Bé, la polèmica està servida i durarà mesos i mesos. Però no ens podem quedar aturats aquí, hem de continuar la nostra via, tant si sortim de la UE com si no. La UE no és garantia de res ara mateix i ells haurien de ser els primers interessats en que no en surti cap memebre (igual que en qualsevol associació, coperativa, entitat, ec. etc.).
Passi el que passi, hem de mantenir la sang freda, veure com es va posicionant la UE i no deixar-nos caure en les mans de ningú. Pas ferm i sang freda.
Us afegim un article ddel DIARI DE BALEARS d' ahir que també ha penjat Vilaweb, coincidim amb ells en que "Europa: ni sí ni no. Depèn de quin projecte d' Europa parlem".
jordigorrio | dimarts, 7 de gener de 2014 | 14:39h
En aquest article d'avui en el Diari de Balears, vénc a dir que no ens ha de paralitzar la por de sortir temporalment -ni definitivament- de la Unió Europea si aquesta és incapaç d'acollir la nostra Nació si democràticament es vol proclamar independent.
Us en recordau, quan n'Artur Mas va guanyar les darreres eleccions per majoria simple? La propaganda espanyola fa fer de tot i molt per donar a entendre que 'havia fracassat'. La veritat era que la minvada de vots que va patir no era perquè aquests vots haguessin anat a engreixar el nacionalisme espanyol, sinó perquè feren pujar l'independentisme. Bé, ara assistim a una nova maniobra de guerra de propaganda semblant: el President català ha fet una ofensiva internacional en què demana suport als dirigents europeus al referèndum democràtic sobre la restitució de l'Estat propi. La reacció europea general, per ara, no és de pegar bots i xecalines d'entusiasme per l'emergència del nou estat. Però tampoc és de suport incondicional a la tossuderia de l'estat espanyol, que vol impedir que la gent pugui votar lliurement, com podran fer a Escòcia. En general, els dirigents europeus se'n renten les mans i consideren que el plet nacional català és un 'assumpte intern' de l'estat espanyol.
Idò bé: la premsa espanyola s'ha pegat coces pel cul per fer via a pintar aquest panorama com una portada a la cara de n'Artur Mas. La nostra premsa podria fer 'igual però a l'enrevés'. Al meu parer, hem de conservar la sang freda amb això de la Unió Europea. Per començar, no està gaire reglamentat, per no dir gens, què passa quan una part d'un estat que en sigui membre es proclama independent.
En primer lloc, hem de considerar que la primera interessada que hi hagi un procés pactat i ordenat és la mateixa Unió Europea. Per què? Perquè si aquesta Unió d'estats no fa negociar a Espanya la independència de Catalunya i aquesta es constitueix en estat pel seu compte, unilateralment, tota sola, sense reconeixement espanyol ni europeu, el nou estat no voldrà saber res de la seva part proporcional de l'ara ja impagable deute espanyol. D'aquesta manera, aquest deute passaria a ser del 125% del PIB d'Espanya, una quantitat totalment inassumible per una Espanya sense Catalunya, segons afirma el prestigiós economista americà d'origen català de la Columbia University Xavier Sala i Martín.
En segon lloc, és mal de creure que a Espanya li interessi tenir un tap geogràfic, físic i infrastructural entre ella i la resta de la Unió. No perdem de vista que Espanya, pràcticament només es troba ben comunicada per terra pel passadís català de la Jonquera i pel passadís basc d'Irun.
En tercer lloc, podem estar segurs que als milers d'empreses franceses, alemanyes, italianes i angleses establertes en el Principat els interessarà que el nou estat reingressi de cop a la Unió Europea, si és que arriba a sortir-ne.
En quart lloc, ens hem de demanar una cosa: pot ser mai que a la Unió Europea li interessi que, en ple Mediterrani Occidental, pugui haver-hi un mercat de set milions d'habitants l'estat dels quals tengui les mans desfermades per donar entrada lliure a productes japonesos, xinesos, russos o americans i que, per afegitó, pugui imposar aranzels als productes europeus?
Però bé: posem que la mitificada Europa torni encarar l'esquena al Principat, com ja va fer el 1945. Què va passar aquell any? Idò que els republicans catalans, juntment amb els espanyols, feia un any que es dessagnaven per alliberar París del nazifeixisme. I es dessagnaven no ja al costat dels aliats, sinó davant ells, fent-los de carn de canó. Idò bé: en agraïment, com els va pagar Europa? Aturant l'alliberament d'Europa als Pirineus i deixant Catalunya i Espanya sota el dictador feixista Franco, imposat per en Hitler i enMussolini, un personatge que va entrar matant i que hi va morir, tant en temps de guerra i en temps de 'pau'. I no tan sols això, sinó que Europa va fer els ulls grossos a una autoanomenada 'transición' espanyola que va deixar autoamnistiar els criminals de guerra franquistes i que ni tan sols els va exigir un simple gest de demanar perdó a les seves víctimes, el mateix gest, per cert, que ara els seus hereus polítics del franquisme exigeixen als etarres. Això és la mitificada Europa: una unió d'estats que cadascun mira per ell i que permet que un soci seu, l'espanyol concretament, encara avui subvencioni una 'fundación' que no té altres feines més que bravejar aquell sinistre i sanguinari homòleg espanyol d'en Hitler i d'en Mussolini.
Si aquesta Europa torna abandonar el Principat com el 1945, es perdrà gaire cosa aquesta regió germana de les Balears i de València si no es veu admesa com a nou estat dins aquest mercat comú sense ànima ni principis que demostrarà ser? Andorra no en fa part, de la Unió Europea ni en vol sentir parlar. I mirau si hi marxa, ben polenta. Suïssa ben igual. I Noruega. I Islàndia. I la Gran Bretanya, que és a la Unió però no a l'euro, com més va més partidaris té de sortir-ne. Per tant, hi ha vida fora d'Europa. Més ben dit: hi ha vida a Europa fora de la Unió Europea. Una 'Unió' que, si no reprèn el seu esperit integrador de pobles i nacions, com més va més torna a la situació inical de pur, estricte i pelat mercat comú econòmic d'estats sense ganes de constituir un autèntic Estat plurincional europeu. Europa? Ni sí, ni no: depèn de quin projecte d'Europa parlem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada