ESTAT CATALÀ: 85 è aniversari de la mort del PRESIDENT FRANCESC MACIÀ.

Ha passat un any des de la darrer  acte d’ homenatge al  President Macià, hem commemorat el primer anniversari del primer d’ octubre i del 3 d’ 0ctubre, i també hem recordat els empresonaments, l’ exili, el 155 i la repressió  de cada dia i també el primer aniversari de eleccions del 21 de desembre, que també vam guanyar. Però encara no som independents.

En tot aquest temps volem fer esment de la manca d’ unitat dels partits. Organitzacions i entitats independentistas. Exigim unitat, no unitat de sigles, ni electoral, sinó unitat d’ objectius, de projectes, de fulls de ruta…

En relació a Espanya, fa quatre dies els dirigents espanyols van visitar la colònia.

DIRIGENTS ESPANYOLS VISITEN LA COLÒNIA.

El PSOE necessitava protagonisme, en la ja començada campanya  pre-electoral (municipals i europees) i protagonisme davant de la pressió interna espanyola entre PSOE per una part i PP-Cs-Vox per una altra. És una disputa electoral interna espanyola, sabem que en el fons no canviarà gaire, governin uns o altres.
I per això cal visitar les colònies (especialment les que donen més vots a la metròpoli) i per això fan els Consells de Ministres a Andalusia, Catalunya i suposem que la següent el País Valencià (Madrid no cal, hi són sempre) i d' aquestes colònies és d' on treuen més vots.
Una altra explicació no hi ha d' aquesta visita mediàtica sense cap proposta i amb l' únic objectiu de deixar clar que Catalunya és una colònia i ells manen i decideixen.
Repassem les propostes:
1) Pujar a 900 euros el Salari Mínim (SMI) era una cosa evident per vergonyosa, Espanya és el penúltim estat  de la UE si tenim en compte la relació SMI- Salari mitjà de cada país. I ens van mentir quan deien que no es podía aprobar l’ SMI, si no s’ aprovava abans els pressupostos de l’ Estat (com sempre, el xantatge per davant).
2) La segona, inversions de 112 milions en infrastructures per a Catalunya, uns diners que ja estaven pressupostats, però que mai no s' han executat.
3) La tercera, l' anul.lació del judici al President Companys, que s' ha quedat en una declaració de "reparació" simbòlica. Una proposta per a no fer res, vaja.
4) La quarta, és realment riure-se'n de tots, batejar l' aeroport del Prat amb el nom de Josep Tarradellas. No calen més comentaris. Els catalans volem la gestió de l' aeroport, no que canviïn el nom. A nosaltres ens està bé que es digui Aeroport del Prat com sempre i referit a la población on està l’ aeroport, però si s’ ha de canviar el nom, ens estimem més que es digui Aeroport Francesc Macià, o Mari Pepa Colomer (primera aviadora catalana de la historia). Però tampoc entrarem en una guerra de noms, que seria una guerra més de partits, quan el problema del nom desviaría l’ atenció del fons de la qüestió.
5) Suposem que no es van atrevir a explicar la cinquena per que era del tot insultant, el trasllat del Senat espanyol a Barcelona. Però en canvi sí que van aprobar la despesa de 26 milions d’ euros per a comprar mísils per a l’ Armada Española.

Al final van consensuar un text on parla de “seguretat  jurídica”  en compte de “marc de la constitució” i on diu que hi ha “un conflicto polític” en compte “d’ un problema de convivencia”, però això és tot i la paraula referéndum no surt enlloc.  Això és tot el que es va poder estitrar, total és adequar-se a la realitat, aquí no hi ha cap problema de convivencia, el problema l’ han creat ells. Però suposem que els haurem de donar les gràcies per visitar la colònia.

Com sempre hi ha articulistes i opinadors diversos que veuen l’ ampolla mig plena i llencen les campanes al vol perquè s’ ha aconseguit canviar aquestes dues frases. Quin engany, fa uns dies Felipe Gonzalez (gurú màxim dels “socialistes” ) deia en una entrevista que encara que hi hagi un 80% de vots favorables a l’ autodeterminació no canvia res.  I no hi haurà votacions perque`per a ells votar és  recular i és fer una renuncia, fa dos dies insistia un director de diari español en aquests conceptes.    
Davant la mancança de propostes, és evident que el Govern espanyol necessitava visitar la colònia per a dir que ells manen (i molt) i els indígenes de la colònia els han de rebre i demanar audiència per que els rebin (empresaris, alcaldessa de Barcelona, diputats...).
Per sort, la dignitat de la població catalana, va estar representada pels milers de persones que van sortir al carrer per a demostrar que el dirigent de la metròpoli no és ben rebut. Les TV van dissimular el so exterior i també a l’ interior de l’ acte, però ells segur que van sentir el soroll de les cassoles dels veïns.

  Avui que homenatgem al President Macià, pensem que no han canviat tant les coses, hi ha un tancament total en els polítics espanyols, no volen fer política els és més fácil la repressió, tenim empresonats i exiliats (presos polítics), un menyspreu constant a tot el que vé de Catalunya. La novetat potser és que ara hi ha una veritable guerra mediática contra nosaltres i una manipulació constant de la informació.

