INDEPENDÈNCIA O BARBÀRIE.
Editorial d´en Vicent Partal a Vilaweb.
La proclamació de la independència i el
referèndum d’autodeterminació han obert en canal el règim postfranquista. Els
resultats d’Andalusia en són una gran prova, potser la definitiva. La irrupció
formal de l’extrema dreta no fa sinó remarcar quina és la causa final del
conflicte català: la impossibilitat de trobar una coexistència respectuosa i
digna. El PSOE, sobretot el PSOE, ha tingut quaranta anys per a crear un model
nou i diferent d’Espanya. Però no ho ha volgut fer. Ben al contrari. Fins al
punt que quan l’octubre republicà va fer perillar de debò el règim, el PSC va
abandonar finalment el vaixell dels partits demòcrates per abraçar-se al PP i
Ciutadans en aquell fatídic ‘a por ellos’ que ha acabat traduint-se en els vots
de Vox. Qui dorm amb xiquets s’alça pixat…
El 20 i el 21 d’agost de 2013, quan la
situació del país encara era ben diferent, vaig escriure aquests dos articles
editorials (primer i segon)
que van causar aleshores un notable enrenou polític i mediàtic. Demanava per
quina raó el PSC basculava cap al feixisme i ho centrava tot en una decisió que
en aquell moment encara semblava dubtosa. Deia que si el PSC s’abonava al
nacionalisme espanyol això el duria fora del bloc democràtic i donaria ales al
feixisme. Perquè el nacionalisme espanyol no ha estat mai un moviment de
cohesió social i democràtica. Em sap molt de greu no haver-me equivocat. El
supremacisme cultural i polític i l’autoritarisme han estat sempre la base del
nacionalisme espanyol i donar-li aire inevitablement havia de dur fins ací on
hem arribat. Cinc anys després d’aquells articles, el PSOE és mort. S’ha acabat
la transició. Perduda Catalunya i perduda Andalusia, el PSOE no té cap futur ni
tan sols aritmètic. Tanmateix, el preu que se’n paga és caríssim.
I, tot i això, encara hi ha alguns
personatges que acusen ara l’independentisme d’haver despertat el monstre del
nacionalisme espanyol, com si fos cap fenomen nou i inesperat. Parlem-ne,
doncs.
Parlem-ne per a recordar-los, per
exemple, que nosaltres som els qui ens hem alçat contra el feixisme i no ells.
Nosaltres, els independentistes. Catalunya ha lluitat per la democràcia mentre
ells intentaven coartar-la i retallar-la pensant-se potser que podien posar uns
límits arbitraris a la reculada. És vergonyós que els qui van anar tots cofois
de bracet de la dreta extrema a demanar al podrit sistema judicial espanyol que
impedís sessions parlamentàries ara pretenguen ignorar-ne les conseqüències,
que vulguen ignorar que una volta fulmines la democràcia i el dret de debatre
les idees en llibertat el geni no torna mai voluntàriament dins l’ampolla.
O parlem-ne per recordar-los que
nosaltres som els qui hem rebut la violència i els qui l’hem resistida mentre
que ells en són còmplices, vergonyosament. Tant si els agrada com si no, tant
si els molesta com si no. Perquè nosaltres ens podem enorgullir de les barreres
de cossos que van salvar les urnes el primer d’octubre. Nosaltres podem
reivindicar la pulcritud democràtica del 20 de setembre. Nosaltres podem
reivindicar amb orgull cada llum que es va encendre ara fa un any al carrer de
la Marina, cada cotxe que es va desplaçar al fred de Brussel·les, cada vot del
21-D. Però digueu-me, en canvi: què caram poden reivindicar avui els
gasetillers entusiastes del 155, els diputats que es van posar el no a les mans
assenyalant amb fruïció els qui votaven sí, els artistes que han callat durant
dècades sobre tot allò que ens feien a nosaltres i que ara, de sobte, s’alarmen
quan la censura i la violència ja no cau tan sols sobre nosaltres?
Davant els nostres ulls, però ara també
davant els seus, Espanya s’enfonsa ràpidament en el pou més negre que es podia
imaginar. És evident que els mesos i anys vinents seran molt difícils per a
tots. Per als Països Catalans d’una manera molt particular, perquè la
catalanofòbia és l’essència del feixisme espanyol. Ells han estat més espanyols
que no demòcrates i aquí és on han dut Espanya. Que els faça profit, doncs, la
seua ceguesa, que per a nosaltres l’alternativa ja no pot ser més simple: o
independència o barbàrie.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada