divendres, 7 de desembre de 2018

CONSTITUCIÓ ESPANYOLA? RES A CELEBRAR.

Avui els partits espanyols i la monarquia han celebrat la seva constitució, nosaltres no tenim res a celebrar.
Us pengem un bon article editorial den Vicent Partal a Vilaweb, bona reflexió per aquesta constitució que els espanyols creuen que és la Biblia i per a nosaltres és només un text caducat.




L’actual constitució espanyola és una trampa i ho és des del primer dia. És un artifici jurídic limitat en el seu origen pel franquisme per a superar el perill de la ruptura democràtica i donar continuïtat al poder del règim, reformant només aquells punts completament imprescindibles. Per això, celebrar-la és una barbaritat.
Comencem pel començament. La constitució espanyola la va redactar un parlament que no era constituent. I això no és solament un matís tècnic. En qualsevol país normal, els encarregats de redactar una constitució són persones a qui la ciutadania encarrega aquesta tasca concreta, sense limitar-los la funció. Les eleccions constituents es convoquen d’aquesta manera perquè tothom siga conscient de les coses que hi ha en joc, i s’acompanyen d’un debat sobre el model de constitució que els parlamentaris redactaran després. Les eleccions del 15 de juny de 1977 no varen ser això. No es varen convocar mai com unes eleccions constituents, amb la qual cosa, ja d’entrada, tot plegat és d’una legitimitat més que dubtosa.
Però per què no es varen convocar com a constituents? Perquè la convocatòria es va fer a partir de la llei de la reforma política aprovada per les corts franquistes i per un d’aquells famosos referèndums de la dictadura. I, per tant, no es podia escriure una constitució de bell nou, sense cap més límit que la voluntat popular. De fet, la cosa és tan bèstia que les corts franquistes havien retirat de la llei de la reforma política qualsevol referència al poble o a la ciutadania com a base de la legitimitat. La constitució espanyola és filla d’aquella llei. Fins i tot, és a la llei de reforma política del franquisme i no pas a la constitució on cal cercar la justificació legal dels pilars centrals del nou règim postfranquista que ningú no s’ha atrevit a tocar mai: la forma monàrquica de l’estat i la composició de les corts espanyoles, clarament manipulada en favor de les províncies més conservadores.
Si no us ho creieu, us recomane que la llegiu (la podeu trobar, desacomplexadament, al BOE: una mostra més que ací no ha canviat res). I us ho recomane perquè entendreu moltes coses. Per exemple, el contingut del capítol primer diu, literalment, que la ‘democràcia’ a l’estat espanyol es basa en ‘la supremacia de la llei’ i no en la voluntat popular. Us sona? Els franquistes d’avui i els nacionalistes espanyols, encara que siguen d’esquerres, beuen d’allà quan expliquen aquesta barbaritat antidemocràtica segons la qual la voluntat de la ciutadania no val res si la llei no la permet primer. Franquisme documentat i documentable.
I és també a la disposició transitòria primera de la llei franquista on es deixa clar com es tria el congrés i el senat, amb una minuciositat estudiada per a afavorir la sobrerepresentació de les províncies més conservadores i, en el cas del senat, per a tenir un instrument explícit de blocatge. La constitució espanyola es limita a copiar allò que deia la llei de reforma. Quan us demaneu com és possible que al senat, la cambra encarregada d’aplicar el 155, el PP tinga el 46% dels senadors malgrat haver aconseguit només el 33% dels vots, podeu anar a la llei franquista i trobareu el com i el perquè.
Siga com siga, el fet és que els diputats i senadors triats el 1977 varen redactar l’actual constitució, tot i no estar apoderats per a fer-ho. Hi ha qui diu que això ja esborra el passat. No és veritat. Perquè les bases fonamentals no es toquen, però també perquè aquesta constitució no va ser redactada lliurement i sense límits, que és com es redacta sempre una constitució democràtica. Hi havia temes vetats per la llei de reforma franquista i d’altres que ho varen ser a la pràctica per la pressió, sobretot, dels militars.
Se sap que el títol de l’actual constitució espanyola que consagra això de la ‘indissoluble unitat’ el van redactar en una caserna militar i el van enviar dins un sobre al congrés amb la indicació que l’incorporassen al text. Però aquesta no va ser l’única intromissió de l’exèrcit franquista. N’hi ha una, fins i tot més greu encara, que quaranta anys després explica el discurs del 3 d’octubre de Felipe VI. És la definició del paper del rei espanyol.
Aparentment, segons la constitució espanyola, el rei no té cap paper. Això ens han dit sempre. Només té un poder simbòlic, diuen. Hauria quedat molt lleig que el ‘successor del cap de l’estat [Franco] a títol de rei’ tingués prerrogatives polítiques. Molt poc democràtic. De manera que es va dissimular. Herrero de Miñón, un personatge gens sospitós de ser un revolucionari, redactor dels articles que fan referència a la monarquia, ha explicat la maniobra, encara que d’una manera un poc complicada. Diu Herrero de Miñón que si es combinen els articles 62.h, 61 i 8 de la constitució espanyola, es veu clarament que el rei és ‘el mestre de l’estat d’excepció’ perquè ‘en cas d’una greu crisi constitucional’ fins i tot pot ‘recórrer a l’exèrcit per a fer front a qualsevol intent de subversió’. Herrero de Miñón diu subversió, que quede clar. I això no té res a veure amb les monarquies europees ni amb el suposat paper d’àrbitre i moderador. Perquè el rei no és cap àrbitre sinó, ben al contrari, la garantia final de la pervivència dels grans límits marcats pel règim franquista a la democràcia espanyola.
I només cal recordar el comunicat del Consejo Superior del Ejército del 12 d’abril de 1977, el famós comunicat que protestava per la legalització del Partit Comunista d’Espanya (PCE), per a saber la llista concreta d’aquests límits: la unitat d’Espanya, la monarquia proclamada per Franco, la bandera dels vencedors (de la guerra del 36-39, per si algú ho havia oblidat) i ‘el bon nom de les forces armades’ (és a dir, que no es perseguesca cap militar ni policia pel que varen fer durant la dictadura). No deixa de ser curiós que en un comunicat per a protestar contra la legalització del PCE no s’incloga el comunisme com a problema però sí la unitat d’Espanya. Paradigmàtic. I no deixa de ser divertit que els mateixos propagandistes que diuen que el rei no té cap paper constitucional no puguen explicar com és que, si no té cap paper, va ‘salvar la democràcia’ el 23-F. Perquè si el rei no té cap paper ni pot fer-ne cap, aleshores la democràcia es devia salvar sola, oi? O és que sí que té un paper, guardar l’essència del règim, però s’ha d’amagar a la població? Seguim amb les curiositats: com és que quaranta anys d’ETA no ‘desperten el feixisme’, per seguir la broma aquesta de la gauche divine, i el referèndum del primer d’octubre sí? Fàcil. L’estat no va creure mai que ETA poguera guanyar i, en canvi, va veure l’independentisme vencedor i capaç de destruir l’estat. Per això va eixir a la palestra Felipe VI complint el paper que la constitució, discretament, li atorgava: limitar la democràcia al marc i als límits exigits en el seu dia pel poder franquista.
Podríem continuar tot el dia, però crec que amb aquestes pinzellades ja n’hi ha prou. Ha calgut la revolta catalana per a despullar el règim i perquè tots plegats entenguem i analitzem de manera adequada els instruments de dominació que es van posar en marxa a la mort de Franco perquè aquell famós ‘atado y bien atado’ funcionés com ha funcionat. Però em permetreu una darrera consideració que, ara que hem entès d’on venim, és clau per a encarar el futur dels Països Catalans. De la part dels Països Catalans que encara vivim sota sobirania espanyola.
Hi ha l’aspecte psicològic. I aquest és el gran canvi al qual assistim ara. El 1977, els franquistes, el poder, estaven acorralats i no veien cap eixida a un règim fora de temps i fora de lloc. S’havien de fer perdonar els crims si volien mantenir les prebendes econòmiques i personals. Ho varen aconseguir al preu de romandre més o menys calladets, acceptant l’ambigüitat d’una constitució interpretable. Per a ells, allò era el màxim a què es podia arribar. Per a l’esquerra, en teoria, era el mínim des d’on es podia partir. Però a mesura que l’esquerra oficial es va anar fusionant amb el poder franquista, el retrocés en la interpretació del significat de la constitució es va anar fent més evident. Felipe González es va adonar del potencial que aquella constitució tenia per a salvaguardar un poder gairebé absolut –poder per a robar, per a controlar, per a perseguir políticament i, fins i tot, per matar de manera impune fent servir calç viva. I el PSOE va decidir de congelar-la i afegir-se a la tesi de la dreta, segons la qual aquell era el punt més llunyà on es podia arribar i no pas un punt de partida.
La resta de la història és ben coneguda. José Maria Aznar va entendre que ja havia passat prou temps per a desacomplexar el franquisme que encara era sociològicament majoritari a la dreta, a partir de la seua encarnació en el nacionalisme espanyol més virulent. I Vox només és una fase més, la més descarada de totes, del fenomen. Res més que això. La constitució filla de la llei de la reforma franquista és un instrument del franquisme i el neofranquisme. Per això s’hi senten tan còmodes i n’acabaran fent fora tothom. Pedro Sánchez ni s’ho veu a venir, però ja han començat a fer fora el PSOE de la constitució espanyola, i acabaran fent-la servir contra el PSOE. Amb la gran alegria de comprovar que el mecanisme de reforma dels seus aspectes bàsics ha funcionat perfectament tal com havia estat dissenyat, que era per a fer-lo literalment impossible. Dissenyada per a ells i pensada per ells, la constitució espanyola ha resistit quaranta anys i l’atado y bien atado rau precisament ací.
I ara qui vulga que vaja a celebrar-la.