De les negociacions amb els governs espanyols de dretes i “d’ esquerres” Macià en va tenir una llarga experiencia, sempre amb promeses incomplertes i amb el xantatge preparat i l’ amenaça. No sé que diría el President Macià en aquest momento, però suposo que cridaria a continuar perseverant i no deixar de caminar perquè ells pensen que nosaltres ens cansarem i abandonarem i això no ho farem, com mai ho van fer els militants d’ aquest partit  històric                                                          

que es diu Estat Català i que un dels seus objectius està en el propi nom del partit.

Volem fer un esment especial als presos polítics i als exiliats, en un dia com avui, difícil de pasar en una presó per una situación injusta.  VISCA CATALUNYA LLIURE.

DIRIGENTS ESPANYOLS VISITEN LA COLÒNIA.

El PSOE necessitava protagonisme, en la ja començada campanya  pre-electoral (municipals i europees) i protagonisme davant de la pressió interna espanyola entre PSOE per una part i PP-Cs-Vox per una altra. És una disputa electoral interna espanyola, sabem que en el fons no canviarà gaire, governin uns o altres.
I per això cal visitar les colònies (especialment les que donen més vots a la metròpoli) i per això fan els Consells de Ministres a Andalusia, Catalunya i suposem que la següent el País Valencià (Madrid no cal, hi són sempre) i d' aquestes colònies és d' on treuen més vots.
Una altra explicació no hi ha d' aquesta visita mediàtica sense cap proposta i amb l' únic objectiu de deixar clar que Catalunya és una colònia i ells manen i decideixen.
Repassem les propostes:
Pujar a 900 euros el Salari Mínim (SMI) era una cosa evident per vergonyosa, Espanya és el penúltim país de la UE si tenim en compte la relació SMI- Salari mitjà de cada país.
La segona, inversions de 112 milions en infrastructures per a Catalunya, uns diners que ja estaven pressupostats, però que mai no s' han executat.
La tercera, l' anul.lació del judici al President Companys, que s' ha quedat en una declaració de "reparació" simbòlica. Una proposta per a no fer res, vaja.
La quarta, és realment riure-se'n de tots, batejar l' aeroport del Prat amb el nom de Josep Tarradellas. No calen més comentaris. Els catalans volem la gestió de l' aeroport, no que canviïn el nom.

Davant la mancança de propostes, és evident que el Govern espanyol necessitava visitar la colònia per a dir que ells manen (i molt) i els indígenes de la colònia els han de rebre i demanar audiència per que els rebin (empresaris, alcaldessa de Barcelona, diputats...).
Per sort, la dignitat de la població catalana, va estar representada pels milers de persones que van sortir al carrer per a demostrar que el dirigent de la metròpoli no és ben rebut.

Us afegim, la crònica de Pere Martí avui a Vilaweb:

TEMA DEL DIA
Passejar. Es fa difícil d’imaginar què devia pensar Pedro Sánchez quan aquest matí ha sortit de l’hotel Duquessa de Cardona, seu de tota mena de conspiracions parlamentàries, i passejava pels carrers deserts del passeig de Colom fins a la Llotja de Mar envoltat dels seus col·laboradors com a únics vianants. Una falsa normalitat imposada per un desplegament policíac sense precedents. A aquella hora ja havia esmorzat amb Ada Colau –que no es volia perdre la fotografia, ni que fos de cinc minuts–, però sobretot ja havia vist les portades dels diaris de Madrid, que el presentaven com un traïdor a Espanya per haver-se venut a l’independentisme. De lluny, se sentia el soroll de les cassoles que repicaven els veïns protestant per la seva presència i, una mica més enllà, darrere els cordons de la policia, la gent manifestant-se. Després d’aquesta absurda reunió del consell de ministres a Barcelona, Sánchez és vist com un traïdor a Madrid i continua essent un espanyolista pels independentistes. Es fa difícil de saber en què ha sortit guanyant.

Pel que fa als acords del consell de ministres espanyol, no ha deixat ningú content. L’augment del salari mínim interprofessional als 900 euros ha passat desapercebut enmig de tant soroll i, en el cas català, ha evidenciat la mentida que requeria l’aprovació del pressupost de l’estat per fer-ho possible. Els 112 milions d’inversió en infrastructures per Catalunya ja estan pressupostats i no s’han executat. Són la propina. La decisió unilateral de batejar l’Aeroport de Barcelona com a Josep Tarradellas és pròpia d’un govern que tracta Catalunya com una colònia. És una falta de respecte a un president que va patir l’exili quan no consulta ni tan sols la institució que va presidir, la Generalitat. L’única cosa que vol la majoria de catalans és el traspàs de la gestió de l’aeroport, segrestat per AENA per afavorir Barajas. El nom, si n’ha de tenir, ja el decidiran les institucions catalanes. La Generalitat ja els havia desaconsellat de fer aquest anunci.

I si no n’hi hagués prou, anuncien una ‘reparació moral’ de la figura del president Lluís Companys que no té cap conseqüència jurídica. Prèviament, havien filtrat a la premsa que aprovarien l’anul·lació del judici, cosa que requereix un projecte de llei, perquè és el Tribunal Suprem espanyol que ha d’anul·lar els consells de guerra. L’única cosa que faltava treure del cistell dels gestos socialistes era el trasllat del senat espanyol a Barcelona, però m’imagino que ja no s’han atrevit, perquè aleshores el resultat de la reunió hauria estat insultant. El guió de la visita de Sánchez sembla escrit per un dels seus pitjors enemics si pretenia ficar-se els catalans a la butxaca. Mentre tenim un president a l’exili, i nou dirigents independentistes a punt de ser jutjats pel Tribunal Suprem, Sánchez proposa de batejar l’Aeroport de Barcelona amb el nom de Tarradellas i insinua una anul·lació del judici al president Companys que només pot fer el Suprem obligat per llei. És clar que va desinformat o mal assessorat.

La millor metàfora de la seva estada la vam veure dijous al vespre, quan un membre de protocol de la Moncloa va tapar unes ponsèties grogues amb una ponsètia vermella davant tota la premsa gràfica. Un error de manual que va donar una dimensió a un fet que potser hauria passat desapercebut. Sánchez està massa preocupat pels gestos i poc pel contingut. Estava obsessionat a no fer una cimera i no la va fer. Només va fer una reunió bilateral amb el president Torra i una fotografia de conjunt. Però aquesta imatge i, sobretot, l’acord són vistos des de Madrid com una rendició als postulats independentistes. El text de l’acord de Pedralbes va arribar a tenir set versions i va ser negociat hàbilment els dies previs pel vice-president Pere Aragonès, amb la vice-presidenta Carmen Calvo, i la consellera de Presidència, Elsa Artadi, amb la ministra de Política Territorial, Meritxell Batet.

Al redactat inicial, hi figurava que qualsevol diàleg s’havia de fer en el marc de la constitució espanyola i l’estatut d’autonomia, però Moncloa va acceptar de canviar-ho pel concepte de ‘seguretat jurídica’, que, segons Batet, és igual. També es va treure la referència a un ‘problema de convivència’ a Catalunya i es va canviar per l’existència d’un ‘conflicte polític’, i no es va fixar cap percentatge per acceptar-ne la solució, sinó que es va incloure l’ambigua fórmula de la ‘immensa majoria’ de la societat catalana. Ja no és el percentatge del 75% que havia esgrimit Sánchez en el discurs al congrés espanyol. A canvi, la paraula referèndum no apareix enlloc, cosa que satisfà el govern espanyol. Però l’absència de la referència a la constitució espanyola ha servit a la brunete mediàtica per a dilapidar-lo. Que l’extrema dreta del PP i Ciutadans s’exclamin no fa bo l’acord, perquè el text tampoc no esmenta el referèndum que reclama el 80% de la societat catalana. Només serveix per a constatar que a Madrid sempre hi pot haver algú pitjor. I això ho sabem des d’abans del retorn de Tarradellas. Per posar una data com una altra.

El problema del 21-D no és l’independentisme

Coincidim amb l' article editorial d' avui a Vilaweb.

El problema del 21-D no és l’independentisme

El 21-D farà un any de les eleccions imposades pel govern espanyol mitjançant el colp d’estat del 155. Farà un any que els ciutadans van donar a Junts per Catalunya, ERC i la CUP una victòria còmoda, amb el missatge clar que calia rebutjar l’atac contra les institucions catalanes i restituir el govern legítim. Un any després d’aquelles eleccions, el govern espanyol ha decidit que vindrà a Barcelona a fer una reunió del consell de ministres. Pedro Sánchez hauria pogut triar qualsevol altre dia de l’any, n’hi ha 364 més, però va decidir que el dia era aquell. No sé si passava per alt o ignorava les connotacions de la seua decisió, però són ben evidents. Una interpretació més que possible i més que raonable és: ‘D’acord, vau guanyar les eleccions, però continuem manant nosaltres.’ És, doncs, una provocació.

És una provocació que, a més, arriba en un context claríssim. El discurs de Pedro Sánchez davant el congrés espanyol aquesta setmana és propi de l’extrema dreta més desbocada. Hi va dir coses molt greus. Que no són veritat i que ell sap que no són veritat. Va insultar la majoria de la població catalana amb arguments que simplement desafien el sentit comú i que són negats pels fets que els ciutadans vivim cada dia. I encara acompanyant el seu discurs de filtracions a mitjans afins que es poden qualificar de qualsevol manera, però no de sensates. Totes van en la línia de prendre mesures excepcionals contra Catalunya i contra les llibertats democràtiques. Mesures que no tenen cap justificació real. La gent no pot ser enganyada amb exageracions tan primàries. Ara han decidit, per exemple, que posaran els Mossos sota les seues ordres per no haver actuat diumenge contra els CDR. Però ni tota la seua propaganda no pot amagar que diumenge els Mossos van seguir fil per randa els mateixos protocols que havien aplicat durant la vigència del 155. Que vulguen enganyar ho puc entendre. Que ens creguem que el seu engany funcionarà em sembla confiar molt poc en els milions de catalans que han demostrat ser mereixedors de la confiança política del país.

Per si algú ho havia oblidat, el dia 21 vindrà a fer una reunió a Barcelona el govern que té en presó preventiva la presidenta del Parlament de Catalunya, el vice-president del govern, dos dirigents de la societat civil i consellers que no han fet res per a trobar-se en aquesta situació, que no han comès cap delicte. El mateix govern que força a l’exili el president de la Generalitat i uns quants consellers, la secretària general d’ERC i una dirigent de la CUP, malgrat que quatre jurisdiccions europees han dit que no hi ha cas. I una d’aquests quatre jurisdiccions és, ni més ni menys, la d’Alemanya, que, estudiant el cas a fons, ha afirmat en la seu judicial més alta del país que això de la rebel·lió i la sedició és un invent polític per a justificar la repressió i que en aquest cas no es pot aplicar. El PSOE hauria pogut resoldre part del problema que tenim, si més no retirant l’exageració indiscutible que és l’ús de la presó provisional. Però no ha fet res. Hi ha quatre presos i un batlle en vaga de fam i no fa res. Hi ha més d’un miler d’encausats i no fa res. I no és solament això. Perquè la cosa més greu és que quan va caldre anar a favor de la dreta espanyola sí que es va bellugar: va pactar amb el PP l’aplicació il·legal de l’article 155.

Fet aquest repàs, he de dir, i em sap greu de dir-ho així, que assistesc amb una certa sorpresa a la tensió i la por d’una part de l’independentisme en relació amb les convocatòries del dia 21. Fins i tot m’han arribat a demanar que condemne la violència abans que n’hi haja, que és important que condemne la violència abans no passe. I sobre això he respost, com no podia ser altrament, que condemnaré la violència, clarament, si n’hi ha. Però tan sols si n’hi ha i després d’haver analitzat bé què ha passat, què l’ha causada i qui l’ha protagonitzada. Perquè condemnar una violència inexistent és legitimar el relat inventat pels violents, que són ells, fer bones les mentides i les manipulacions dels violents, que són ells; en definitiva ajudar-los a guanyar a ells, als violents que ens van pegar el primer d’octubre, als violents que mantenen a la presó i a l’exili els nostres dirigents, als violents que des de la trona del congrés espanyol menteixen i manipulen.

I és ben cert que Rivera i alguns altres ja parlen de morts i que intentaran aprofitar l’ocasió per a causar incidents greus. Això és així. I, per tant, cal extremar les mesures per impedir l’actuació de provocadors a sou. Tothom les ha d’extremar i més que ningú els CDR. Evidentment. En aquest punt estem d’acord i no hi tinc res a discutir. Com també estic d’acord, absolutament, que seria desitjable que hi hagués una altra mobilització pacífica, multitudinària, imaginativa, festiva i contundent. Una més. Però això no depèn de nosaltres i prou, ni de nosaltres principalment. I val més que ho sapiguem i que comencem a exigir explicacions als veritables responsables.

Siguem seriosos: si el primer d’octubre no va haver-hi morts va ser per sort, perquè no podem ignorar que alguns dels colps de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil n’haurien pogut causar. Jo ara no assumiré, per tant, les seues manipulacions, passant per alt que totes les mobilitzacions de l’independentisme de vuit anys ençà han estat pacífiques i que els de les porres, els dels cúters, els dels passamuntanyes i els de les bales de goma són ells.

POSICIÓ D' ESTAT CATALÀ EN RELACIÓ A LA VAGA DE FAM, LA MONARQUIA I LA ULTRADRETA.

Posició d' Estat Català en relació als intents de la política espanyola d' influir sobre Catalunya. Hem de mantenir la nostra posició pensant com a país, denunciant els intents aliens, compartint objectius entre els sectors independentistes (unitat d' objectius, més que de llistes) i mobilitzacions per aturar els intents d' enfonsar-nos. 

Vaga de fam, constitució , monarquia i l'ascens de l'ultradreta

Estat Català ens solidaritzem amb els presos polítics que han decidit iniciar una vaga de fam. Els motius són evidents, l' obstrucció als recursos dels dirigents independentistes al TC per a dilatar les dates i fer més llarg el recurs a la justícia europea.

Estat Català estarem sempre donant suport a les persones que presenten alternatives a la situació i estratègies per a deslligar-nos de les cadenes imposades per l' Estat.

També volem fer una breu anàlisi de la situació després de les eleccions andaluses a Espanya. És vergonyós que els partits hagin de continuar atacant Catalunya per treure vots a Andalusia i altres llocs d' Espanya. La manca de projectes polítics dels partits espanyols els porta a atiar la catalanofòbia per a subsistir, fins i tot els que han perdut més vots (el Psoe) diuen que els han perdut perquè no han parlat gaire de Catalunya. Panorama patètic el que ens presenta Espanya, sabem que hem de marxar i que no hi podem estar gaire temps més.

L' ascens de l' ultradreta en cap cas és culpa de l'independentisme català com volen fer creure, és culpa directa dels gairebé 400.000 andalusos que els van votar, dels dirigents empresarials i banquers que els financen (els de l' Ibex 35 de Madrid i els externs relacionats amb l' extrema dreta francesa i llatinoamericana), dels mitjans que els han obert les portes sempre que han volgut als seus programes tot i que eren extraparlamentaris, de les Fundacions que fan donacions anònimes, etc. I indirectament la culpa és de tots aquells partits que els convé fer-se fotos amb els votants de la ultradreta a les manifestacions (des dels Ciudadanos fins al PSOE). Aquests són els responsables i entre ells no hi ha cap independentista.

Els unionistes fan festa amb la seva Constitució (una Constitució que el 80% dels ciutadans actuals no vam votar) i menteixen com sempre. Menteixen quan el rei actual diu que és un punt de trobada, de concòrdia i d' acords. Menteixen quan la Presidenta del Congrès diu que la Constitució no és un candau, potser no és un candau realment és una presó d´on no podem sortir. Menteixen quan el PP diu que volen una Espanya plural amb un objectiu compartit (només cal afegir per la força de les armes), menteixen quan Ciudadanos diu que la constitució espanyola representa la superació del "guerracivilismo", quan ells viuen del "guerracivilismo", de la confrontació, de la provocació, de la

mentida... Però, això sí, coincideixen tots en una cosa: " la Constitució espanyola ha aturat el cop d' estat independentista" .

I l' altre punt on es posen d' acord els unionistes és la monarquia. Avui a Barcelona s' han manifestat PP, Ciudadanos i Vox, fent un agraiment públic a la monarquia, als jutges i demanant un càstig exemplar contra els presos polítics. Com no podia ser d' una altra manera, defensen "la transició" del 78, un engany piramidal vigilat per les armes amb els vist-i-plau dels partits que viuen de la menjadora i defensen un rei que els és molt partidari i un rei "emèrit" altament corrupte que és una de les fortunes més grans del món i al qual avui li han presentat una querella per 13 delictes, constitució de grup criminal i trafic d' influències.

I tot això sense entrar en la situació econòmica que és de fallida. Aquesta és l' Espanya del futur. Ara, que ells celebren cofois la seva constitució, nosaltres NO TENIM RES A CELEBRAR, No volem tenir res a veure amb els seus reis, ni amb els seus projectes, ni amb els seus empresaris i banquers. I sobretot: No volem l'ultradreta als nostres carrers!

Només volem el millor pel nostre país, la unitat (no de partits, sinó de projectes de futur), les millores socials, el suport a la vaga i la llibertat de presos i exiliats que no hauríem de deixar que tornin a Madrid.

Visca Catalunya!

CONSTITUCIÓ ESPANYOLA? RES A CELEBRAR.

Avui els partits espanyols i la monarquia han celebrat la seva constitució, nosaltres no tenim res a celebrar.
Us pengem un bon article editorial den Vicent Partal a Vilaweb, bona reflexió per aquesta constitució que els espanyols creuen que és la Biblia i per a nosaltres és només un text caducat.

L’actual constitució espanyola és una trampa i ho és des del primer dia. És un artifici jurídic limitat en el seu origen pel franquisme per a superar el perill de la ruptura democràtica i donar continuïtat al poder del règim, reformant només aquells punts completament imprescindibles. Per això, celebrar-la és una barbaritat.

Comencem pel començament. La constitució espanyola la va redactar un parlament que no era constituent. I això no és solament un matís tècnic. En qualsevol país normal, els encarregats de redactar una constitució són persones a qui la ciutadania encarrega aquesta tasca concreta, sense limitar-los la funció. Les eleccions constituents es convoquen d’aquesta manera perquè tothom siga conscient de les coses que hi ha en joc, i s’acompanyen d’un debat sobre el model de constitució que els parlamentaris redactaran després. Les eleccions del 15 de juny de 1977 no varen ser això. No es varen convocar mai com unes eleccions constituents, amb la qual cosa, ja d’entrada, tot plegat és d’una legitimitat més que dubtosa.

Però per què no es varen convocar com a constituents? Perquè la convocatòria es va fer a partir de la llei de la reforma política aprovada per les corts franquistes i per un d’aquells famosos referèndums de la dictadura. I, per tant, no es podia escriure una constitució de bell nou, sense cap més límit que la voluntat popular. De fet, la cosa és tan bèstia que les corts franquistes havien retirat de la llei de la reforma política qualsevol referència al poble o a la ciutadania com a base de la legitimitat. La constitució espanyola és filla d’aquella llei. Fins i tot, és a la llei de reforma política del franquisme i no pas a la constitució on cal cercar la justificació legal dels pilars centrals del nou règim postfranquista que ningú no s’ha atrevit a tocar mai: la forma monàrquica de l’estat i la composició de les corts espanyoles, clarament manipulada en favor de les províncies més conservadores.

Si no us ho creieu, us recomane que la llegiu (la podeu trobar, desacomplexadament, al BOE: una mostra més que ací no ha canviat res). I us ho recomane perquè entendreu moltes coses. Per exemple, el contingut del capítol primer diu, literalment, que la ‘democràcia’ a l’estat espanyol es basa en ‘la supremacia de la llei’ i no en la voluntat popular. Us sona? Els franquistes d’avui i els nacionalistes espanyols, encara que siguen d’esquerres, beuen d’allà quan expliquen aquesta barbaritat antidemocràtica segons la qual la voluntat de la ciutadania no val res si la llei no la permet primer. Franquisme documentat i documentable.

I és també a la disposició transitòria primera de la llei franquista on es deixa clar com es tria el congrés i el senat, amb una minuciositat estudiada per a afavorir la sobrerepresentació de les províncies més conservadores i, en el cas del senat, per a tenir un instrument explícit de blocatge. La constitució espanyola es limita a copiar allò que deia la llei de reforma. Quan us demaneu com és possible que al senat, la cambra encarregada d’aplicar el 155, el PP tinga el 46% dels senadors malgrat haver aconseguit només el 33% dels vots, podeu anar a la llei franquista i trobareu el com i el perquè.

Siga com siga, el fet és que els diputats i senadors triats el 1977 varen redactar l’actual constitució, tot i no estar apoderats per a fer-ho. Hi ha qui diu que això ja esborra el passat. No és veritat. Perquè les bases fonamentals no es toquen, però també perquè aquesta constitució no va ser redactada lliurement i sense límits, que és com es redacta sempre una constitució democràtica. Hi havia temes vetats per la llei de reforma franquista i d’altres que ho varen ser a la pràctica per la pressió, sobretot, dels militars.

Se sap que el títol de l’actual constitució espanyola que consagra això de la ‘indissoluble unitat’ el van redactar en una caserna militar i el van enviar dins un sobre al congrés amb la indicació que l’incorporassen al text. Però aquesta no va ser l’única intromissió de l’exèrcit franquista. N’hi ha una, fins i tot més greu encara, que quaranta anys després explica el discurs del 3 d’octubre de Felipe VI. És la definició del paper del rei espanyol.

Aparentment, segons la constitució espanyola, el rei no té cap paper. Això ens han dit sempre. Només té un poder simbòlic, diuen. Hauria quedat molt lleig que el ‘successor del cap de l’estat [Franco] a títol de rei’ tingués prerrogatives polítiques. Molt poc democràtic. De manera que es va dissimular. Herrero de Miñón, un personatge gens sospitós de ser un revolucionari, redactor dels articles que fan referència a la monarquia, ha explicat la maniobra, encara que d’una manera un poc complicada. Diu Herrero de Miñón que si es combinen els articles 62.h, 61 i 8 de la constitució espanyola, es veu clarament que el rei és ‘el mestre de l’estat d’excepció’ perquè ‘en cas d’una greu crisi constitucional’ fins i tot pot ‘recórrer a l’exèrcit per a fer front a qualsevol intent de subversió’. Herrero de Miñón diu subversió, que quede clar. I això no té res a veure amb les monarquies europees ni amb el suposat paper d’àrbitre i moderador. Perquè el rei no és cap àrbitre sinó, ben al contrari, la garantia final de la pervivència dels grans límits marcats pel règim franquista a la democràcia espanyola.

I només cal recordar el comunicat del Consejo Superior del Ejército del 12 d’abril de 1977, el famós comunicat que protestava per la legalització del Partit Comunista d’Espanya (PCE), per a saber la llista concreta d’aquests límits: la unitat d’Espanya, la monarquia proclamada per Franco, la bandera dels vencedors (de la guerra del 36-39, per si algú ho havia oblidat) i ‘el bon nom de les forces armades’ (és a dir, que no es perseguesca cap militar ni policia pel que varen fer durant la dictadura). No deixa de ser curiós que en un comunicat per a protestar contra la legalització del PCE no s’incloga el comunisme com a problema però sí la unitat d’Espanya. Paradigmàtic. I no deixa de ser divertit que els mateixos propagandistes que diuen que el rei no té cap paper constitucional no puguen explicar com és que, si no té cap paper, va ‘salvar la democràcia’ el 23-F. Perquè si el rei no té cap paper ni pot fer-ne cap, aleshores la democràcia es devia salvar sola, oi? O és que sí que té un paper, guardar l’essència del règim, però s’ha d’amagar a la població? Seguim amb les curiositats: com és que quaranta anys d’ETA no ‘desperten el feixisme’, per seguir la broma aquesta de la gauche divine, i el referèndum del primer d’octubre sí? Fàcil. L’estat no va creure mai que ETA poguera guanyar i, en canvi, va veure l’independentisme vencedor i capaç de destruir l’estat. Per això va eixir a la palestra Felipe VI complint el paper que la constitució, discretament, li atorgava: limitar la democràcia al marc i als límits exigits en el seu dia pel poder franquista.

Podríem continuar tot el dia, però crec que amb aquestes pinzellades ja n’hi ha prou. Ha calgut la revolta catalana per a despullar el règim i perquè tots plegats entenguem i analitzem de manera adequada els instruments de dominació que es van posar en marxa a la mort de Franco perquè aquell famós ‘atado y bien atado’ funcionés com ha funcionat. Però em permetreu una darrera consideració que, ara que hem entès d’on venim, és clau per a encarar el futur dels Països Catalans. De la part dels Països Catalans que encara vivim sota sobirania espanyola.

Hi ha l’aspecte psicològic. I aquest és el gran canvi al qual assistim ara. El 1977, els franquistes, el poder, estaven acorralats i no veien cap eixida a un règim fora de temps i fora de lloc. S’havien de fer perdonar els crims si volien mantenir les prebendes econòmiques i personals. Ho varen aconseguir al preu de romandre més o menys calladets, acceptant l’ambigüitat d’una constitució interpretable. Per a ells, allò era el màxim a què es podia arribar. Per a l’esquerra, en teoria, era el mínim des d’on es podia partir. Però a mesura que l’esquerra oficial es va anar fusionant amb el poder franquista, el retrocés en la interpretació del significat de la constitució es va anar fent més evident. Felipe González es va adonar del potencial que aquella constitució tenia per a salvaguardar un poder gairebé absolut –poder per a robar, per a controlar, per a perseguir políticament i, fins i tot, per matar de manera impune fent servir calç viva. I el PSOE va decidir de congelar-la i afegir-se a la tesi de la dreta, segons la qual aquell era el punt més llunyà on es podia arribar i no pas un punt de partida.

La resta de la història és ben coneguda. José Maria Aznar va entendre que ja havia passat prou temps per a desacomplexar el franquisme que encara era sociològicament majoritari a la dreta, a partir de la seua encarnació en el nacionalisme espanyol més virulent. I Vox només és una fase més, la més descarada de totes, del fenomen. Res més que això. La constitució filla de la llei de la reforma franquista és un instrument del franquisme i el neofranquisme. Per això s’hi senten tan còmodes i n’acabaran fent fora tothom. Pedro Sánchez ni s’ho veu a venir, però ja han començat a fer fora el PSOE de la constitució espanyola, i acabaran fent-la servir contra el PSOE. Amb la gran alegria de comprovar que el mecanisme de reforma dels seus aspectes bàsics ha funcionat perfectament tal com havia estat dissenyat, que era per a fer-lo literalment impossible. Dissenyada per a ells i pensada per ells, la constitució espanyola ha resistit quaranta anys i l’atado y bien atado rau precisament ací.

I ara qui vulga que vaja a celebrar-la.

INDEPENDÈNCIA O BARBÀRIE

Us pengem aquest article d' avui d´en Partal perquè és una anàlisi prou clara de la situació i expressa la situació real. Hem de decidir: independència o barbàrie? la resposta només és nostra.

INDEPENDÈNCIA O BARBÀRIE.

Editorial d´en Vicent Partal a Vilaweb.

La proclamació de la independència i el referèndum d’autodeterminació han obert en canal el règim postfranquista. Els resultats d’Andalusia en són una gran prova, potser la definitiva. La irrupció formal de l’extrema dreta no fa sinó remarcar quina és la causa final del conflicte català: la impossibilitat de trobar una coexistència respectuosa i digna. El PSOE, sobretot el PSOE, ha tingut quaranta anys per a crear un model nou i diferent d’Espanya. Però no ho ha volgut fer. Ben al contrari. Fins al punt que quan l’octubre republicà va fer perillar de debò el règim, el PSC va abandonar finalment el vaixell dels partits demòcrates per abraçar-se al PP i Ciutadans en aquell fatídic ‘a por ellos’ que ha acabat traduint-se en els vots de Vox. Qui dorm amb xiquets s’alça pixat…

El 20 i el 21 d’agost de 2013, quan la situació del país encara era ben diferent, vaig escriure aquests dos articles editorials (primer i segon) que van causar aleshores un notable enrenou polític i mediàtic. Demanava per quina raó el PSC basculava cap al feixisme i ho centrava tot en una decisió que en aquell moment encara semblava dubtosa. Deia que si el PSC s’abonava al nacionalisme espanyol això el duria fora del bloc democràtic i donaria ales al feixisme. Perquè el nacionalisme espanyol no ha estat mai un moviment de cohesió social i democràtica. Em sap molt de greu no haver-me equivocat. El supremacisme cultural i polític i l’autoritarisme han estat sempre la base del nacionalisme espanyol i donar-li aire inevitablement havia de dur fins ací on hem arribat. Cinc anys després d’aquells articles, el PSOE és mort. S’ha acabat la transició. Perduda Catalunya i perduda Andalusia, el PSOE no té cap futur ni tan sols aritmètic. Tanmateix, el preu que se’n paga és caríssim.

Final del formulario

I, tot i això, encara hi ha alguns personatges que acusen ara l’independentisme d’haver despertat el monstre del nacionalisme espanyol, com si fos cap fenomen nou i inesperat. Parlem-ne, doncs.

Parlem-ne per a recordar-los, per exemple, que nosaltres som els qui ens hem alçat contra el feixisme i no ells. Nosaltres, els independentistes. Catalunya ha lluitat per la democràcia mentre ells intentaven coartar-la i retallar-la pensant-se potser que podien posar uns límits arbitraris a la reculada. És vergonyós que els qui van anar tots cofois de bracet de la dreta extrema a demanar al podrit sistema judicial espanyol que impedís sessions parlamentàries ara pretenguen ignorar-ne les conseqüències, que vulguen ignorar que una volta fulmines la democràcia i el dret de debatre les idees en llibertat el geni no torna mai voluntàriament dins l’ampolla.

O parlem-ne per recordar-los que nosaltres som els qui hem rebut la violència i els qui l’hem resistida mentre que ells en són còmplices, vergonyosament. Tant si els agrada com si no, tant si els molesta com si no. Perquè nosaltres ens podem enorgullir de les barreres de cossos que van salvar les urnes el primer d’octubre. Nosaltres podem reivindicar la pulcritud democràtica del 20 de setembre. Nosaltres podem reivindicar amb orgull cada llum que es va encendre ara fa un any al carrer de la Marina, cada cotxe que es va desplaçar al fred de Brussel·les, cada vot del 21-D. Però digueu-me, en canvi: què caram poden reivindicar avui els gasetillers entusiastes del 155, els diputats que es van posar el no a les mans assenyalant amb fruïció els qui votaven sí, els artistes que han callat durant dècades sobre tot allò que ens feien a nosaltres i que ara, de sobte, s’alarmen quan la censura i la violència ja no cau tan sols sobre nosaltres?

Davant els nostres ulls, però ara també davant els seus, Espanya s’enfonsa ràpidament en el pou més negre que es podia imaginar. És evident que els mesos i anys vinents seran molt difícils per a tots. Per als Països Catalans d’una manera molt particular, perquè la catalanofòbia és l’essència del feixisme espanyol. Ells han estat més espanyols que no demòcrates i aquí és on han dut Espanya. Que els faça profit, doncs, la seua ceguesa, que per a nosaltres l’alternativa ja no pot ser més simple: o independència o barbàrie.

SUPORT A LA VAGA I TEXT I FOTOS ACTE PRATS DE MOLLÓ D' HOMENATGE AL PRESIDENT MACIÀ I ALS VOLUNTARIS CATALANS.

Bon dia, donem recolzament a la decissió de Jordi Sanchez i Jordi Turull de començar una vaga de fam per a reivindicar els seus drets.
Aquests dies farem un article més extens de la posició d' Estat Català sobre la situació política a Catalunya i el suport a la vaga dels presoners polítics.
Aprofitem per a penjar unes fotos de diumenge passat. Estat Català va estar present a la manifestació de Barcelona i als actes de commemoració dels Fets de Prats de Molló a la Catalunya del Nord. les fotos són d' aquest darrer acte, que va tenir una clara participació en aquell moment del partit Estat Català i els seus voluntaris.

INTERVENCIÓ  A  L’ ACTE  D’ HOMENATGE  A  FRANCESC  MACIÀ  I  ELS VOLUNTARIS  CATALANS  DELS  FETS  DE PRATS  DE  MOLLÓ  (CATALUNYA  DEL  NORD).

25 de novembre de 2018.

Amics i amigues, companys i companyes del nord i del sud del país:

Volem agrair la feina que fa l’ Associació Prats Endavant, l’ Ajuntament de Prats de Molló i les persones de la vil.la implicades en l’ esdeveniment, també destacar la implicació d’ Indrets del Record i de l’ IPECC pel manteniment d’ aquesta commemoració.

Al novembre de 1926 en aquest lloc hi va haver uns fets històrics que són memòria històrica pel nostre país. No cal repassar detalls concrets de la història, que tots i totes sabeu, però caldria fer esment que s´organitzà un moviment armat a Prats de Molló perquè havien fracassat tots els intents de diàleg amb el Govern espanyol, tots els intents d’ aproximació amb altres partits i entitats de l’ Espanya de l’ època i tampoc hi havia compromís d’ arribar a mínims d’ acord amb altres forces polítiques i sindicals ni a Espanya ni a Catalunya, excepte dos sindicats.

Aquests fets es van pensar com una incursió armada, a la qual seguiria una convocatòria de vaga general (recolzada per sindicats, un d’ ells majoritari), i s’ havia d’ ocupar el territori el màxim possible, quan no es pugués es passaria a una acció de guerrilla. Les detencions de la gendarmeria francesa van impedir el desenvolupament del pla.

Però a continuació de la detenció, empresonament i judici hi va haver unes conseqüències: un èxit propagandístic innegable del judici als dirigents independentistes catalans assessorats per un bon equip d’ advocats que va donar una visibilització a Europa. Macià va dir textualment: “ els objectius no són altres que una República Catalana independent que sigui per a vosaltres (els europeus) com una Bèlgica pirinenca...”

Una vegada acabat el judici, els dirigents catalans es van exilar a Bèlgica. Però aquí no va acabar tot, sinó que es va organitzar el viatge a l’ Amèrica, el contacte amb els casals catalans i el projecte d’ una constitució per a Catalunya (la Constitució de l’ Havana). L’ independentisme va sortir enfortit, en compte de derrotat, tant és així que podem consultar hemeroteca per veure que la premsa europea parlava de Catalunya, de Macià i dels dirigents d’ Estat Català i els qualificaven de “quixots catalans”.       

Alguns diuen que les èpoques són molt diferents i són incomparables. És veritat i no ho és. Són diferents i al mateix temps hi ha molts paral.lelismes amb l’ actualitat:

Els contactes continuats i la cerca de complicitats per part de l’ independentisme a Catalunya, a Espanya i a nivell internacional com al 1926.

La involució del Govern de l’ Estat Espanyol, que al 1926 va acabar en la Dictadura de Primo de Rivera i ara es pot veure amb la intervenció de les finances, la violència institucional, l’ aplicació del 155, la imposició d’ eleccions, la imposició de president i la politització de la justícia, el control de l’ ensenyament, el control dels Mossos, el control dels mitjans de comunicació, el control de dèficit, el dèficit crònic de les infraestructures, el creixement de l’ extrema dreta... i podríem continuar. Però amb això en tenim prou per a veure el grau d’ involució del Govern espanyol de torn.

I la cirereta del pastís és que tots els partits unionistes repeteixen fins al cansament que nosaltres som “colpistes, supremacistes i nazis”. No cal saber gaire història per a saber que tots els cops d’ estat els han donat ells i només ells.

Un altre paral.lelisme ha estat la conversió del judici en una causa general contra Catalunya i els seus dirigents. Una altra semblança és que comptem amb un bon equip d’ advocats internacionals, que hi ha una visibilització a Europa més gran que abans i hi ha exilats a Brussel.les que també serveixen d’ altaveu de la nostra causa. Molts paral.lelismes, doncs.

En aquest moment no sabem si l’ independentisme sortirà enfortit d’ aquesta nova situació, ni tampoc podem assegurar si la presó, l’ exili i el patiment es podran revertir positivament. Però el 1926 va ser una pedrera d’ activisme que va donar com a resultat l’ enfortiment de l’ independentisme, la victòria a les eleccions posterior, la caiguda de la Dictadura espanyola i no pocs canvis que només es van poder tallar amb una guerra i una altra dictadura.

Escrivint això, hem pensat què farien els dirigents d’ Estat Català si avui estiguessin aquí? Segurament orgull per aquest poble, que és el millor que tenim, la gent anònima tant del sud com del nord (sense ells no hauríem pogut votar), però també pensarien que cal continuar, ser perseverants perquè el moment no és bo, però sabem d’ on venim i no hi volem tornar i finalment una crida a la unitat de l’ independentisme igual que va intentar sempre Francesc Macià i els dirigents dels voluntaris.

Gràcies. Visca Catalunya lliure.