dissabte, 7 de març de 2015

CIUDADANOS CULMINA LA SEVA CONSTRUCCIÓ MEDIÀTICA.

Els Ciudadanos estan rebent un bon suport mediàtic en la seva campanya espanyola, tot i no tenir representació a municipis fora de Catalunya.
Cal canviar la cara trista, encarcarada, centralista amb aspiracions imperialistes i caducades del PP per aires més guais. I els C's dónen la "talla".  
Bon article de David Bassa (que us adjuntem).
Potser només hauriem d' afegir el cas actual del militant de C's de Sitges, autor del cartell "no oficial" del carnaval de Solsona. La manipulació és el seu objectiu.        




Albert Rivera ho ha petat a la xarxa amb el Naranjito. Hàbilment, ha sabut girar l’última atzagaiada de l’inefable portaveu del PP, Rafael Hernando. Un nou cop d’audàcia del líder de Ciutadans. Però, fins a quin punt Albert Rivera es pot apropiar el mèrit d’aquesta audàcia? Fins a quin punt és amo d’ell mateix? Vet aquí la qüestió.

I és que Rivera és el contrari del self-made man. Rivera no és un home fet a ell mateix, és un home nascut i crescut mediàticament. El seu partit, Ciutadans, va entrar al Parlament el 2006 després d’una campanya electoral en què, tot i no tenir cap representació, va tenir portades, editorials i articles a dojo del diari El Mundo. Si feu una cerca d’hemeroteca del 2006 i cliqueu l’articulista Victoria Prego, per exemple, podríeu arribar a pensar que va ser la seva cap de campanya.

Però si El Mundo va ser la seva rampa de llançament extraparlamentari, un cop aconseguits els primers diputats, la construcció mediàtica va ser brutal. Albert Rivera té l’insòlit mèrit de ser el polític espanyol que ha sortit més cops a les televisions espanyoles, tot i no tenir cap representació a Espanya, absolutament cap! Quants cops ha sortit a El Gran Debate, de Telecinco? Quants a la Sexta Noche? Quants a Al rojo vivo? Quants a l’Espejo público, d’Antena 3? Quants a Las Mañanas, de Cuatro? Quants a 59 segundos, de TVE? Per no parlar d’Intereconomía i tots els seus colaterals...

Fins i tot a TV3, els seus tres diputats van provocar una allau d’entrevistes i reportatges  que, si s’haguessin de fer proporcionalment a la resta de partits, no hi hauria prou graella televisiva! I això que ell, malèvolament, sempre s’ha queixat d’estar censurat. Un discurs fal·laç que li ha servit per bastir una mena d’aura de partit anti-statu quo, de partit regenerador!

Si fem cas de les enquestes, els crèduls es compten per milers. I això que Ciutadans és un partit fundat pel fill d’un expresident de la Caixa i cosí del penúltim president de Catalunya Banc. O sigui, que molt lluny de l’statu quo tampoc estan. I regeneració, regeneració... també caldria estudiar-ho, començant pel mateix Rivera, que aquest 2014 serà el quart cop que es presenta a les eleccions al Parlament. Cap altre partit manté el candidat que tenia el 2006!

I si parlem de corrupció, Ciutadans tampoc no serien l’exemple a seguir. Perquè, tot i no haver tocat mai poder, tot i no haver governat mai enlloc, ja són uns quants els casos que els esquitxen. Tenen dues fundacions denunciades per la Sindicatura de Comptes. El qui va ser el seu portaveu al Parlament, Jordi Cañas, està imputat per frau fiscal. Però, malgrat la imputació, Ciutadans l’ha recol·locat com a assessor del seu grup al Parlament Europeu. I qui hi té al Parlament Europeu? Doncs Javier Nart, que va confessar tenir un compte a Suïssa. Per no parlar de Fernando Mut, que va haver de deixar de ser coordinador de Ciutadans a València arran de la seva imputació en el cas Innova. O Antonio Sánchez, candidat de Ciutadans a les últimes eleccions europees, detingut dins de l’operació Púnica. O Manuel Erdozaín, creador de Ciudadanos de Cádiz, partit que va pactar amb Ciutadans a les últimes europees, i que ha estat imputat per tràfic d’influències.

Tot això, però, no surt ni a la portada de l’ABC, ni a les cròniques d’El Mundo , ni tampoc a les d’El País, que és l’últim diari que s’ha afegit a l’onada de construcció mediàtica d’un candidat i d’un partit que, sense tenir cap representació a Espanya, ara ja sí, finalment, comença a sortir a totes les enquestes. La construcció està culminant. I, és clar, de contradiccions no en surt cap ni una. Ara bé, ser un candidat i un partit que no s’han fet a ells mateixos, té certs riscos, té un doble tall. I és que quan els diaris i teles decideixin que ja no el construeixen més o –anant més enllà- decideixin que ha arribat l’hora de deconstruir-lo, el ball de bastons pot ser antològic. L’atzagaiada de Rafael Hernando és un avís.