MACIÀ: HOMENATGE AL FUNDADOR I PRIMER PRESIDENT D' ESTAT CATALÀ.

Us pengem un breu resum de l' acte d' ESTAT CATALÀ (avui a la plaça Catalunya, davant del seu monument) en homenatge al que va ser fundador i primer president del partit ESTAT CATALÀ:

Francesc Macià i Llussà  (Vilanova i la Geltrú 1959- Barcelona 1933) tothom recorda que va ser militar, polític i President de la Generalitat de Catalunya. 

Probablement el que es recorda menys és aquest mateix Macià clarament independentista, en set dates importants :

1.  Es va presentar com a diputat de Solidaritat Catalana a les eleccions del 21 d'abril de 1907 per Barcelona i les Borges Blanques,

2. El juliol de 1922 va fundar Estat Català i aquest partit va proclamar que “cal trencar qualsevol relació amb Espanya i proclamar l'Estat Català que es pugui confederar amb el País Valencià, les Illes Balears, la Catalunya del Nord i, potser, Occitània... “.

3. L'octubre de 1923, va haver de fugir a Perpinyà. A l'interior restà un directori format pel doctor Soler i Damians, Alzina i Vallmitjana. Però des de l’exili organitzaren 54 escamots de 10 membres cadascun.

4. L'octubre de 1925, ell i Josep Carner i Ribalta marxaren a Moscou per a entrevistar-se amb els dirigents de la Komintern, buscant suports internacionals per a Catalunya.

5. Va ser un dels que va organitzar la invasió del Sud de Catalunya des del Nord, des de  Prats de Molló (Vallespir) el 1926. El pla fou descobert per les autoritats franceses; Macià fou condemnat a sis mesos de presó i després deportat a Bèlgica, com la plana major del partit.

6. També va participar en l’ esborrany i l’ aprovació de la constitució provisional d'una futura República Catalana entre setembre i octubre del 1928.

7. Va ser clau en la Conferència d'Esquerres, celebrada els dies 17-19 de març de 1931 al carrer Cros de Sants i va ser cofundador d’ ERC.

8. Va ser elegit  President i formà el primer govern de la Generalitat republicana des del 14 de desembre de 1932 fins a la seva mort, el 1933.

Com en totes les figures polítiques, podem fer algunes crítiques, per exemple la situació creada després de la proclamació de la República Catalana i el descafeïnament de la Generalitat posterior. Però avui, i davant la situació política catalana actual, agafarem la part positiva (que va ser molta) de Macià i destacarem la seva valentia. Valentia que potser a vegades falta a alguns polítics catalans actuals. En uns moments en que ens calen polítics valents, Macià és tota una referència, no es va atemorir davant la presó, l’ exili o la deportació.

Des d’ ESTAT CATALÀ volem manifestar que ens sentim orgullosos de pertànyer a un partit històric i referent per a l’ independentisme i continuem lluitant per aconseguir els mateixos objectius d’ en Macià, encara no aconseguits, que avui definiriem amb conceptes més actuals com “independència”, “DUI”, “Constitució catalana”, “República Catalana” o “Països Catalans”. Uns conceptes que ja veiem en el text fundacional d’ ESTAT CATALÀ amb altres paraules.

Recordem també que, ESTAT CATALÀ, va fer la setmana passada la primera part del seu X Congrés i en un dels seus punts de ressolució conngressual va fer aquesta proposta:   

Estat Català, el seu nom ho diu tot, és l’objectiu pel qual Francesc Macià, el 1922, va fundar el nostre partit. Nosaltres participarem en totes les propostes unitàries que es facin amb la finalitat d’aconseguir la independència. Amb aquest esperit d’unitat i generositat, Estat Català estem disposats a cedir la nostra sigla històrica, si és que es creu oportú, tant si es fa una llista unitària i única de país com si s’opta per fer una llista unitària sota el mateix paraigües.

TEXT X CONGRÈS I ACTE D' HOMENATGE A MACIÀ D' ESTAT CATALÀ.

El cap de setmana passat (21 de desembre) ESTAT CATALÀ va fer el  X Congrès del partit a Barcelona.
El redactat del document final el teniu al final d' aquesta entrada.
Més endavant farem la segona part del Congrès, ja us informarem del lloc i data.

Aprofitem per posar el cartell de l' acte de demà d' ESTAT CATALÀ a la plaça Catalunya, davant el monument a Macià (president en el seu moment del partit) i recordant la data de la seva mort, un 25 de desembre de l' any 1933)
BONES FESTES A TOTHOM¡¡
SALUT I INDEPENDÈNCIA ¡¡

  

Document final del X Congrès del 21 de desembre.

 Unitat per la Independència, Estat Català

Estat Català ha celebrat a Barcelona, el dia 21 de desembre, el seu X Congrés. Després d’analitzar l’actual moment polític que viu Catalunya, creiem que som més a prop que mai d’aconseguir la independència. Davant d’aquest moment  excepcional del nostre país volem manifestar:

·         1-El poble català porta més de cinc anys, després de les consultes populars  del 2009, amb grans mobilitzacions amb la participació de centenars de milers de persones i amb una votació simbòlica del procés participatiu del 9N que ha estat una de les mobilitzacions més grans de la història de Catalunya, amb la participació de més de 2300.000 persones i amb un resultats de més del 87% a favor de la independència.

·         2-Creiem que la convocatòria d’eleccions plebiscitàries, per fer la declaració unilateral de la independència, no es pot endarrerir més i s’ha de fer de forma immediata a principis del 2015.

·       3- És un clam que el poble vol votar i vol votar independència, reclama una llista unitària que tregui  una àmplia majoria parlamentària per proclamar l’Estat Català i obtenir un immediat reconeixement internacional.

·      4- Creiem que les dues propostes de fer una llista unitària i única o una llista unitària amb diferents llistes sota un mateix paraigua no pot en cap cas ser l’argument o excusa per aturar el procés cap a la independència. Està suficientment provat que en les darreres independències a Europa hi ha hagut llistes separades amb el punt d’independència al programa o coalicions unitàries que han proclamat la independència i  no ha afectat el seu reconeixement internacional.

·     5-La lluita i resistència del poble català durant la guerra civil i la llarga nit del franquisme, els seus sacrificis amb vides humanes, anys d’exili i presó i el gran l’esforç de mobilització que ha fet el poble català a favor de la independència els darrers anys, es mereixen molta més generositat dels partits i la classe política per posar-se d’acord i deixar de banda tacticismes electorals.

·     6- Estat Català, el seu nom ho diu tot, és l’objectiu pel qual Francesc Macià, el 1922, va fundar el nostre partit. Nosaltres participarem en totes les propostes unitàries que es facin amb la finalitat d’aconseguir la independència. Amb aquest esperit d’unitat i generositat, Estat Català estem disposats a cedir la nostra sigla històrica, si és que es creu oportú, tant si es fa una llista unitària i única de país com si s’opta per fer una llista unitària sota el mateix paraigües.

Barcelona, 21 de desembre del 2014

INDEPENDÈNCIA I REPÚBLICA CATALANA.

Continuem pensant que fa setmanes que els polítics ens estan marejant, no se sap ben bé amb quin objectiu, encara que ens ho pensem.
Continuem pensant que tots s' haurien de comportar com veritables estadistes i procurar el bé del país davant de tot. Convocar eleccions, redactar una constitució catalana, establir complicitats internacionals, mirar de tenir assegurat el dia després de la independència (subministraments bàsics, connexions internacionals, etc.) i fer que estem satisfets de poder viure en la República Catalana.
A Estat Català des de fa molts anys (redactat de la Constitució catalana coneguda com "Constitució de La Havana"- 2 d' octubre de 1928) que posem el nostre gra de sorra perquè això sigui possible i continuarem en aquest camí.

Us pengem una entrevista amb Antonio Baños (de Súmate) apareguda avui a Vilaweb que pensem que toca punts fonamentals en aquest punt històric on ens trobem ara mateix.

    

Antonio Baños: 'La societat civil ha d'aparèixer ara per estirar les orelles a Mas i Junqueras'

'Els polítics no els hem de deixar mai sols. Quan es tanquen, la caguen o es barallen. Hem de fer que sentin l'alè de la gent i la mobilització.' Ho diu el periodista Antonio Baños, en referència al moment de blocatge que viu aquests dies el procés. Baños defensa la pressió de la societat civil als partits ('ha d'estirar les orelles a Mas i Junqueras') perquè hi hagi eleccions i s'obri un procés constituent. 'Tant me fan els problemes entre Mas i Junqueras; ara l'única cosa important és la convocatòria avançada d'eleccions', diu. Amb sentit de l'humor i el seu sarcasme característic, aquest membre de Súmate, autor de 'La rebel·lió catalana', explica com veu i viu aquest moment ('estic avorridíssim!'). Però primer de tot li demanem per un dels esdeveniments més destacats d'aquesta setmana:

—Em sembla que alguna vegada us heu definit com a anarquista o proper als postulats de l'anarquisme. Com interpreteu l'operació Pandora d'aquesta setmana?

—Ui! D'anarquista, m'agradaria ser-ho de gran, que és una cosa molt seriosa. Però sí, vinc de la tradició llibertària. És una barbaritat. I comparteixo les valoracions que se n'han fet. Ho emmarco en una operació per a justificar la 'llei mordassa' que s'acaba d'aprovar. Una llei absolutament feixista. Des de l'11-S totes aquestes lleis han de venir avalades per fets que espantin la població. Aproven la 'llei mordassa' i apareix un enemic interior, que apareix de manera recurrent. És un 'déja vu': 'Com que no ens en sortirem econòmicament i la gent està emprenyada, fotem una llei mordassa i l'avalem a partir de grans enemics que tenim'. El concepte 'terrorisme anarquista' és absolutament ridícul. I qualsevol confrontació a aquestes situacions és necessària.

–Això ha passat uns dies en què sembla que tenim el procés aturat. Es respira una mena de desànim. Junqueras no vol llista unitària, Mas diu que sense llista unitària no hi ha eleccions i que vol deixar el debat fins passat Nadal… 

—Ara diré una cosa que ni em convé ni té cap interès periodístic: estic avorridíssim! A mi m'ha anat bé, perquè ho trobo com unes vacances de Nadal. L'un es queixa que l'altre no l'estima, l'altre que l'un no l'escolta… Jo estic força tranquil. Fa una setmana que ja no vaig actualitzant VilaWeb per saber què ha passat a la tarda sobre el procés.

Dit això, entenc que molta gent es desesperi i fins i tot s'emprenyi. Cap dels dos no es comporta amb el nivell institucional i històric que correspon. Podem destriar els motius fins allà on sapiguem fer-ho, però jo repartiria les culpes a tots dos i als equips respectius. Sabem que hi ha mala maror entre els equips més propers de cadascun. En aquest procés sempre ens hem vantat de la societat civil, i és la que ha d'aparèixer ara per estirar les orelles a Artur Mas i Oriol Junqueras. Que els digui: 'Això no és cap collonada, i ens és igual si teniu problemes.' A mi els seus problemes tant me fan, l'única cosa important és la convocatòria avançada d'eleccions. Després ja discutirem si junts o separats, ara és un debat secundari.

—Però és una de les qüestions clau. Mas diu que no convocarà eleccions si no tenen caràcter plebiscitari, i defensa que perquè es considerin un referèndum cal anar amb una sola llista. Però ERC no vol llista unitària. I ens trobem en aquest atzucac. 

—Per això dic que la culpa és de tots dos. Mas ha intentat colar una trampa molt convergent. Amagada entre sacrificis personals, hi ha una bomba de rellotgeria, que és: 'O això es fa com jo vull o no convoco eleccions.' Ell té el poder formal de convocar-les, però la lògica del procés deixa clar que les eleccions han de ser avançades, i abans de les municipals i les espanyoles. L'amenaça d'aguantar fins el 2016 no ens l'empassem. Per una altra banda, hi ha tota l'escenificació de Junqueras del desacord, de l'home irat a qui no fan cas i no l'estimen, i això és un drama que no ens interessa. Des de la crisi de Pedralbes, el missatge que emet Junqueras és inintel·ligible per a molta gent. Va dient coses que jo, que l'escolto amb interès, no entenc. L'un està en un laberint retòric i l'altre, intentant endossar 'convergentades'. Les culpes són diferents, però tots dos intenten fer coses que no toquen.

—El president Mas ha presentat les eleccions com unes plebiscitàries. Hi ha qui les considera unes constituents, com és el vostre cas. Fer ara unes eleccions constituents no és passar per alt un referèndum amb cara i ulls?

—El referèndum s'ha de fer de totes maneres. Ja hem vist que és impossible de fer-lo dins l'obediència a Espanya. Fer unes eleccions autonòmiques, encara que sigui amb una llista única però que legalment serien normals, i convertir-les en un referèndum és una via tan confusa com que un parlament amb majoria independentista faci una declaració que digui que la cambra deixa de ser autonòmica i esdevé nacional i republicana. Això no vol dir que es proclami d'avui per demà, sinó que es consideri que aquest parlament comença a sortir del marc legal espanyol, de manera que al final del procés es pugui fer un referèndum legal amb tots els ets i uts. A mi m'agradaria que fossin unes eleccions constituents, però si són plebiscitàries i les convoca aquesta tarda, ja em va bé, em poso a treballar de seguida. 

—Fèieu referència al paper de la societat civil. Què li toca fer ara: pressionar perquè això vagi endavant o deixar els partits que negociïn tranquil·lament?

—Els polítics no els hem de deixar mai sols. Això ja ho hem après en aquest procés. Quan es tanquen, la caguen o es barallen. Hem de fer que no estiguin sols gaire temps. Que sentin l'alè de la gent i la mobilització. Recorda com va desencallar tota aquella crisi l'acte del 19 d'octubre a la plaça de Catalunya, on els van tocar el crostó. Vaig coincidir amb Carme Forcadell la setmana passada. Ella és molt optimista i confia que arribaran a un acord. Sigui com sigui, el pla és el mateix: manifestar-nos. Sortir al carrer i dir-los que no tenen opció. Negocien com aplicar un mandat popular, però no tenen opció de decidir si aquest mandat popular existeix o no. I això els ho hem d'anar recordant, perquè passats un parell de mesos es tanquen als despatxos, es posen a plorar i comencen l'espectacle del si no m'estimes i si tu m'enganyes.

—També sou optimista? No ho hem tingut mai tan a tocar com ara, però semblen encallats i això pot espantar i desanimar. 

—Hauríem de tenir més clar què significa la paraula procés. És un moviment històric. Moviment vol dir --això és la tercera llei de la termodinàmica-- que quan una cosa té una inèrcia només la pot aturar una força contrària igual o superior. En tot moviment, els paisatges van canviant. Sempre mirem de fer fotografies de la situació, i com a periodista, jo el primer. Però potser hauríem de fer-ne la pel·lícula. Ara som en una fase nadalenca de decaiguda. Cal tenir en compte que els catalans ja ho tenim, això: som molt 'tribuners'.

Però més enllà de l'agenda administrativa i l'electoral, fins i tot més enllà de si es convoquen eleccions o no, això és un moviment de fons d'organització social. La gent es va organitzant políticament, ha creat un imaginari, ha construït un discurs arrelat per a fundar una república. Aquest corrent de fons, o bé li fots un moviment contrari igual de potent o no s'atura. Hem de tenir clar que això és una fotografia del moviment, més o menys lletja, però que el moviment continua. La gent es pot desanimar, però les idees que ha anat adquirint ja les té.

—Dieu que preferiu llistes separades. De fet, heu signat la Crida Constituent. No penseu que això pugui anar en detriment del procés i fer perillar el reconeixement internacional? 

—Ep, si Convergència i Esquerra volen anar en una llista conjunta i no en diuen 'llista de país' --que és insultant perquè el país és de tots--, fantàstic. Des de la tradició llibertària, en el meu cas, i des de l'esquerra anticapitalista i transformadora, que és com se'n diu ara, això de fer una processó alegre i festiva darrere del líder no ens fa trempar gaire. Al contrari. Mireu, a Escòcia el moviment independentista era un sol partit, al Quebec també. Que aquí els independentistes vagin des de l'esquerra anticapitalista fins a la democràcia cristiana és un missatge molt més potent que no el d'una llista d'un conglomerat seguint un líder que es pot considerar carismàtic. Que molta gent segueixi un líder no crec que commogui el món, és una idea força normal. Passa de Putin a Berlusconi, de Maduro a Obama. Ara, que gent de l'esquerra anticapitalista, la socialdemòcrata, els demòcrata-cristians i els liberals s'hagin posat d'acord en un sol punt --la independència-- té una potència brutal. La d'un parlament que, sense amagar les seves divergències, exigeix un punt fonamental: la fundació d'un estat.

—Si cadascú va amb la seva candidatura, Mas no avançarà eleccions i s'esperarà a fer-les quan toquin, que és el 2016. 

—No és cap amenaça, però pobre d'ell. No perquè jo li vulgui fer res sinó perquè esguerraria tota la construcció de la seva imatge personal per a la resta de la història. Liquida Convergència de manera automàtica (ja es podrien buscar feina tots) i aturaria un procés però en crearia un altre de molt més radical. Si la idea de Mas és que el procés passi per majories consolidades i per unes formes pactistes i ens fa això, tindrà una altra cosa. A més, quina vida tindrà d'ara fins al 2016? Perquè Esquerra, per exemple, deixarà de fer l'orni amb les retallades i els pressupostos.

—Un dels elements que entraran en joc en aquestes eleccions és Podem. Com creieu que pot influir en el procés cap a la independència?

—Diuen que es constituiran a Catalunya al febrer. Si les eleccions són a final de febrer o principi de març, tindran molt poc recorregut. M'imagino que Pablo Iglesias vindrà cada dia de la campanya per fer recognoscibles els candidats.

—Diumenge vindrà a Barcelona. 

—Sí. Ve a posar una mica d'ordre, oi? Com que és un partit essencialment democràtic, vindran des de la capital a les províncies. Bé, a Podem aquest debat els incomoda, és evident. A Catalunya hi ha aquesta distorsió: tenim un procés de construcció d'una realitat estatal republicana, que és molt més potent que una proposta socialdemòcrata al regne d'Espanya. Allò que en uns altres indrets d'Espanya sona molt radical, aquí sona molt reformista. Pel que hem sentit, la seva oferta és que siguem quatre províncies esperant què diu Madrid en un suposat procés constituent on decidiran tots els espanyols. Més o menys, això ja ho diuen el PP i el PSOE. Pel que fa a la construcció de la república, poden recollir vots de sectors del PSOE o d'IU, però als qui volem una república catalana no ens aporten cap novetat.

—Han tingut un discurs rupturista que a voltes ha recordat el de la CUP. Us sorprèn que, essent així, li passi la mà per la cara a les enquestes?

—No. Ells han incorporat el concepte de la victòria. De guanyar de seguida. Han supeditat qualsevol cosa, tant organitzativament com programàticament, a una idea que ara agrada molt: canviar-ho tot ara. La casta, la casta, la casta! Evidentment, molta gent s'apunta a una cosa ràpida i immediata, no ho critico pas. La CUP no té aquesta cultura política, no hi ha la idea de victòria. La CUP no vol guanyar unes eleccions, vol transformar una societat. Aquesta feina no vol soroll. Per això són candidatures municipalistes i es planteja tot en termes més radicals però en un espai de temps diferent. Són dos projectes polítics diferents.

—David Fernàndez no es tornarà a presentar a les eleccions. Fa bé?—Em sembla molt bé, ho ha de fer. Primer per ell, que descansi una mica. El missatge que es dóna no repetint és infinitament superior al que donaria tornant-se a presentar, traint allò que havien dit. El capital simbòlic de la CUP és complir allò que diu. I una cosa ha de ser clara, David Fernàndez no és un líder, és el portaveu d'una assemblea. Tot allò que ha dit és a la CUP i ell ho ha explicat molt bé. Però és molt més important ser fidel a les normes que t'imposes que no pas fer tripijocs. 

—Sempre reivindiqueu que s'ha de parlar més de la República Catalana. Quins han de ser els pilars d'aquest nou país?

—Parlem d'independència en comptes de república, i molta gent es demana per a què ha de servir la independència i què passarà l'endemà. Molts es pensen que l'endemà governaran els consellers que hi ha ara i que l'estatut continuarà vigent. La independència té sentit si pensem en la construcció d'una república. Més enllà dels models de país, que poden ser fins i tot antagònics, hi ha una agenda neutra republicana, que sembla bona per a tothom. Per exemple, dissenyar un poder judicial en xarxa, petit, eficaç; que es limitin els mandats i els sous; que l'administració sigui més petita i flexible. Comencem a pensar en els termes comuns de la república. La societat civil organitzada ha de començar a parlar de república i de constitució republicana.

—En aquesta constitució hi hauria de poder participar tothom, oi?

—Ui, no, no podrà ser… Perquè ja l'ha feta el jutge Santiago Vidal tot sol. És com Napoleó Bonaparte, fa constitucions a casa com aquell feia codis civils, i ens la donarà generosament al poble català. Ja està, ja l'ha feta, ja no hi podrem fer res! Sarcasme a banda, si justament parlem de participació popular és per això. Hi ha treballs acadèmics de com ha de ser aquest procés i idees fantàstiques de juristes. I ara aquest senyor és allà, a casa seva, amb la bata, redactant la constitució! Que digui que la revelarà al poble el 7 de gener, ho trobo molt humorístic.

—Per què?
—Molts intentem crear consciència d'un procés constituent, i ell diu que no, que ja l'ha feta ell. Precisament, per evitar que la gent cregui que la constitució la faran els partits tancats, és molt important que sigui un procés obert, deliberatiu, popular, multitudinari. I aquí l'ANC, Òmnium i Súmate han d'escoltar el país i començar a deliberar sobre quines lleis i institucions volem. La millor manera de desconnectar d'Espanya és fent-ho amb la praxi. Amb el cervell. Si comencem a imaginar la constitució catalana ja ens començarem a allunyar de la constitució espanyola.

NOMÉS 300 PERSONES ES MANIFESTEN A BARCELONA PER LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA.

Després de fer una crida als 5 milions (diuen ells) que no van anar a votar, avui han arribat a la estratosfèrica xifra de 300 assistents per defensar la seva constitució.
Han fet el ridícul, Sanchez-Camacho, Rivera, Millo, Mejías, Lucena, Llanos de Luna ... Les coses clares i la responsabilitat a qui toca.

La nota positiva l' ha donat Súmate. Cal  felicitar Súmate (uns que mai han fet el ridícul).

 

EL DESMANTELLAMENT DE L' IMPERI ESPANYOL.

En Xavier Díez a El Punt-Avui (i a Vilaweb) presentava un article sobre el desmantellament de l'Imperi espanyol que ens sembla molt adient al moment actual.

El desmantellament de l'imperi

'L'imperi espanyol ja fa temps que s'enfonsà. La independència catalana, expressada 'de facto' el 9 de novembre, no fa res més que evidenciar que ja s'està desmantellant definitivament'

Explica l'historiador John Darwin que els imperis són la fórmula d'organització estatal més comuna. Coherentment al seu cognom, també recorda que com tota espècie, el destí d'aquests és l'extinció. Atès que l'horror del segle XX abaixà els fums a qui reivindicava amb entusiasme aquesta organització del poder, avui els imperis tenen mala premsa. Tanmateix hi són, potser de maneres més subtils, i sotmesos a les mateixes regles del joc d'auge i caiguda de les velles potències en un món en què la geopolítica marca hegemonies regionals.

Un imperi és una construcció política artificial en què un grup reduït dins un grup ètnic dominant s'imposa a una majoria i controla i governa un heterogeni conglomerat de societats i grups de naturalesa diversa. La força, exercida en primera instància, no té prou capacitat per assegurar la seva solidesa. Cal també l'habilitat per seduir els individus i grups subjugats sobre la base d'interessos asimètrics. Això implica fer participar en major o menor mesura en els beneficis imperials, administrar discriminacions i establir un relat justificador basant-se en idees abstractes com ara religió, nació, monarquia, civilització, constitució,... En ocasions, s'integra a un determinat grup nacional o religiós per integrar-se en l'administració i l'exèrcit de l'imperi. En altres, es juga amb la rivalitat dels diversos pobles enfrontats per arbitrar conflictes i com a garantia d'estabilitat o es procura la integració de col·lectius tradicionalment marginats per assegurar lleialtats transversals. La falla en alguns d'aquests sectors és el que propicia crisis internes, conflictes i, finalment, dissolucions. El desmantellament de l'imperi dels Habsburg, la caiguda de la Unió Soviètica o la dissolució de Iugoslàvia en són clars exemples.

L'auge i decadència dels imperis (o de les grans nacions estat) provenen de factors lligats a l'interès comú. La unificació alemanya i italiana vingué motivada per sumar esforços i soldats per participar en el repartiment colonial de l'Àfrica, a finals del XIX. La cohesió alemanya actual, conformada per un complex conglomerat d'antics regnes i ciutats lliures, té a veure amb la capacitat d'establir una hegemonia econòmica continental, especialment abocada vers l'est europeu. En contrast, els fracassos polítics i econòmics italians potencien les actuals tendències centrífugues. En certa mesura, els imperis es descomponen quan una part substancial de la seva població o algun dels seus components que se sent discriminat considera que, o bé s'afebleix, o bé ja no resulta beneficiosa la seva integritat.

Espanya és un cas particular. De fet, John Darwin assenyala l'imperi espanyol com un dels primers de la modernitat a establir un auge tan ràpid com casual (la conquesta i explotació d'Amèrica), amb una decadència agònica i absurda (malbaratant recursos en guerres de religió i administrant pèssimament el seu poder colonial). La seva supervivència com a teòric estat modern ha estat més fruit de l'atzar que del mèrit. La neutralitat en les dues guerres mundials li estalvià provisionalment la seva dissolució. La seva teòrica estabilitat es fonamentà en una violenta dictadura totalitària, i en la por i la repressió, encara present i activa ben entrada la monarquia democràtica vigent. De fet, la manera en què molta gent gran votà en la consulta resulta ben reveladora d'aquest sentiment reprimit de generacions.

Bona part dels analistes espanyols comparen la situació actual amb la crisi de 1898, quan la suïcida intransigència espanyola posà fi als residus de l'imperi. Malgrat les aspiracions regeneracionistes, el seu inepte nucli dirigent perseverà en exhibir aparença de gran potència enfangant-se en la dissortada aventura del Marroc. Els intents per articular nacionalment l'estat d'acord amb una lògica de reconeixement nacional de catalans i bascos, han xocat amb un nacionalisme espanyol fanàtic, encaparrat a no reconèixer les minories. Ara, quan la fallida social es combina amb l'econòmica i la territorial es posa en evidència que les elits extractives madrilenyes continuen ancorades en una mentalitat obsoleta. L'imperi espanyol ja fa temps que s'enfonsà. La independència catalana, expressada 'de facto' el 9 de novembre, no fa més que evidenciar que ja s'està desmantellant definitivament. Espanya, que no resultava útil a uns catalans annexionats a la força, tampoc ja no sembla atractiva als espanyols. 'En Flandes, se ha puesto el sol'.

CATALUNYA JA CAMINA SOLA, NO NECESSITA CAP "NOU" PROJECTE REGENERACIONISTA ESPANYOL COM PODEMOS.

Que més de 2 milions de persones votessin el dia 9 a Catalunya, desobeint el govern de Madrid, ha fet trontollar molt al govern espanyol. Diguin el que diguin, ara estan més preocupats que abans, ens hem comptat i som molts més que els unionistes (i evidentment més que "la majoria silenciosa" amb la qual es pretenen enganyar).
Però encara necessitem tres coses: unitat política (de partits, sindicats, entitats, col.lectius, etc.) amb la qual serem invencibles a les urnes, un temps limitat (hem d' anar per feina, sense hipocresia ni partidismes i sense eternitzar el procès) i finalment treball internacional (explicar, buscar complicitats a l' exterior...).
Ells tenen molts fronts oberts: Canàries (podeu veure avui el vídeo de las "hazañas bélicas" espanyoles contra Greenpeace), els casos de corrupció del PP, la querella argentina (Martin Villa, Utrera Molina i Cia.), el recurs contra el pagament exprés a Florentino pel cas Castor, i només els faltem nosaltres que mantenim el front obert.
Ells contraataquen amb més nacionalisme espanyol: negativa d' extradir a Martin Villa i companyia, actuació contra Greenpeace, homenatge a un militar que va bombardar Barcelona el 1714 (homenatge presidit per Juan Carlos "el campechano"). I tot això adobat amb la pujada anunciada (a grans veus als mitjans de comunicació) de Podemos.
Francament, potser la regeneració que necessita Espanya anirà de la mà del que pugui fer Podemos, però nosaltres ja Podem tots sols, no necessitem cap nou projecte espanyol que ens digui el que hem de fer (una altra vegada), el nostre país ja camina sol i es va regenerant sol. Podemos arriba tard a Catalunya, mira Catalunya amb distància i és normal NOSALTRES NO SOM ESPANYOLS i no "podemos" seguir a cap partit espanyol encara que ens prometi regeneració...300 anys tard.  

No coincidim plenament amb la periodista i escriptora Patricia Gabancho, però pensem qe té una part de raó en el seu article:

Nosaltres «podemos» sols

«Podemos és la regeneració que necessita Espanya: però és un projecte estrictament espanyol. De fet, madridocèntric»

Tinc un amic que sosté que l’avenç de Podemos serà una catàstrofe per al procés sobiranista, perquè decantarà l’eix de la discussió pública cap a l’eix social, tot perjudicant el nacional. No ho crec gens. De fet, la “revolució” de l’independentisme es va fer amb la bandera de la regeneració democràtica ja fa anys: fundar un país nou, amb un govern que fos capaç –lleis i Constitució- de desconnectar l’oligarquia del poder, frenar el poder financer, defensar l’estat del benestar i procurar pel bé comú, és a dir, per l’interès de les classes populars, que al capdavall són l’expressió de l’equilibri social, la planta noble on va a parar l’ascensor social. Dit d’una altra manera, no necessitem “Podemos” per res. Podemos és tota una altra cosa.

Podemos és la regeneració que necessita Espanya: però és un projecte estrictament espanyol. De fet, madridocèntric. És exactament el que a la Transició es deia “un partit sucursalista”. Als cercles catalans –que de moment no tenen ni cara- ja els han advertit que els arribaran les consignes. I, des que les enquestes somriuen, el Pablo ha deixat de donar suport a la causa catalana, no sigui que se li despengi algun vot. No dic que sigui com el PP, dic que no li som importants.

N’hi ha més. Aquesta flaire peronista de Podemos. A l’Argentina, el govern escanya als rics per donar als pobres; les elits ni l’oloren, el poder. Els escanyen tant, als rics, que ja no queda indústria i el camp agonitza. Cada cop hi ha més gent subvencionada, que no treballa. Com que el país no paga el deute, ho finança amb inflació (això aquí no es podrà fer, excepte que Podemos tregui Espanya de la UE). I com que això és mala notícia, persegueix la premsa independent (crítica) fins a desmuntar-la. No diguem res del culte a la personalitat. I una corrupció que no tinc per què atribuir a les intencions de Pablo Iglesias. La resta, sí.

Populisme llatinoamericà trufat de revanxisme ibèric. Prefereixo la independència a l’europea!

AVUI 9 DE NOVEMBRE VOTEM SI + SI

Avui és el dia de les votacions, un dia que té la característica especial de que podem obrir el camí del procés cap a la independència, ara ja sense retorn.
A Estat Català, no hem dubtat mai d' aquest poble i demà estarem a l' alçada del moment històric que estem vivint.
També volem agrair el suport de milers de persones del País Valencià, Les Illes, la Catalunya del Nord i la Franja. Volem agrair especialment el suport internacional de persones que han escrit articles donant suport al procés català i també la signatura de suport de les 25 personalitats internacionals en favor del 9-N.
Endavant, avui votarem SI + SI.

(Vilaweb)   Dario Fo i Noam Chomsky, entre les quinze noves personalitats internacionals en favor del 9-N

 Johan Cruyff, el dissident xinès Wuer Kaixi i l'escriptor pakistanès Tariq Alí també l'han signat

Si dissabte passat Desmond Tutu, Adolfo Pérez Esquivel i Ken Loach encapçalaven la llista dels deus signants del manifest Let Catalans vote, ara s'hi han afegit quinze  personalitats noves més. Són el dramaturg italià Dario Fo, premi Nobel de Literatura; el nord-americà Noam Chomsky, lingüista del MIT; l’holandès Johan Cruyff, millor futbolista europeu de tots els temps segons la FIFA; el dissident xinès Wuer Kaixi, líder de les protestes de Tian’anmen; l’escriptor sud-africà Ronald Kasrils, activista anti-aparheid i antic Ministre; l’escriptor pakistanès Tariq Alí, activista pels drets humans; el blocaire i dissident xinès Hu Jia, Premi Sakharov per la Llibertat de Pensament del Parlament Europeu; l’escriptor i director teatral italià Andrea Camilleri; l’escriptor irlandès Colm Tóibín; el periodista Ignacio Ramonet, exdirector de Le Monde Diplomatique; l’arquitecte txec Bořek Šípek, reconstructor del castell de Praga; el compositor new age letó Pēteris Vasks; i el compositor Mārtiņš Brauns, autor de l’himne de la Via Bàltica.

El manifest, que està publicat en català, castellà, anglès i francès, diu:

'Una gran majoria de catalans han expressat repetidament i de diverses maneres el desig d'exercir el dret democràtic a votar sobre el seu futur polític.

Aquesta exigència ferma de votar es el resultat d'una llarga sèrie de desavinences entre els governs de Catalunya i d'Espanya sobre el grau d'autonomia cultural, política i financera de què haurien de gaudir els catalans, malgrat els diversos intents que hi ha hagut d'arribar a una solució acceptable.

Tal i com mostren els precedents quebequès i escocès, la millor forma de resoldre les disputes internes legítimes és emprar les eines de la democràcia. Evitar que els catalans votin sembla contradir els principis que inspiren les societat democràtiques.

Així doncs, fem una crida al govern espanyol i a les seves institucions, així com als seus homònims catalans, a treballar conjuntament perquè la ciutadania de Catalunya pugui votar sobre el seu futur polític i que es negociï de bona fe en base al resultat'.

El text es pot consultar a la web www.letcatalansvote.org i arriba després de la decisió del govern espanyol de recórrer també el procés participatiu del 9-N. Ha coordinat la iniciativa Eduard Vallory, president del Centre UNESCO de Catalunya.

Les 25 personalitats que subscriuen el manifest:

Desmond Tutu, arquebisbe sud-africà i premi Nobel de la Pau

Adolfo Pérez Esquivel, pacifista argentí i premi Nobel de la Pau

Dario Fo, dramaturg italià i premi Nobel de Literatura

Ken Loach, director de cinema anglès

Noam Chomsky, lingüista nord-americà (MIT)

Saskia Sassen, sociòloga holandesa (Columbia)

Richard Sennett, pensador nord-americà (NYU)

Harold Bloom, crític literari nord-americà (Yale)

Paul Preston, historiador i hispanista anglès (LSE)

Ignacio Ramonet, periodista i exdirector de Le Monde Diplomatique

Johan Cruyff, exfutbolista holandès

António Lobo Antunes, escriptor portuguès

Ronald Kasrils, escriptor sud-africà, antic activista anti-aparheid i Ministre

Wuer Kaixi, dissident xinès, líder de les protestes estudiantils de Tian’anmen

Hu Jia, blocaire i Premi Sakharov per la Llibertat de Pensament del Parlament Europeu

Tariq Ali, escriptor i activista paquistanès

Ambler Moss, antic ambaixador dels Estats Units

Andrea Camilleri, escriptor i director teatral italià

Colm Tóibín, escriptor irlandès

Bill Shipsey, fundador d’Art for Amnesty International

Peter Sís, escriptor i il·lustrador nord-americà, Premi Hans Christian Andersen

Bořek Šípek, arquitecte txec

Saúl Hernández, music de rock mexicà

Pēteris Vasks, compositor new age letó

Mārtiņš Brauns, compositor letó, autor de l’himne de la Via Bàltica

LLISTA DE COL.LEGIS DEL 9 N

Informació sobre els llocs on podeu votar. El 9N  anem a les urnes i votem SI i SI:

On votar el 9-N: llista dels col·legis i punts de participació

Cal omplir un formulari amb l'adreça i el primer cognom per obtenir la informació del local i la mesa

ELS ciutadans cridats a participar en la consulta del 9 de novembre ja poden saber el local i la mesa on els toca votar. El govern català ha habilitat un formulari a la web www.participa2014.cat, en què l'usuari pot introduir l'adreça que consta en el seu carnet d'identitat i, de manera immediata, obté la informació del local i la mesa a què és adscrit per poder participar en el procés. La informació es pot imprimir en un format de targeta, perquè sigui d'utilitat a l'hora de localitzar el local i la mesa.

Durant els primers minuts en què el formulari ha estat actiu hi ha hagut dificultats de funcionament, però s'han resolt al cap de poc.

El 9 de novembre hi haurà 6.695 meses de participació, distribuïdes en 1.317 locals i 942 municipis dels 947 que hi ha a Catalunya. A cadascú li pertoca un col·legi o un altre segons el codi postal que consti en el seu carnet d'identitat; i segons la lletra del cognom, una mesa o una altra. El punt de votació també es pot consultar, a més de la web, als ajuntaments i trucant al telèfon d'informació 012.

A més dels 600 espais que són de titularitat de la Generalitat —la majoria, instituts— i que es poden utilitzar per a la consulta, el govern ha treballat amb els ajuntaments per abastar tot el territori. Per això hi haurà molts centres educatius, tant públics com concertats, on es podrà votar.

Punts de votació a l'exterior

Les persones cridades a participar que es trobin a l'estranger el 9 de novembre podran participar en les seus del locals de participació a l'exterior. N'hi ha disset, que corresponen a les delegacions que té el govern a l'estranger. Són a Berlín, Brussel·les, París, Milà, Londres, Mont-real, Nova York, San José, Buenos Aires, São Paulo, Bogotà, Mèxic, Santiago de Xile, Tòquio, Hong Kong, Sydney i Copenhaguen. Vegeu-losací.

Pel que fa a la votació dels catalans que viuen en alguns altres territoris del país, el govern ha habilitat finalment un lloc de votació a Perpinyà (Casa de la Generalitat) i un altre a Andorra la Vella (avinguda del Príncep Benlloch, 25).

POSICIÓ OFICIAL D' ESTAT CATALÀ: 9N. SÍ. INDEPENDÈNCIA.

Davant la situació que és dóna al país, volem deixar clara la posició d' ESTAT CATALÀ, però per damunt de tot volem fer una crida a la participació massiva el dia 9 de novembre.

 9N  SÍ   INDEPENDÈNCIA

Estat Català creiem que la renúncia a fer la Consulta del 9N, tal com es va acordar per una sòlida majoria parlamentària i convocada oficialment pel govern de la Generalitat,  és un greu error polític. Aquesta decisió de suspendre la Consulta per part dels autonomistes de CiU de forma unilateral, trencant la unitat amb la resta de forces sobiranistes, és un nou acte de claudicació davant el Tribunal Constitucional espanyol i el govern del PP. Aquesta decisió vulnera la voluntat majoritària del poble català, que vol votar tal com els partits es van comprometre en els seus programes electorals de les darreres eleccions, i és per aquest motiu que han participat, aquests darrers dos anys, en les mobilitzacions més grans de la història de Catalunya i d’Europa. L’autonomisme no ha sabut estar a l’altura de l’exigència política d’aquest moment històric per al nostre poble i no ha tingut ni la voluntat, ni la valentia política, per desobeir el Tribunal Constitucional espanyol. També en són corresponsables tant ERC com la CUP per no haver sabut lligar més estret el govern en el seu compromís de fer la Consulta, o en el seu defecte, davant la prohibició espanyola, no haver anat, de forma immediata, a unes eleccions plebiscitàries per fer una declaració unilateral d’independència. Han  permès, amb el pacte de governabilitat i la seva inacció política,  que els autonomistes poguessin fer retallades sense precedents en sectors tan importants com la sanitat o l’educació,  sense cap tipus d’oposició o denúncia, mentre han estat mirant cap a l’altra banda.

Ens trobem ara, sense voler, abocats, en comptes de desobeir o fer unes  eleccions plebiscitàries, a un “procés participatiu simbòlic”, sense cap vàlua jurídica, que substitueix la Consulta del 9N.

Estat Català valorem molt positivament la proposta que han fet avui ANC i OMNIUM davant de les més de 150.000 persones que han participat en la concentració de denúncia de la prohibició del Tribunal Constitucional espanyol a la Consulta del 9N. Compartim d’alguna manera la seva proposta que des del nostre punt de vista és:

 . Unitat política per fer possible el 9N

. Convocatòria d’eleccions plebiscitàries i referendàries durant els propers tres mesos, amb una llista unitària o que tots els partits sobiranistes incloguin el punt de la INDEPENDÈNCIA.

Malgrat tot, Estat Català creiem que el 9N CAL ANAR A VOTAR MASSIVAMENT per a mostrar al món que la voluntat dels catalans de votar preval per damunt de qualsevol prohibició. Cada vot a l’urna, el proper 9N, serà una victòria contra aquells a qui els fa por que puguem decidir, i serà, sobretot, un pas de gegant en la lluita per aconseguir la Independència i la República Catalana.

SOBRE PP, PSOE, CiU i ALTRES ASPECTES DE LA SETMANA.

Continuem dient que no ens agrada la deriva que està portant això que anomenem "procés cap a la independència". Ha trencat la unitat i ha donat un regal al govern de Madrit que no s' esperaven (si més no, tant d' hora).
Aquesta setmana han tingut dos petits exits: el seient al Consell de Seguretat de l' ONU i la nostra desunió.
Això vol dir que ells sí que s' aixequen "ben d' hora" internacionalment i preparen el terreny, la segona no és mèrit seu, és demèrit nostre.
Però, que tampoc s' enganyin, no estan sobrats de forces, que hagin tret als "dinosaures" Aznar (qui governa a l' ombra al PP) i a González i Guerra (qui governen a l' ombra al PSOE) a dir les bajanades que han dit sobre "los nacionalismos" vol dir que no estan sobrats de forces, sinó haurien guardat els "dinosaures" per a més endavant i només haurien utilitzat la Rosa Díez, la Sanchez-Camarga i el "ciudadano".
Per cert, la Sanchez-Camarga la va dir ben grossa dient que era un èxit de la democràcia que no es voti.

En relació al PP cal recordar actuacions democràtiques tan destacades com la composició del Tribunal Constitucional, els casos Bàrcenas o Bankia, els 19 casos on tenen dirigents imputats a tot l' Estat, la gestió de les energies alternatives, de les centrals nuclears, dels transgènics, del descarrilament de Galicia, de la gestió de l' Èbola o de la "indemnització" pel Castor. En qualsevol país normal no seguirien al govern de cap estat.
En relació al PSOE cal recordar la defensa del dret a l' autodeterminació a Suresnes (1974) que ara han oblidat totalment, les lleis dels ministres "socialistas" Barrionuevo i Corcuera, els casos Lasa i Zabala, els GAL, la primera reforma de la immigració, la primera reforma laboral (per cert, que li preguntin a un tal Corbacho, que era Ministre en aquell moment) o cal també recordar al González (que ara parla d' ètica) perquè és membre del Consell d' Administració de Gas Natural d' on cobra un sou, al mateix temps que en cobra un altre d' expresident (un sou que li paguem entre tots).
I l' amic Iceta encara diu que tot ha d' estar dins la legalitat, que ells són de la tercera via i del federalisme.
Federalisme amb González i Guerra? Però a qui volen enganyar? I El País els recolza dient que s' obre a Catalunya una opció "centrista" (el PSOE).
El País que s' aprofita de la inocència de l' Herrera i titula la seva entrevista que "no anirà a votar el 9-N" per seguidament apuntalar la "tercera via" i fer saltar al professor Delgado.
Que vagin en compte els d' IC, que no els ensarronin els del PSOE, una altra vegada. Tenen una part de raó en que no es pot avalar aquesta reducció de la "consulta", però que no caiguin en mans del PSOE perquè perdran tota la identitat.
Sobre CiU, no cal dir res, CDC és el major protagonista dels afers de la setmana i si les coses no surten bé, seran els culpables. Però és així. No poden prometre un referèndum i tothom saltar d' alegria, després una "consulta" i la gent aguanta i ara una petita consulteta i esperar que els catalans/es també saltin d' alegria. La pregunta és si es creuen o no aquest procès. Perquè aquest fet és clau per saber on anem. Si desmobilitzen la població no podrem tornar-la a mobilitzar.  
Sobre UDC, mentre estiguin dirigits per en Duran, no cal comentar res, són un cavall de Troia. I a fora, l
a seva votació a favor per a fer de Cañete nou Comissari Europeu va ser patètica. Són la crossa del PP, mentre veuen com a aquesta part dels Pirineus ens matxaquen culturalment i políticament.
Sobre ERC, esperem que estiguin a l' alçada  poden ser un partit majoritari, potser de govern, però compte amb les companyies i compte amb no perdre de vista els objectius.
La CUP no pot fer gaire cosa més, cal que facin bé el seu paper i tampoc perdin de vista els objectius.
Per part d' Estat Català, tampoc podem fer res més que cridar demà als nostres militants a la concentració de Plaça Catalunya, i anar a votar (malgrat tot i tots, especialment els partits polítics). De tota manera, no ens hem de posar gens nerviosos, la població catalana encara pot reconduir el "procès".
Estat Català farem dilluns una declaració oficial com a partit, per a fixar la nostra posició i el nostre gra de sorra per si pot servir per a millorar la situació.

LA PARTIDA CONTINUA.

Abans del comentari polític, volem felicitar als activistes contra el "Castor" i al Síndic de Greuges, malgrat tenir en compte que el projecte "Castor" està congelat (és a dir que CONTINUA VIU) i que s' haurà d' indemnitzar l' empresa, cosa que esperem no hagi de passar mai.
També ens alegra que al jutge Santiago Vidal no l'hagin suspès d' activitats, malgrat que encara poden fer moltes coses contra ell (és a dir que el tema també CONTINUA VIU).

En relació al nostre país, ens apropem al 9-N (només queden 3 setmanes i mitja) i la poca unitat dels nostres polítics és preocupant.
Una part dels polítics (CiU) s' han dedicat històricament a reformar Espanya, un estat totalment irreformable i on no hi caben segons quines llengües i cultures. Ara ens proposen una "consulta" en els "marcs legals preexistents" , una consulta poc clara on es podria votar dies diferents i on no podrà haver cap complicitat internacional ja que no és tracta de cap  referèndum. No hi estem d' acord, però no posarem cap pal a la roda del Govern català (això ja ho fan d' altres dia sí i dia també).
Uns altres partits (de l' àmbit de l' esquerra) han intentat durant segles que arribin a Madrid governs "progressistes" sense cap efecte pràctic per a Catalunya. Tampoc estem d' acord, però tampoc els posarem cap pal a la roda, esperant que es pugui refer la unitat perduda dels partits parlamentaris.
La partida continua, més competida que mai. A Espanya amb un PP que les enquestes donen guanyador però ja sense majoria absoluta i amb suports puntuals del PSOE i UPyD (que no dubtem que en el cas català no hi haurà cap discusió entre ells).
A Catalunya s' haurà de refer la unitat i acabar el llarg trajecte amb una DUI i un referèndum oficial de ratificació o si es vol (com diuen alguns) amb unes plebiscitàries i una DUI. Sigui com sigui, no encararem el final del trajecte fins que alguns representants catalans i espanyols no es posin a negociar els temes claus (el deute extern, el riu transfronterer, les vies de comunicació cap a Europa, etc.). En aquell moment anirem tancant el procés, esperem que amb civisme i sense vençuts. El futur continua estant a les nostres mans.    

EL CG DEL PODER JUDICIAL VOL SUSPENDRE SANTIAGO VIDAL

A l' Estat espanyol els és igual que el TC no sigui un àrbitre imparcial, els és igual que molts catalans no els reconeixem ja que són elegits pels partits, els és igual que "sospitosament" sempre admetin a tràmit denúncies estrambòtiques d' una gent que es diuen "sindicat" i que responen al nom de "Manos limpias".
Ara, el que no els és igual és que algun jutge digui o faci alguna cosa contra la línia PP, Santiago Vidal, està al punt de mira, per haver participat en la confecció d' un esborrany de constitució catalana.
El nostre suport total a Santiago Vidal, davant d' aquesta situació.

El poder judical espanyol podria suspendre avui mateix Santiago Vidal

El Consell General del Poder Judicial espanyol fa avui una reunió extraordinària de la seva comissió disciplinària amb l'únic objectiu d'estudiar i, si escau, aprovar la suspensió cautelar del jutge Santiago Vidal per haver col·laborat en l'elaboració d'un esborrany de constitució catalana. Vidal va dir divendres que la seva tasca en aquesta col·laboració 'no té cap relació amb la meva funció jurisdiccional' i, per tant, confiava 'que no s'adopti cap mesura cautelar suspensiva'. 

El magistrat també afirma que 'sempre' seguirà defensant el seu dret 'fonamental' a la llibertat d'expressió en relació a temes d'interès públic i social.

El CGPJ ha proposat de suspendre el jutge Vidal de totes les funcions, per haver participat en l'elaboració d'un esborrany de constitució catalana. Vidal, jutge de l'Audiència de Barcelona, no va pas amagar que hi hagués col·laborat, juntament amb un grup de deu experts.

Antonio Jeús Fonseca-Herrero, que és qui promou l'acció disciplinària, va incoar la setmana passada un expedient al jutge Vidal i va proposar a la comissió disciplinària que el suspengués cautelarment de les funcions de jutge. Considera que Vidal ha de ser apartat 'per menysteniment inexcusable en el compliment dels deures judicials i vulneració del deure d'observació del règim d'incompatibilitats', que apareix tipificat com a falta molt greu a l'article 417,14 de la Llei Orgànica del Poder Judicial (LOPJ).

Fonseca-Herrero és un magistrat del Tribunal Suprem que té el càrrec de promotor de l'acció disciplinària del CGPJ. És l'encarregat d'iniciar i incoar els expedients d'aquesta mena als membres de la carrera judicial i de presentar-ne els càrrecs davant la comissió disciplinària.

Aquesta proposta de sanció haurà de ser estudiada pels vocals que formen part d'aquesta comissió disciplinària. N'és president Wenceslao Francisco Olea Godoy i en són titulars Carmen Llombart Pérez, María Victoria Cinto Lapuente, Roser Bach Fabregó, Vicente Guilarte Gutiérrez, Enrique Lucas Murillo de la Cueva i María Ángeles Carmona Vergara. Si la sanció és d'expulsió de la carrera judicial el ple del CGPJ ho ratificarà finalment.

En una entrevista, el mes d'abril, Vidal deia a VilaWeb que no pensava que hagués de rebre represàlies: 'Quina llei prohibeix que hi hagi un grup d'experts que es dediqui a pensar o a treballar sobre allò que vulgui? No hi ha res d'il·legal i els jutges que integrem el grup ho tenim molt clar. La Llei Orgànica del Poder Judicial ens marca un règim d'incompatibilitats molt estricte i diu clarament que podem dedicar el nostre temps lliure a elaborar informes tècnics.'

Vidal també és un dels trenta-tres magistrats que van signar un manifest en favor de la consulta, en què manifestaven que era constitucional, fet que va originar també una denúncia del grup d'ultradreta Manos Limpias i l'obertura d'una altra investigació per part del Consell General del Poder Judicial.

NO CELEBREM RES EL 12 D' OCTUBRE

Podriem dir moltes coses sobre el 12 d' octubre: la festivitat de l' espanyolitat basada en la conquesta dels pobles americans, les concentracions feixistes (aquests sí que són feixistes de veritat senyors de UPyD i de ls "ciudadanos"), intromissió d' una festa espanyola que no ens importa per a res, etc. etc.
Potser el millor que pot passar és que es redueixi a les celebracions en la "intimitat" de la Llanos de Luna i la Sanchez-Camarga amb cava i la desfilada d' uns quants feixistes (a veure si és la darrera vegada que hem de veure feixistes a Barcelona).
Nosaltres no entrarem en provocacions, el nostre objectiu és continuar units fins la independència i entretant a veure si d' una vegada es fa dia feiner el 12 d' octubre:

UPyD: EL LERROUXISME INSUPORTABLE.

Entenem que els catalans i catalanes tenim la creu d' aguantar la Sra. Alicia Sanchez- Camarga i els "ciudadanos" del Rivera, perquè som demòcrates i a ells els voten uns milers de persones. Però no entenem perquè hem d' aguantar aquest lerrouxisme tronat i mentider d' UPyD carregat de catalanofòbia i odi contra els catalans.
Només cal escoltar les entrevistes als seus lìders, només cal veure els insults contra els catalans/es dia sí i dia també, i la carta als eurodiputats plenes d' enganys i titllant-nos de feixistes. Ells que manipulen les enquestes, caldria que miressin unes enquestes dels seus diaris que diuen que si el PP queda en minoria a Espanya hi haurà un govern PP-UPyD anticatalà.
Ens sobren les raons per a marxar d' Espanya, però pertanyer a un estat amb govern PP-UPyD o amb govern en minoria dels primers i oposició dels segons, seria insuportable. Els que volen continuar a Espanya no tenen cap argument.
Marxem ja ¡¡¡ Perquè ens estimem el país, perquè aquest país es mereix una societat i un govern millor.
 Fem una consulta i votem SI i SI.

 

80 ANYS DEL 6 D' OCTUBRE DE 1934.

Després d' escenificar la unitat dels "sobiranistes" i del suport del món municipal, estem una mica més tranquils. Malgrat tot, continuem dient el mateix: unitat, fermesa, visió de país i de futur.

Dit això, volem recordar que demà, 6 d' octubre, fa exactament 80 anys dels coneguts històricament com "Fets d' octubre del 1934". Com que Estat Català hi va tenir una certa participació, ens afegim al recordatori i fem un breu resum dels fets, juntament amb una foto de Jaume Compte, un personatge important en la història d' Estat Català de finals dels anys 20 i començament dels 30:

 Fets del 6 d’ OCTUBRE:

Abans de comentar els Fets del 6 d’ octubre cal recordar quines esdeveniments havien passat a Catalunya i a Espanya:

A Catalunya, s’ havia proclamat la República Catalana i després l’ Espanyola, s’ havia mort el líder d’ Estat Català i President de la Generalitat i l’ independentisme augmentava de la mà d’ Estat Català.

 En aquest context és on l’ independentisme es va diversificar en 5 tendències:

 a) la dels que seguien la línia marcada per la revolució comunista de l’URSS,

 b) la dels que seguien la línia independentista irlandesa,

 c) la dels que seguien la línia possibilista del pacte de Sant Sebastià,

 d) la dels que seguien la línia txeca de Batista i Roca, i

 e) la dels que seguien la línia laborista d’Aiguader (propera a la tercera).

En la tendència del primer grup, el març de l’ any 1931, el PCP (resultat de l’ evolució d’ Estat Català-Partit Proletari) van participar en la unificació del PCC amb la Federació Comunista Catalano-Balear.

El 1934 ja EC-PCP, d’en Jaume Compte, va decidir deixar el nom EC i definir-se únicament com a Partit Català Proletari (PCP), van anar entrant al CADCI (associació sindical històrica i catalanista) i van dirigir-lo.

A Espanya, començava la 2ª República i l’ any 1934 hi va haver l’entrada al Govern de Madrid dels governs de dretes i com a primer ministre Alejandro Lerroux (parit radical anticatalanista). A partir d’ aquí hi va haver nombroses topades entre les decisions dels governs català i espanyol, però el distanciament va ser total a partir de la sentència del Tribunal de Garanties Constitucionals, que el dia 7 de maig de 1934 va dictar contra la Llei de Contractes de Conreu, aprovada pel Parlament de Catalunya.

