El problema del
21-D no és l’independentisme
El 21-D farà un any de les eleccions
imposades pel govern espanyol mitjançant el colp d’estat del 155. Farà un any
que els ciutadans van donar a Junts per Catalunya, ERC i la CUP una victòria
còmoda, amb el missatge clar que calia rebutjar l’atac contra les institucions
catalanes i restituir el govern legítim. Un any després d’aquelles eleccions,
el govern espanyol ha decidit que vindrà a Barcelona a fer una reunió del
consell de ministres. Pedro Sánchez hauria pogut triar qualsevol altre dia de
l’any, n’hi ha 364 més, però va decidir que el dia era aquell. No sé si passava
per alt o ignorava les connotacions de la seua decisió, però són ben evidents.
Una interpretació més que possible i més que raonable és: ‘D’acord, vau guanyar
les eleccions, però continuem manant nosaltres.’ És, doncs, una provocació.
És una provocació que, a més, arriba en
un context claríssim. El discurs de Pedro Sánchez davant el congrés espanyol
aquesta setmana és propi de l’extrema dreta més desbocada. Hi va dir coses molt
greus. Que no són veritat i que ell sap que no són veritat. Va insultar la
majoria de la població catalana amb arguments que simplement desafien el sentit
comú i que són negats pels fets que els ciutadans vivim cada dia. I encara
acompanyant el seu discurs de filtracions a mitjans afins que es poden
qualificar de qualsevol manera, però no de sensates. Totes van en la línia de
prendre mesures excepcionals contra Catalunya i contra les llibertats
democràtiques. Mesures que no tenen cap justificació real. La gent no pot ser
enganyada amb exageracions tan primàries. Ara han decidit, per exemple,
que posaran els Mossos sota les seues ordres per no haver
actuat diumenge contra els CDR. Però ni tota la seua propaganda no pot amagar
que diumenge els Mossos van seguir fil per randa els mateixos protocols que havien aplicat durant la vigència
del 155. Que vulguen enganyar ho puc entendre. Que ens creguem que el seu
engany funcionarà em sembla confiar molt poc en els milions de catalans que han
demostrat ser mereixedors de la confiança política del país.
Per si algú ho havia oblidat, el dia 21
vindrà a fer una reunió a Barcelona el govern que té en presó preventiva la
presidenta del Parlament de Catalunya, el vice-president del govern, dos
dirigents de la societat civil i consellers que no han fet res per a trobar-se
en aquesta situació, que no han comès cap delicte. El mateix govern que força a
l’exili el president de la Generalitat i uns quants consellers, la secretària
general d’ERC i una dirigent de la CUP, malgrat que quatre jurisdiccions
europees han dit que no hi ha cas. I una d’aquests quatre jurisdiccions és, ni
més ni menys, la d’Alemanya, que, estudiant el cas a fons, ha afirmat en la seu
judicial més alta del país que això de la rebel·lió i la sedició és un invent
polític per a justificar la repressió i que en aquest cas no es pot aplicar. El
PSOE hauria pogut resoldre part del problema que tenim, si més no retirant
l’exageració indiscutible que és l’ús de la presó provisional. Però no ha fet
res. Hi ha quatre presos i un batlle en vaga de fam i no fa res. Hi ha més d’un
miler d’encausats i no fa res. I no és solament això. Perquè la cosa més greu
és que quan va caldre anar a favor de la dreta espanyola sí que es va bellugar:
va pactar amb el PP l’aplicació il·legal de l’article 155.
Fet aquest repàs, he de dir, i em sap
greu de dir-ho així, que assistesc amb una certa sorpresa a la tensió i la por
d’una part de l’independentisme en relació amb les convocatòries del dia 21. Fins i tot m’han arribat a
demanar que condemne la violència abans que n’hi haja, que és important que
condemne la violència abans no passe. I sobre això he respost, com no podia ser
altrament, que condemnaré la violència, clarament, si n’hi ha. Però tan sols si
n’hi ha i després d’haver analitzat bé què ha passat, què l’ha causada i qui
l’ha protagonitzada. Perquè condemnar una violència inexistent és legitimar el
relat inventat pels violents, que són ells, fer bones les mentides i les
manipulacions dels violents, que són ells; en definitiva ajudar-los a guanyar a
ells, als violents que ens van pegar el primer d’octubre, als violents que
mantenen a la presó i a l’exili els nostres dirigents, als violents que des de
la trona del congrés espanyol menteixen i manipulen.
I és ben cert que Rivera i alguns altres
ja parlen de morts i que intentaran aprofitar l’ocasió per a causar incidents
greus. Això és així. I, per tant, cal extremar les mesures per impedir
l’actuació de provocadors a sou. Tothom les ha d’extremar i més que ningú els
CDR. Evidentment. En aquest punt estem d’acord i no hi tinc res a discutir. Com
també estic d’acord, absolutament, que seria desitjable que hi hagués una altra
mobilització pacífica, multitudinària, imaginativa, festiva i contundent. Una
més. Però això no depèn de nosaltres i prou, ni de nosaltres principalment. I
val més que ho sapiguem i que comencem a exigir explicacions als veritables
responsables.
Siguem seriosos: si el primer d’octubre
no va haver-hi morts va ser per sort, perquè no podem ignorar que alguns dels
colps de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil n’haurien pogut causar. Jo
ara no assumiré, per tant, les seues manipulacions, passant per alt que totes
les mobilitzacions de l’independentisme de vuit anys ençà han estat pacífiques
i que els de les porres, els dels cúters, els dels passamuntanyes i els de les
bales de goma són ells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada