ni una. Ara bé, ser un candidat i un partit que no s’han fet a ells mateixos, té certs riscos, té un doble tall. I és que quan els diaris i teles decideixin que ja no el construeixen més o –anant més enllà- decideixin que ha arribat l’hora de deconstruir-lo, el ball de bastons pot ser antològic. L’atzagaiada de Rafael Hernando és un avís.