La Llei de Contractes de Conreu era favorable als parcers, arrendataris i rabassaires (un dels sindicats forts en el camp català). La Llei retornada va ser votada favorablement, una altra vegada, pel mateix Parlament de Catalunya sense tocar-ne ni una coma. L’enfrontament era clar.

M. Badia va ser nomenat Cap Superior dels Serveis d’Ordre Públic (7-2-1934); això, afegit que Dencàs va agafar la Conselleria de Governació de manera interina per malaltia del titular (29-6-1934), donava la possibilitat teòrica que EC pogués controlar l’ordre públic del Principat. Des de Governació es va crear un Comitè revolucionari que s’havia de preparar per si calia un eventual aixecament al país.

La corda encara es va tibar més entre el Govern català i l’espanyol quan el Director de Nació Catalana (portaveu del PNC) va ser processat per injúries al Govern central. Al judici hi va haver aldarulls per la prohibició de declarar en català. El Director (Josep Aymà) i el seu advocat (J.M. Xammar), van fugir i van ser detinguts i ingressats a la Model.

El judici per la fuga es va fer en una data simbòlica (10 de setembre) i va tornar a generar aldarulls. Els serveis d’Ordre Públic (dirigits per en Badia) no van poder mantenir la neutralitat i van detenir al Fiscal del cas sota l’acusació “d’alterar l’ordre públic i insultar la policia de la Generalitat.

Per a uns era un cas insòlit que la policia catalana detingués el Fiscal en comptes dels manifestants; per als altres era una qüestió de coherència política. El 12 de setembre, Badia va haver de dimitir a petició del mateix Govern de la Generalitat.

Un mes després començava la insurrecció a Astúries.

El 6 d’octubre, paral·lelament, Companys proclamava a Catalunya l’Estat Català dins la República Federal Espanyola.

El problema d’aquest gest és que tenia dues lectures: per a l’independentisme era l’ocasió definitiva per a un aixecament i la proclamació definitiva de la república Catalana. Però per als republicans de Companys només era una estratègia per tornar el govern progressista republicà a Madrid i no tenia cap pretensió independentista.

Tots els independentistes, des del Partit Català Proletari fins a Palestra, NS, EC, PNC, etc., es van posar a les ordres de Dencàs i van fer pinya per aprofitar aquesta ocasió única.

En cap moment hi va haver cap dubte en cap dels seus dirigents (Cardona, Compte, Batista i Roca, Xammar, etc.). Suposadament tenien 4.000 persones enquadrades i s’hi podia afegir (no era segur) la Guàrdia d’Assalt. Però només tenien les poques armes incautades al Sometent.

Tothom va ocupar el seu lloc, esperant les ordres d’actuar del Govern de la Generalitat, però les ordres no van arribar mai i els enfrontaments van ser pocs i puntuals per defensar-se de les canonades de l’exèrcit espanyol. Un d’aquests enfrontaments va ser l’atac de l’exèrcit al sindicat CADCI, on van morir els dirigenst del PCP, Jaume Compte i Manuel Gonzàlez Alba i també l’Amadeu Bardina del PCC..

Cal afegir aquells dies la història de dos militants d’Estat Català (Duc i Rafart) que també van morir aquella nit que estaven movilitzats. En record dels dos membres d’EC, les primeres centuries separatistes que es van mobilitzar per anar al front l’any 1936 contra l’Exèrcit de Franco, tenien el nom de Duc i Rafart.

Els altres sectors, en no rebre ordres d’atac, van anar deixant el seu lloc a mesura que avançava el dia. Els dirigents de les JEREC (Dencàs i Badia) van fugir i Cardona i els altres dirigents de les altres organitzacions van haver d’anar a l’exili.

Els Fets del 6 d’octubre van tenir moltes i greus conseqüències per al sector independentista. El més greu va ser l’exili, però també l’enfrontament ERC (sector Companys)-EC.

Malgrat tot, aquests Fets i els d’ Astúries van fer caure el Govern dretà de la CEDA a Madrid. 

VOLEM POLÍTICS VALENTS

Esperem que el procés no s' espatlli, seria quedar-nos en un punt en el qual ells ho aniran guanyant tot i nosaltres ho perdrem tot.
No cal fer grans esforços, només cal UNITAT, fermesa i legalitat catalana. I tenir una clara visió de país i de futur.
El cartell de SI toca el punt clau d' aquest moment.

UNITAT POLÍTICA I SOCIAL i avui TOTS davant els Ajuntaments

L`article d' en Partal avui a Vilaweb toca de ple en la situació concreta on estem, per la nostra part, com deiem ahir, avui tots i totes davant els nostres ajuntaments a les 7 de la tarda.

Acaba de començar la fase final

La casualitat cronològica va fer coincidir ahir dos actes de naturalesa ben diferent. A Madrid el Tribunal Constitucional es reunia per acceptar la demanda de prohibició de la consulta del 9 de novembre. I, mentrestant, a Barcelona es presentava el 'Llibre blanc de la transició nacional'. És difícil d'ensenyar d'una manera més contundent la diferència entre allò que fan ells i allò que fem nosaltres.

A Madrid la cosa va ser esperpèntica. El reglament del Tribunal Constitucional diu que calen tres dies entre la convocatòria i la reunió, llevat que hi haja una urgència excepcional que faça pensar que el tribunal no es podrà reunir al cap d'aquests tres dies. Si no n'hi havia prou de prescindir de les pròpies normes, el tribunal va rebre a més una sol·licitud del govern espanyol que li demanava que suspengués una llei i un decret de fa deu anys! Es van equivocar en la numeració. Improvisació, funcionament maldestre, poca cura pels detalls, ridícul... I tot per a dir que no. Que no a tot. Per a blocar la consulta. Per a intentar oposar a la voluntat política un mur judicial.

A Barcelona, en canvi, es va presentar un llibre blanc que és un compendi d'informació i documentació realment molt important. Els membres del Consell Assessor de la Transició Nacional han treballat de valent durant un any i mig per oferir-nos una guia de com es pot construir l'estat català, molt sòlida i honrada en termes intel·lectuals, mesurada, argumentativa i positiva. Per intentar canalitzar políticament i institucionalment la voluntat política expressada pel país repetidament al carrer i a les urnes. Sense dir ni creure que tot serà fàcil, però sense resignar-nos a res.

Hi ha això: contra les prohibicions ara tenim un full de ruta que d'alguna manera és el programa, fins i tot electoral, que el país necessitava per a encarar les setmanes que vindran. Són diverses, per tant, les maneres de fer, diverses les maneres d'encarar els problemes i diversos els nivells de dignitat institucional i política.

A nosaltres en aquest moment només hi ha una cosa que ens hauria d'interessar: saber com guanyarem i usar la seua reacció de la manera més adequada. De moment està molt bé que Espanya es descare així davant el món, però hem de ser conscients que la seua actuació no fa res més sinó accelerar el procés. Perquè la conseqüència lògica de la posició que han adoptat tan diligentment els porta, obligatòriament, no tan sols a prohibir la consulta, després de fer una pantomima de sentència. És que tot seguit hauran de prohibir les eleccions, les catalanes i les locals. I hauran d'il·legalitzar els partits. I tancar els diaris. I prohibir l'ANC i Òmnium. I posar força pública seua als carrers. Si no, no aconseguiran això que volen. Perquè ells mateixos, amb la seua intransigència, s'han tancat totes les eixides. Haurien pogut optar per una via més suau, però han posat tota la carn a la graella des del minut u. I en el seu foc es cremaran perquè la via que intenten és impossible.

Nosaltres ara cal que restem tranquils, units, decidits i que pensem sempre en la nostra jugada, mai en la seua. Hem d'oposar a la seua reacció sense fre, desbocada, irracional, la intel·ligència política, la unitat política i social, la decisió col·lectiva i l'esforç de tothom. I ho farem amb la tranquil·litat de saber que hi han caigut de quatre potes. A la primera.

Aquest vespre, a les set, tots davant els ajuntaments, que la història s'accelera davant els nostres ulls i acaba de començar la fase final del procés.